“La gente pasea por los senderos de los jardines y el
viento silba himnos entre los setos y crujen los viejos cedros a la entrada del
laberinto. Marie-Laure se imagina las ondas electromagnéticas entrando y
saliendo de la máquina de Michel, inclinándose a su alrededor, tal y como
Etienne solía describirlas, solo que
ahora miles de veces más entrecruzadas en el aire en el que viven, tal vez
millones de veces más. Torrentes de
textos, mareas de conversaciones,
programas de televisión, correos
electrónicos, enormes redes de fibra y cable entrelazados sobre y bajo la
ciudad, que pasan entre los edificios, arqueándose entre los transmisores, en los
túneles del metro, las antenas en lo
alto de los edificios, los postes de la
luz con repetidores, anuncios de Carrefour y Evian y pastelería precocinada
rebotando en el espacio y regresando a la tierra. «Llego tarde» y « ¿Reservamos
o no?» y «Compra aguacates» y « ¿Qué dijo él?» y diez mil «Te echo de menos» y
cincuenta mil «Te quiero», correos electrónicos con mensajes de odio y
recordatorios de citas, actualizaciones de mercado, anuncios de joyerías, de
cafés, anuncios de muebles que vuelan
invisibles sobre los laberintos de
París, sobre los campos de batalla y las tumbas, sobre las Ardenas, sobre el Rin,
sobre Bélgica y Dinamarca, sobre las
cicatrizadas y siempre abiertas tierras a las que llamamos países. ¿Acaso
resulta difícil creer que también las almas viajan a través de esos senderos, que su padre y Etienne y
madame Manee y ese muchacho alemán
llamado Werner Pfennig cruzan el cielo en bandadas como si fueran
garzas, charranes o estorninos, que hay grandes
bandadas de almas que vuelan alrededor, desvaídas
pero audibles si se escucha con
bastante atención? Flotan sobre las chimeneas, ruedan sobre las aceras, se deslizan entre las chaquetas y las camisas, las costillas y los pulmones, y nos
atraviesan. El aire es una biblioteca
y registro de todas las vidas vividas, de todas las frases dichas, de
todas las palabras que aún reverberan.
La luz que no puedes
ver
Anthony Doerr
traducción Carmen
Cáceres y Andrés Barba
Penguin Random House,
2016 14
Págs.: 655-656
“Ens
queda Joseph Merlin, de qui ja no es
recordava ningú.
Vosaltres
tampoc, segur.
No
patiu. En la vida de Joseph Merlin, això
es una constant. La gent l'odiava, i
així que havia desaparegut, l'oblidaven. I quan alguna cosa els feia pensar en
ell, sempre eren mals records.
S'havia
passat tota una nit enganxant amb paper engomat els bitllets que li havia donat
Henri d'Aulnay-Pradelle en uns fulls grans de quadern. Cada bitllet era un tros
de la seva historia, del seu fracàs, però tot això ja ho sabeu.
Després
d'entregar aquell informe explosiu que va ser bàsic en la condemna d'Henri,
Merlin va entrar en hibernació: estava convençut que la seva carrera s'havia
acabat, igual que la seva vida. Però
s'equivocava.
Es va
jubilar el 29 de gener del 1921. Fins aleshores,
l’havien anat arraconant d'un servei a l'altre, però el cop que havia clavat al govern amb el
seu informe i les inspeccions als cementiris, per molt que fos tot veritat, no era una cosa que s'oblidés fàcilment. Quin escàndol!
A l'Antiguitat, castigaven el portador
de les males noticies amb la lapidació. En comptes d’això, Merlin anava cada mati al
ministeri, puntualment. Tots els seus companys es preguntaven què haurien
fet ells amb l'equivalent a deu anys de sou. I encara van odiar mes Merlin pel
fet que ni tan sols s'havia quedat vint francs per fer-se enllustrar aquells
sabatots, netejar-se la jaqueta plena de taques de tinta o comprar-se una nova
dentadura.
De
manera que el 29 de gener del 1921, es
va trobar al carrer. Jubilat. Amb una pensió, tenint en compte la seva categoria,
equivalent al sou que cobrava Pauline a
casa deis Péricourt.
Merlin
es va passar molt de temps fent voltes al record d'aquella nit en què havia
renunciat a un dineral a canvi d'una cosa menys gratificant però decent, tot i que a ell no li agradaven gaire les
paraules ampul·loses. L'assumpte dels soldats exhumats el va seguir perseguint
després de jubilar-se. Havia fet falta que es retires per poder interessar-se
pel món i començar a llegir els diaris. I va ser així com va seguir la detenció
d'Henri d'Aulnay-Pradelle i el sonat judici dels que van anomenar els mercaders
de la mort. Va llegir amb una gran
satisfacció les cròniques de la seva declaració davant del tribunal, tot i que no el deixaven en gaire bon lloc. Als
periodistes no els havia agradat aquell testimoni lúgubre que tenia molt mala
presencia i que els empenyia quan intentaven fer-li preguntes a les escales del
Palau de Justícia.
Després,
l'actualitat va canviar de centre d'atenció i la gent va deixar d'interessar-se
per aquest assumpte.
Van
quedar les commemoracions, els caiguts,
la gloria. La pàtria. Merlin, guiat per vés a saber quin deure, va continuar llegint els diaris. Com que no tenia diners per comprar-ne uns
quants cada dia, va començar a
freqüentar diferents llocs, biblioteques, cafès, vestíbuls d'hotels, on
els podia consultar sense gastar. I va ser així com va trobar, al setembre del
1925, un petit anunci al qual va respondre. Es buscava un vigilant per al
cementiri militar de Saint-Sauveur. El van entrevistar, va mostrar el seu full
de serveis i el van contractar.
Durant
molts anys, si passaves per
Saint-Sauveur, fes fred o calor, podies
tenir la certesa que el veuries enfonsant la pala a la terra endurida per la
pluja, amb el seu enorme sabatot, per mantenir en bon estat els parterres i els
camins.
Ens veurem allà dalt
Pierre Lemaitre
traducció
Albert Pejó
Bromera,
2014
Pàgs.
472-474
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada