la fàbrica

Sharon Smith (1956) és una activista i escriptora socialista nord-americana. Establerta a Chicago, escriu una columna bisetmanal per al Socialist Worker titulada "De quin costat estàs?", I col·labora regularment amb altres publicacions d'esquerra com CounterPunch,  Dissident Voice o la International Socialist Review. A part de Foc subterrani ha escrit Women and Socialism: Essays on Women 's Liberation.

Fuego subterráneo.

Historia del radicalismo de la clase obrera en los Estado Unidos

Sharon Smith

Editorial: HIRU. 2015

596 páginas

Foc subterrani és una història del moviment obrer als Estats Units des de finals del segle XIX fins als nostres dies, que se centra fonamentalment en el paper jugat per l'esquerra radical dins d'aquest moviment. 

"La lluita de la classe treballadora només ha avançat quan s'ha construït una solidaritat capaç d'unir els treballadors en un moviment de classe ampli. Els textos històrics solen ocultar els exemples d'aquesta solidaritat, i fins i tot la història recent del moviment obrer sovint minimitza o ignora la seva importància. El present estudi dedica espai considerable als moments rellevants en què es va produir aquesta unitat de classe, ja que comprenent com van superar les divisions en el passat es podrà traçar el rumb de la solidaritat futura ". (Extret del llibre)

“Aquell mateix hivern va trobar Tateh i la seva filla a la colònia de Lawrence, a Massachusetts.  Hi havien arribat durant la tardor;  els havien dit que allà podrien trobar feina. Tateh es passava cinquanta-sis hores setmanals davant d'un teler.  La seva paga era just per sota deis sis dòlars. Es van instal·lar en un edifici de fusta dalt d'un pujol. No hi havia calefacció. Ocupaven una habitació que donava a un carreró on els veïns solien abocar-hi les escombraries. Tateh tenia por que la nena caigués víctima deis elements de classe mes baixa del veïnat.  No va voler apuntar-la a l’escola —aquí era mes fàcil que a Nova York escapolir-se de les autoritats— i la feia quedar-se a casa sempre que no podia ser-hi per acompanyar-la.  En sortir de la feina, passejava amb ella durant una hora pels carrers foscos.  S'havia tornat pensativa.  Anava amb l'esquena ben dreta i caminava com una dona.  Tateh es torturava anticipant l'arribada de la seva joventut.  En l'etapa en què una noia es converteix en una dona,  necessita una mare que l’orienti.  Hauria de passar per aquell canvi tan complicat ella sola?  I si ell trobava algú amb qui casar-se,  com es portaria, ella,  amb la nova esposa? Podria arribar a ser el pitjor del món, per a ella.

Els llòbrecs edificis de fusta formaven fileres inacabables. Tots els qui venien d'Europa vivien allà:  italians,  polonesos,  belgues,  jueus russos.  Però les relacions entre els diversos grups no eren gaire bones. Un dia, la fabrica tèxtil mes gran de totes, l’American Woolen Company,  va distribuir sobres amb menys paga de la que tocava, i una remor de protesta es va propagar entre els obrers de tota la planta. Molts treballadors italians van abandonar les maquines.  Es van posar a córrer per tota la fabrica cridant a la vaga.  Van arrencar cables i van llançar fragments de carbó per les finestres.  D'altres els van seguir. La ràbia s'escampava.  Per tota la colònia,  la gent deixava estar les maquines. Els qui no s'acabaven de decidir,  eren arrossegats per la inèrcia de les masses.  En cosa de tres dies, totes les fàbriques tèxtils de Lawrence estaven pràcticament parades.

Tateh estava pletòric.  Estàvem a punt de morir de gana o de congelació, va dir a la seva filia, i ara ens mataran d'un tret.  Però alguna gent de l'IWW,  que sabien com fer una vaga,  van venir de seguida des de Nova York i van organitzar les coses.  Es va constituir un comitè de vaga amb representants de totes i cadascuna de les ètnies i es va fer arribar als obrers el següent missatge: res de violència.  Tateh es va endur la noia amb ell i es van sumar als milers de piquets que encerclaven la fabrica, un sòlid edifici de maons que ocupava l’espai de moltíssims blocs. Caminaven penosament sota el cel gris i el fred. Els conductors dels tramvies que baixaven pel carrer es quedaven mirant fixament tots aquells milers i milers de persones que marxaven en silenci per la neu.  Damunt dels seus caps, els fils de telèfon i de telègraf es bombaven sota el pes del gel. Les milícies protegien les entrades de les fabriques amb rifles. Els milicians estaven nerviosos,  però anaven ben abrigats.

Es van produir molts incidents. Van disparar a una treballadora enmig del carrer.  Malgrat que els únics que anaven armats eren la policia i la milícia,  van arrestar els dos dirigents principals de la vaga, Ettor i Giovannitti,  com a còmplices del tiroteig.  Els van tancar en presó preventiva,  a l’espera del judici.  Com que ja s'esperaven que intentarien alguna cosa d'aquesta mena,  estaven preparats.  Tateh va baixar fins a l’estació del ferrocarril per assistir a l'arribada a Lawrence dels substituts d'Ettor i Giovannitti.  Hi havia una gran gentada.  Del tren en va baixar Big Bill Haywood,  el membre mes famós de l'IWW.  Era de l'oest i portava un barret de vaquer que va agitar en l’aire.  Es va aixecar un clam. Haywood va aixecar les mans per demanar silenci. Va parlar. Tenia una veu poderosíssima.  Aquí no hi ha mes estrangers que els capitalistes!, va sentenciar. La gent es va tornar boja.  Després van marxar tots junts pels carrers de la ciutat cantant La Internacional.  La noia mai no havia vist Tateh tan eufòric.  Li agradava la vaga perquè li havia permès sortir de l’habitació. No es deixava anar de la seva mà.

Però la lluita es va allargar una setmana rere l'altra. Els comitès de suport havien instal·lat cuines a cada barriada. No es caritat,  va aclarir una dona a Tateh quan, després que la nena rebés la ració que li tocava, va rebutjar la seva. Els amos volen que sigueu dèbils i precisament per això heu d'estar forts. La gent que avui ens ajuda necessitaran el nostre suport el dia de demà.  Per anar als piquets, cada dia s'embolicaven les bufandes al coll i trepitjaven la neu freda amb fermesa. La menuda capa de la noia estava ben desgastada”

Ragtime

E.L. Doctorow

Traducció de Maria Iniesta i Agulló

Edicions de 1984

Pàg. 107-109

“Fa 105 anys en una ciutat anomenada Lawrence, a l'estat de Massachusetts, Estats Units, lluny de les festes d'any nou, les obreres tèxtils van iniciar una vaga que serà coneguda com la vaga de "pa i roses". La vaga culminaria amb la implementació de la jornada reduïda, l'augment de salaris i el reconeixement dels sindicats.

La primera dècada del segle XX va començar amb una onada de vagues als Estats Units, centrades en el ram tèxtil, la indústria puixant del moment. Les jornades interminables, els salaris miserables i les condicions inhumanes de treball llançaven a milers a la vaga.

El 1908 les obreres del vestit de Chicago van fer una llarga campanya per la reducció de la jornada laboral i la millora de condicions de treball.  L'any següent,  el 1909,  Nova York va veure la primera acció obrera de gran magnitud de la història de la ciutat,  a mans de les "nenes" que no arribaven a les dues dècades de vida,  liderades per la "veterana" Clara Lechmil de 23 anys.  EI 1911 va ser l'any de la famosa vaga tèxtil que va acabar en desastre, per l'incendi provocat pels amos de la Triangle Shirtwaist Company.

L'any nou de 1912, lluny dels banquets de les famílies riques,  treballadores i treballadors de Lawrence sortien a la vaga.  Uns dies abans , s'havia votat una nova legislació que reduïa la jornada laboral de 56 a 54 hores setmanals per a les dones i els menors de 18 anys.

La indústria tèxtil emprava mà d'obra immigrant, femenina i infantil. Més de la meitat eren dones i moltes eren menors de 18 anys. Una de les seves banderes principals era conquerir el pa (simbolitzant els drets laborals) i les roses (com a símbol de l'exigència de millors condicions de vida).

L'enorme majoria de les obreres de Lawrence no estava organitzada en sindicats, ja que l'AFL (American Federation of Labor, central sindical oficial) només s'afiliava obrers qualificats, és a dir, homes blancs.  Per tant, la indústria tèxtil estava totalment desorganitzada.

Al capdavant de la vaga estava l'IWW (Industrial Workers of the World), que va ser una de les primeres organitzacions obreres que va encoratjar a les dones a ocupar llocs dirigents i que lluitava per mètodes democràtics en les lluites. Va intentar seguir la petjada dels Cavallers del Treball, que havien inaugurat la tradició de sindicats mixtes (integrat per obrers blancs i negres) i la incorporació de les dones.

El 10 de gener es va realitzar la primera reunió a l'IWW, on mil obreres, que acabaven de rebre el seu xec amb un salari menor (per la reducció d'hores), van decidir cridar a la vaga. Hores després tot estava en marxa. Les primeres a sortir van ser les obreres poloneses de la Everett Mill l'11 de gener, el 12 les van seguir les d'American wollen Company (una de les empreses més grans). I es va estendre a la majoria dels tallers.

Es va triar un comitè de vaga amb 56 titulars i 56 suplents, per a reemplaçar al grup titular en cas que fossin arrestats , alguna cosa comú durant les vagues.  El comitè representava totes les nacionalitats;  en les reunions es parlaven 25 idiomes i 45 dialectes, i havia intèrprets de tots ells. Tots els dies es realitzaven assemblees al final del dia, on es feia un balanç i es resolien els passos a seguir.

Les dues primeres mesures votades van ser: fons de vaga i piquet massiu al voltant de les fàbriques.  Els enfrontaments amb la policia i les milícies del govern local eren cada vegada més violents i es feia difícil bloquejar l'entrada dels moltons. Es va resoldre formar una línia "infinita" al voltant dels tallers,  un piquet que es mantenia les 24 hores i es movia constantment. D'aquesta manera era impossible entrar a la fàbrica.

A les poques setmanes, els dirigents són arrestats, acusats per incitació a la violència i per la mort d'una obrera.  La IWW envia a Elizabeth Gurley Flynn, Joe Hill i Carlo Tresca, per suplantar als dirigents presos.

El nou comitè de vaga va instal·lar guarderies i menjadors comunitaris per a fills i filles de les obreres.  Les mesures apuntaven facilitar la participació de les dones.  A més es realitzaven reunions només de dones,  ja que també cal combatre el masclisme entre els obrers,  fins i tot entre els activistes.  Una de les impulsores més entusiastes d'aquesta política va ser Elizabeth Gurley Flynn.

La IWW també es dirigia especialment a nens i nenes, que havien de suportar atacs a l'escola i el barri, la ciutat està dividida per la vaga.  Es van començar a realitzar reunions infantils del sindicat i una escola on es discutien els motius de la vaga.  La mesura va ser tan reeixida, que després es duria a terme novament durant la vaga de Paterson en 1913.

Per la creixent violència es va decidir enviar els nens a altres ciutats,  on serien albergats per famílies solidàries.  En el primer tren van sortir 120 nois.  En el moment en què es disposava a sortir el segon tren cap a New York,  la policia va desencadenar una repressió desmesurada a l'estació.  Aquest episodi porta la vaga a les pàgines dels diaris nacionals i al Congrés.

Tots parlaven de Lawrence. Els dirigents de la central sindical oficial van haver de pronunciar-se, però no van recolzar la vaga: van titllar a les obreres d'esquerrans,  anarquistes i revolucionàries, no volien saber res amb els comitès de vaga. Però les obreres de Lawrence comptaven amb un suport amplíssim. Es realitzaven mítings de solidaritat a tot el país. Les universitats properes, com la prestigiosa Harvard havia comitès estudiantils que col·laboraven amb la vaga i si havien de absentar-se dels exàmens,  la universitat els donava per aprovats.  La participació d'estudiants d'universitats de dones, recol·lectaven diners, difonien la lluita i viatjaven a Lawrence per col·laborar directament amb el comitè de vaga.

La gran difusió, la fermesa de les obreres, i la por que s'estengués la vaga, va fer cedir als empresaris: van acceptar la jornada laboral reduïda i l'augment dels salaris. Després d'una llarga lluita, durant gairebé tot l'hivern,  el 12 març la vaga de "Pa i Roses" culmina amb una de les primeres victòries del moviment obrer als Estats Units.  El 30 de març, els fills i filles de les treballadores tornen a Lawrence.

La seva victòria no es va limitar a les seves demandes. Trastocar la idea de com lluitar per guanyar. La història del moviment obrer sol tenir associada la cara d'un home lluitador, però, les dones van esgotar dies i nits lluitant al costat dels seus companys, i vagues com la de Lawrence ho posen de manifest.”