No es lícito olvidar, no es lícito callar. Si nosotros callamos, ¿Quién hablará?
Primo Levi
Des dels seus orígens, els rebels que es van aixecar contra la legalitat que representava la Segona República Espanyola tenien previst imposar per la força el silenci i l'oblit sobre aquest període de la nostra història.
A la instrucció Reservada del General Mola, número 1, de 25 d'abril de 1936, es pot llegir a la Base Segona: “Se tendrá en cuenta que la acción ha de ser en extremo violenta para reducir lo antes posible al enemigo, que es fuerte y bien organizado. Desde luego serán encarcelados todos los directivos de los partidos políticos, sociedades o sindicatos no afectos al movimiento, aplicándoles castigos ejemplares a dichos individuos para estrangular los movimientos de rebeldía o huelgas. Conquistado el poder, se instaurará una dictadura militar que tenga por misión inmediata restablecer el orden público, imponer el imperio de la ley y reforzar convenientemente al ejército, para consolidar la situación de hecho que pasará a ser de derecho”
Subvertida la legalitat, es va imposar un règim de terror i crueltat extrems que va perseguir aniquilar els enemics ideològics, fent callar tota dissidència des de la violència i el terror institucionalitzat: camps de concentració, brigades de treballs forçats, presoners amuntegats i en condicions insalubres, afusellaments massius, piquets paramilitars , desterraments,… El resultat: una societat sotmesa al silenci, a l'oblit per un terror extrem.
Al mes de març de 2021, vam convidar la Roser Rosés a la presentació del seu llibre TRENES TALLADES Records d'una nena de Rússia, un text autobiogràfic on narra com l'any 1938, amb 12 anys, va ser enviada a l'URSS pels seus pares per salvaguardar-la dels estralls de la Guerra Civil. Allí, lluny de la família, va viure la Segona Guerra Mundial, en un llarg recorregut per la Unió Soviètica fugint de l’avançament de les tropes nazis. No va ser fins l'any 1947 que, després d'un llarg periple a través dels Estats Units i Mèxic, va poder retornar a Barcelona i tornar a trobar els seus pares.
Gairebé al final de la xerrada, Roser Rosés es lamentava amargament que mai no els va parlar, ni va gosar preguntar als seus pares sobre les seves personals experiències de la guerra i la postguerra. I que, un cop morts, sovint es retreia aquests silencis.
Per què mai no van parlar, li vam preguntar? La por a la delació, a la denúncia, aconsellava no saber, no conèixer les històries de l’altre, es van imposar oblidar aquells anys.
Aquella xerrada va remoure la memòria de les nostres companyes Roser Tosquella, Loles Garcia i Fina Guasch. Elles coneixien fragments de velles històries familiars, històries xiuxiuejades de la guerra. Parlant, van comprovar que tenien alguna cosa en comú, que les seves famílies, i en especial els seus pares, van patir la Guerra Civil, les conseqüències de aquesta i la posterior repressió, un patiment que van viure en silenci i els va marcar per tota la vida. Un passat que mai van compartir amb les seves filles.
Després de mesos de recerca, bussejar en arxius, rastrejar noms en centenars de registres, el passat dissabte, 19 de febrer, les nostres companyes ens van explicar la seva reconstrucció d'aquells anys silenciats, oblidats, dels quals els pares no els van parlar mai.
Aquest procés, que podríem anomenar de restitució i dol, que completa la personalitat i la història de vida dels seus pares, es produeix gràcies al treball desinteressat de tantes persones i associacions que supleixen l'absència total de qualsevol tipus de política d'homenatge i de restitució simbòlica o de reparació de les víctimes del bàndol republicà ni els represàlies durant la dictadura.
En aquest país, després de la mort del dictador, es va decidir no parlar del passat, pecat original que ens ha abocat a l'oblit i el menyspreu envers tantes i tantes víctimes; tan sols la voluntat de les famílies i un grapat de voluntaris altruistes està permetent reconstruir amb gran esforç allò que mai no ha de ser callat ni oblidat, el nostre passat, la memòria dels nostres pares, mares, avis, àvies, que hem de completar i dignificar , com han fet les nostres companyes.
Gràcies
Hablaré por vosotros
Hablaré por vosotros.
Excavaré con mi palabra hasta encontraros
en las sangrantes raíces sumergidas
de vuestros corazones enterrados.
Hablaré por vosotros.
Reconstruiré la voz de vuestros labios,
su semilla final, la de aquel grito
constelado de estrellas y balazos.
Hablaré por vosotros.
Y extenderé el secreto que os dejaron
en la oquedad terrible de los ojos
la voz estremecida de los astros.
Hablaré por vosotros.
Jamás olvidaré aquellas madrugadas,
los últimos abrazos, las gargantas
de vuestra dignidad amordazadas.
Marcos Ana
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada