Dalí-J.V.Foix

Dalí admirava molt a l’escriptor i poeta J.V.Foix , 1893-1897, i va il·lustrar uns quants escrits de Foix a la revista d’avantguarda L’Amic de les Arts, de Sitges.

Diu Foix de l’obra de Dalí: 

“Ja vaig escriure una altra o altres vegades, a propòsit de la racialitat de la pintura de Dalí, que la majoria dels seus quadres descobreixen el misteri de la nostra geologia. Sense el paisatge del Cap de Creus no hi ha interpretació fàcil dels temes dalinians més personals. Quan Dalí s'ha interessat pels cossos flonjos -rellotges elàstics, carns ulceroses-, ha estat també home de la vora de la mar. Fòssils o vivents, els cossos de la pintura de Dalí tenen qualitat de peix.  El cercle de la seva imaginació és clos com una cala morta. Mediterrani - quin altre pintor surrealista se li assembla?-, Dalí, en pretendre ésser un metafísic de la natura prehistòrica del Cap de Creus, n'ha donat la física. Allò que el distingeix radicalment dels altres pintors del seu grup és aquesta mediterraneïtat. A Dalí, endut per la seva objectivitat, les pedres se li estovaven a les mans, i les carns pugnen, en llur faccidesa, per petrificar-se. Roques, arbres i personatges diríeu que han estat sotmesos prèviament a una putrefacció submarina. “ 

Salvador Dalí
"la persistència de la memòria"
oli-tela
24,1x23,3cm
The Museum of Modern Art, Nova York

J.V.Foix, poemes en prosa

DIARI 1918 (fragments)

     M'assegurava que eren dos-cents els joves del poble que tenien un cavall negre com el meu. Però vaig espiar, una a una, llurs estables i vaig comprovar el seu engany. Les estables són buides i són buides les cases. Al poble només hi som jo i el meu cavall que errem de nit i de dia pel laberint de les seves ombres. Quant a Gertrudis, és ben morta al fons de l'abisme on la vaig precipitar. ¿O és que tants de milers d'estels que guspiregen en la negror celeste no exalten la joia de la meva solitud?

     Et vaig sorprendre quan el teu nou amant et donava un estoig magnífic. No era, però, un estoig: era un llibre; ni era tampoc el teu amant ans jo mateix que et regalava una capsa de tubs d'aquarel.la amb les colors de l'iris.

     Que hagin aparedat portals i finestres; que dalt de la torre no onegin banderes; que les algues en créixer monstruoses cloguin els passatges; que els arbres per damunt els murs s'estenguin en rares floracions vermelles i que tots els carrers donin a la mar abocats en esculls temibles; que els cavalls siguin a mos i senyors de la meva vila i s'hi passegin impúdicament nus; que els ocells s'occeixin en topar amb el cel arran de sostre; que el cel sigui només un trist miratge de la mar. ¿Què em pot sorprendre si avui he vist saltar de cop els lloms dels meus llibres i he descobert la putrefacció cancerosa que destrossa llurs entranyes?

poemari, Gertrudis (1927)

En aquella mateixa època (anys vint), a Dalí l’agradava molt escoltar la cançó popular “Show Me the Whay to go Home”. Una cançó anglesa que també  canten a Irlanda i els Estats Units.