els dissabtes de Christopher

"Per començar, busqueu uns quants discos de pop britànic dels anys vuitanta —The Smiths, The Pale Fountains, Lloyd Cole, The Cure—, poseu aquelles cançons entre hivernals i volgudament melancòliques i escoltareu la banda sonora de la meva adolescència. La meva solitud va créixer en dissabtes com els que mitificava aquella música, apalancat als sofàs polsosos d'un pub del barri, o fent cua sota la pluja per entrar al club (mentre a les butxaques de l'abric els dits nerviosos es distreien jugant amb un parell d'amfetes). La meva mare treballava d'infermera al St. Andrews Hospital. Amb això no vull dir que ella m'aconseguís les pastilles, però sí que un cop al mes —quan li tocava el torn de cap de setmana— em concedia dos dies de llibertat absoluta. En el fons jo odiava aquells dissabtes i diumenges sense morrió. Se'm feien eterns. Per alguna mena de llei juvenil, els meus amics mai no hau¬rien acceptat que ignorés aquella treva familiar i m'empenyien a cremar totes les naus en un sol dia. La mare entrava a l'hospital el dissabte a les onze del matí i no tornava fins a la mitjanit del diu¬menge. El meu dissabte, podríem dir, arrencava sota els auspicis de Ceremony de New Order i acabava xuclat pel Shadoivplay de Joy Division. Escolteu-los i m'entendreu."


Jordi Puntí
Maletes Perdudes
Empúries, 2010, pag. 147