j.p.morgan

“La fita de Ford, però,  no el va situar al capdamunt de la piràmide empresarial. Tan sols un home ocupava aquell lloc sublim.

Les oficines de la J. P. Morgan Company eren al número 23 de Wall Street. El gran financer va arribar a la feina un bon dia vestit de blau i amb un abric negre amb coll de llana d'o-vella i un barret de copa. Ostentava una moda una mica antiquada.  Quan estava a punt de baixar de la limusina,  la pell de búfal del lateral del cotxe va caure ais seus peus.  Un dels molts empleats del banc que s'havien precipitat a rebre'l va deslliurar-lo del garbuix i la va deixar penjada al galze de la part interior de la porta.  El xofer li ho va agrair amb profusió.  També semblava que el tub del megàfon del cotxe s'havia desempalmat, i un altre oficinista es va apressar a posar-lo a lloc. Mentrestant,  el senyor Morgan ja s'havia dirigit cap a l'edifici amb els ajudants,  assistents i fins i tot algun client, que l’envoltaven com un estol d'ocells. Morgan portava una vara de pom daurat.  En aquell moment,  tenia setanta-cinc anys:  era un vell cepat d'un metre vuitanta d’alçada, amb un gran cap de cabells blancs escassos,  un bigoti blanc i uns ulls ferotges i intolerants que estaven tan junts que suggerien la psicopatologia de la seva voluntat.  Va consentir les deferències dels seus empleats i es va dirigir amb pas ferm cap al seu despatx,  una modesta sala amb les parets de vidre a la planta principal del banc, on tothom el podia veure i ell podia veure tothom.  El van ajudar a treure's el barret i l'abric.  Portava un coll de puntes planes i un mocador. Es va asseure rere la taula i, ignorant els comptes dels dipositants, que solien ser la primera cosa que mirava, va dir als seus ajudants: Vull conèixer aquest aficionat... com es diu? El mecànic de cotxes... aquest tal Ford.

En la consecució de Ford,  Morgan havia captat un anhel d'ordre tan imperial com el seu. Era el primer senyal que rebia en forca temps que potser no es trobava sol al món. Pierpont Morgan era el clàssic heroi americà,  un home nascut enmig d'una gran riquesa i que, a força de treball i sense pietat multiplica la fortuna familiar fins a extrems insospitables. Controlava 741 carrecs directius en 112 corporacions.  Una vegada havia preparat un préstec per al govern dels Estats Units, q ue havia salvat la nació de fer fallida.  Ell tot sol havia calmat el pànic del 1907 mitjanant la importació de cent milions de dòlars en lingots d'or. En els seus vagons de tren particulars o en iots privats,  creuava totes les fronteres i es trobava com a casa a qualsevol part del món. Era el monarca del regne invisible i transnacional del capital, i tenia garantida la sobirania a tot arreu. Movent uns recursos que feien empal·lidir les fortunes reials, Morgan era un revolucionari que deixava que els reis i els presidents actuessin en els seus territoris respectius mentre ell prenia el control de les xarxes de ferrocarrils i de les rutes navals,  dels bancs i trusts, de les plantes industries i de les empreses de serveis públics. “

Ragtime

E.L. Doctorow

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Edicions de 1984

Pàg. 120-121

El pànic financer de 1907,  conegut com el pànic dels banquers , v a ser una crisi financera que va tenir lloc als Estats Units quan la Borsa de Nova York va caure prop de 51% respecte la pujada màxima de  l'any anterior.  El pànic va ocórrer durant un moment de recessió,  quan es van produir diversos episodis de caiguda de bancs i de societats fiduciàries.  El pànic es va estendre per tot el país quan nombrosos bancs nacionals i locals,  així com altres negocis van entrar en fallida. Les causes fonamentals del pànic van incloure una retracció de la liquiditat en el mercat per part de diversos bancs de Nova York; una pèrdua de confiança entre els dipositants,  exacerbada per la manca de regulació; i l'absència d'un prestador d'última instància. 

El pànic podria haver-se aprofundit si no hagués estat per la intervenció de J. P. Morgan, qui va posar grans sumes dels seus propis diners i va convèncer a altres banquers novaiorquesos perquè fessin el mateix,  apuntalant el sistema financer.  En aquesta època,  els Estats Units no comptaven amb un banc central que pogués injectar liquiditat al mercat.  Al novembre, el contagi havia acabat en la seva major part.  A l'any següent es va crear una comissió al Senat per investigar la crisi i proposar solucions per a situacions futures,  portant,  l’any 1913,  a la creació del Sistema de la Reserva Federal Nord-americana, Banc Central dels Estats Units.