Sense alè

L'obra Sense alè, de Josefa Contijoch, ha rebut la setmana passada el premi Crexells, a més del Serra d'Or i el Ciutat de Barcelona, convertint-se en la novel · la de la temporada.

Avui el suplement Quadern, del diari "El País", ofereix una entrevista a l'autora, realitzada per Ricard Ruiz Garzón, de la qual, donat el seu interès, transcrivim uns fragments:

"Pregunta. En 75 anys, el Crexells només ha distingit sis dones: Maria Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Carme Riera, Maria Mercè Marçal i vostè...

Resposta. La societat encara és molt patriarcal. Els homes es reserven el millor, i sempre que hi ha un home mitjanament esclarit assoleix totes les dignitats. Si hi hagués hagut un finalista al Crexells amb cara i ulls, un homenet que sortís als diaris i tingués consideració social, li haurien donat el premi sense valorar si literàriament era o no millor.

P. Vol dir que encara seguim lluny de la igualtat?

R. Al segle XXI, malgrat tot el que hem pedalat, encara ens barren les rodes. Interessa poc que les dones arribin gaire enllà. De tant en tant alguna dona obté poder: la Merkel, la Lagarde, la Rousseff, la Cospedal... Són les dones que juguen el joc dels homenets. (…)

P. Com a poeta, després de moltes obres, l'any passat va publicar una antología, Ganiveta, i encara és l’hora que n’aparegui alguna resenya…

R. La poesia no interessa. I l'antologia no l'ha fet un aficionat, l'ha fet la Montserrat Rodés, que en sap un niu. I el pròleg, la Dolors Miquel. Però ningú no n'ha parlat. Si ets una dona burrota i escrius cosetes romàntiques, potser et faran la gara-gara, però si vas contra les normes... No m'ho prenc com una ofensa, però ens passa a moltes autores.

P. Una d'elles, a la qual torna a homenatjar a Sense alè, va ser Maria Mercè Marçal...

R. Érem molt amigues. Jo era més gran i tenia més llibres publicats, però vam establir moltes complicitats quan em va convocar al Comitè d'Escriptores del PEN Club. No va influirme literàriament, però va treure'm al carrer i això li he agraït sempre. Crec que li hauria agradat Sense alè, com a mi el Crexells que ella va guanyar, La passió segons Renée Vivien, un llibre que cal reivindicar.

P. Potser caldria posar a lloc les escriptores que van sobreviure ajudant-se i estimant-se mentre se les empenyia a la invisibilitat.

Josefa Contijoch

R. La Mercè deia: "Jo m'he de fer el meu búnquer". I ens el vam fer. Vam ajudar molt a la recuperació d'autores oblidades, com Maria Antònia Salvà. Sí, teníem una certa idea de comunitat, teníem la intuïció que ens havíem de protegir.

P. Però de la cambra pròpia de Virgínia Woolf a aquest búnquer que diu...

R. La cambra pròpia? Allò era la descoberta de la llibertat privada, i el búnquer és una defensa. Hi ha un salt, sí. Però a les dones ara ens calen búnquers, a les autores ens calen amigues per mantenir el refugi. La Mercè parlava de búnquers perquè calia actuar."