1 de juny 2018

lectura del mes, intertextualidad i 4




“La gente pasea por los senderos de los jardines y el viento silba himnos entre los setos y crujen los viejos cedros a la entrada del laberinto. Marie-Laure se imagina las ondas electromagnéticas entrando y saliendo de la máquina de Michel, inclinándose a su alrededor, tal y como Etienne solía describirlas,  solo que ahora miles de veces más entrecruzadas en el aire en el que viven, tal vez millones de veces más.  Torrentes de textos,  mareas de conversaciones, programas de televisión,  correos electrónicos, enormes redes de fibra y cable entrelazados sobre y bajo la ciudad,  que pasan entre los edificios,  arqueándose entre los transmisores, en los túneles del metro,  las antenas en lo alto de los edificios,  los postes de la luz con repetidores, anuncios de Carrefour y Evian y pastelería precocinada rebotando en el espacio y regresando a la tierra. «Llego tarde» y « ¿Reservamos o no?» y «Compra aguacates» y « ¿Qué dijo él?» y diez mil «Te echo de menos» y cincuenta mil «Te quiero», correos electrónicos con mensajes de odio y recordatorios de citas, actualizaciones de mercado, anuncios de joyerías,  de cafés,  anuncios de muebles que vuelan invisibles sobre los laberintos de París, sobre los campos de batalla y las tumbas, sobre las Ardenas,  sobre el Rin,  sobre Bélgica y Dinamarca,  sobre las cicatrizadas y siempre abiertas tierras a las que llamamos paí­ses.  ¿Acaso resulta difícil creer que también las almas viajan a tra­vés de esos senderos, que su padre y Etienne y madame Manee y ese muchacho alemán llamado Werner Pfennig cruzan el cielo en bandadas como si fueran garzas,  charranes o estorninos,  que hay grandes bandadas de almas que vuelan alrededor,  desvaídas pero audibles si se escucha con bastante atención? Flotan sobre las chi­meneas, ruedan sobre las aceras, se deslizan entre las chaquetas y las camisas, las costillas y los pulmones, y nos atraviesan. El aire es una biblioteca y registro de todas las vidas vividas, de todas las frases dichas, de todas las palabras que aún reverberan.

La luz que no puedes ver
Anthony Doerr
traducción Carmen Cáceres y Andrés Barba
Penguin Random House, 2016 14
Págs.: 655-656



“Ens queda Joseph Merlin,  de qui ja no es recordava ningú.

Vosaltres tampoc, segur.

No patiu.  En la vida de Joseph Merlin, això es una constant.  La gent l'odiava, i així que havia desaparegut, l'oblidaven. I quan alguna cosa els feia pensar en ell, sempre eren mals records.

S'havia passat tota una nit enganxant amb paper engomat els bitllets que li havia donat Henri d'Aulnay-Pradelle en uns fulls grans de quadern. Cada bitllet era un tros de la seva historia, del  seu fracàs,  però tot això ja ho sabeu.

Després d'entregar aquell informe explosiu que va ser bàsic en la condemna d'Henri, Merlin va entrar en hibernació: estava convençut que la seva carrera s'havia acabat,  igual que la seva vida. Però s'equivocava.

Es va jubilar el 29 de gener del 1921.  Fins aleshores, l’havien anat arraconant d'un servei a l'altre,  però el cop que havia clavat al govern amb el seu informe i les inspeccions als cementiris, per molt que fos tot veritat,  no era una cosa que s'oblidés fàcilment. Quin escàndol! A l'Antiguitat,  castigaven el portador de les males noticies amb la lapidació.  En comptes d’això, Merlin anava cada mati al ministeri,  puntualment.  Tots els seus companys es preguntaven què haurien fet ells amb l'equivalent a deu anys de sou. I encara van odiar mes Merlin pel fet que ni tan sols s'havia quedat vint francs per fer-se enllustrar aquells sabatots, netejar-se la jaqueta plena de taques de tinta o comprar-se una nova dentadura.

De manera que el 29 de gener del 1921,  es va trobar al carrer.  Jubilat.  Amb una pensió, tenint en compte la seva categoria,  equivalent al sou que cobrava Pauline a casa deis Péricourt.

Merlin es va passar molt de temps fent voltes al record d'aquella nit en què havia renunciat a un dineral a canvi d'una cosa menys gratificant però decent,  tot i que a ell no li agradaven gaire les paraules ampul·loses. L'assumpte dels soldats exhumats el va seguir perseguint després de jubilar-se. Havia fet falta que es retires per poder interessar-se pel món i començar a llegir els diaris. I va ser així com va seguir la detenció d'Henri d'Aulnay-Pradelle i el sonat judici dels que van anomenar els mercaders de la mort.  Va llegir amb una gran satisfacció les cròniques de la seva declaració davant del tribunal,  tot i que no el deixaven en gaire bon lloc. Als periodistes no els havia agradat aquell testimoni lúgubre que tenia molt mala presencia i que els empenyia quan intentaven fer-li preguntes a les escales del Palau de Justícia.

Després, l'actualitat va canviar de centre d'atenció i la gent va deixar d'interessar-se per aquest assumpte.

Van quedar les commemoracions,  els caiguts, la gloria. La pàtria.  Merlin,  guiat per vés a saber quin deure,  va continuar llegint els diaris.  Com que no tenia diners per comprar-ne uns quants cada dia,  va començar a freqüentar diferents llocs,  biblioteques, cafès, vestíbuls d'hotels, on els podia consultar sense gastar. I va ser així com va trobar, al setembre del 1925, un petit anunci al qual va respondre. Es buscava un vigilant per al cementiri militar de Saint-Sauveur. El van entrevistar, va mostrar el seu full de serveis i el van contractar.

Durant molts anys,  si passaves per Saint-Sauveur,  fes fred o calor, podies tenir la certesa que el veuries enfonsant la pala a la terra endurida per la pluja, amb el seu enorme sabatot, per mantenir en bon estat els parterres i els camins.

Ens veurem allà dalt
Pierre Lemaitre
traducció Albert Pejó
Bromera, 2014
Pàgs. 472-474



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada