La repressió franquista
per Xavier Valls (text) / Manel Risques (assessorament)
Revista Sàpiens
1. Els consells de guerra, un recurs quotidià
"El consell de guerra fet a Lluís Companys no va ser un fet aïllat. A l'Espanya franquista, l'ús de la jurisdicció militar com a instrument de repressió sobre la població civil va ser un fet habitual. Durant el franquisme, de consells de guerra se’n van fer una gran quantitat i van adquirir un caràcter diferent. Només al Camp de la Bota van ser executades, segons l’historiador Joan Corbalán, 1.717 persones entre el 1939 i el 1952. I molts milers més de persones foren condemnades a penes de fins a 30 anys de presó. Aquestes condemnes i execucions van tenir lloc majoritàriament en el període comprès entre els anys 1939 i 1943, i responien a una voluntat de represàlia a la qual només van escapar els que havien seguit el camí de l’exili.
De fet, tan bon punt l’exèrcit de Franco ocupava una ciutat, darrere els militars prenien posicions els membres de l’Auditoría de Guerra del Ejército de Ocupación, organisme encarregat de dotar d’aparença legal la repressió exercida com a extermini del contrari.
L’impuls de venjança que guiava la “justícia” franquista es va complementar amb una ampliació dels actes que podien portar a un procediment sumaríssim, a través de la imputació del delicte de “rebel·lió militar” a tots els defensors de la República i l’oposició al nou règim. A més, la justícia militar oferia rapidesa i contundència. Els caps militars eren investits de competència judicial tant sobre els militars com sobre els civils: se’ls considerava l’enemic a batre. Així, els consells de guerra van deixar de ser una mesura excepcional per convertir-se en recurs quotidià.
Es van arribar a fer consells de guerra en grups de més de cinquanta persones, que sovint ni tan sols estaven encausades pels mateixos càrrecs. La implantació de l’estat de guerra va deixar tota la població sota jurisdicció militar fins al 1948.
Ja durant la guerra, un decret de l’1 de novembre del 1936 va autoritzar, en els territoris controlats per l’exèrcit de Franco, passar del procediment sumaríssim ordinari al sumaríssim d’urgència, una versió encara més abreujada de la instrucció: després d’una breu compareixença de l’acusat, el jutge elevava directament el cas al tribunal, que posava data al judici. El més habitual era que ja no es poguessin aportar proves, i la rapidesa del consell de guerra permetia dictar sentència seguidament. Tot aquest sistema va ajudar a fer que just després que les tropes franquistes entressin a Catalunya, ja es posés en marxa un inacabable inventari de detencions, persecucions i execucions.
2. La revisió dels veredictes per part de Franco
La pena dictada en els consells de guerra es resumia en un document que s’enviava a l’Asesoría Jurídica del Cuartel General. Allà, un coronel jurídic examinava els casos i els traslladava al general Franco. Ell en persona passava revista als veredictes. En cas que volgués aturar la pena dictada pel tribunal militar, el dictador demanava “conmutación” i, llavors, es canviava la pena per la immediatament inferior. Si volia denegar l’indult i confirmar la pena de mort, en canvi, escrivia senzillament la paraula “enterado”.
Quan es tractava de delictes de sang, aquesta sentència podia venir seguida d’un epíleg sinistre: “garrote y prensa”. En aquest cas, l’execució s’havia de fer per garrot vil i després fer-ne difusió pública a la premsa.
3. Condemnes sense bases inculpatòries sòlides
Amb els processos sumaríssims va deixar de ser necessària una base inculpatòria sòlida per a la condemna; n’hi havia prou amb simples informes provinents de falangistes, alcaldes, capellans, policies, guàrdies civils o delacions de particulars, que no calia contrastar i que podien encobrir fins i tot enveges personals.
Pel que fa als casos oberts contra l’oposició al règim, l’atestat policial fou la base de l’acusació fiscal. En aquests processos els imputats no tenien dret a triar el seu defensor, sinó que se’ls n’assignava un d’escollit entre els mateixos oficials de l’exèrcit franquista que, a més, no calia que fos oficial advocat. La defensa ni tan sols tenia dret a parlar amb l’acusat amb antelació a la compareixença, no tenia accés al sumari prèviament i no podia preparar testimonis.
4. Afusellaments i camps de concentració
La sistematització del càstig va comportar molts afusellaments (uns 4.000 només a Catalunya) i empresonaments, en una aplicació de la condemna que també buscava atemorir la població i els moviments contraris als feixistes.
Acabada la guerra, i durant els tres anys següents, els camps de concentració van complir l’objectiu de retenir i classicar els presoners del bàndol perdedor en funció del seu grau d’adhesió o desafecció al Movimiento Nacional.
L’any 1939, els presoners de guerra internats en els camps de concentració catalans eren uns 130.000. Les unitats militars i les tropes republicanes van ser tancades en camps en qualitat d’integrants de l’exèrcit derrotat en el coflicte. La classicació dels interns en marcaria el destí. Alguns van ser traslladats a presons en espera del seu judici, d’altres van ser posats a treballar o aprotats com a soldats, i d’altres van sortir en llibertat en cas d’aconseguir avals.
Hi va haver camps de concentració en poblacions d’arreu dels Països Catalans: Barcelona, Tarragona, Lleida, Figueres, Sant Julià de Ramis, Cervera, Reus, Palma, València, Sagunt, Alacant, etc. Molts catalans també van anar a parar en diferents camps de la geografia de l’Estat, a prop d’on havien estat detinguts: Barbastre, Saragossa, Lleó, Miranda de Ebro (Burgos), Deusto (Bilbao), etc. Els camps van desaparèixer totalment a mitjan 1942.
5. Les presons
Pel que fa a les presons, el nombre de detinguts que van ser empresonats durant els anys de postguerra a l’Estat espanyol va ser d’uns 700.000. La població reclusa era enorme. Circumstàncies molt diverses portaven a la presó: la derrota en la guerra, les accions de guerrilla, l’intent d’organitzar la dissidència política, l’actitud d’oposició...
La repressió va ser especialment cruel amb els responsables de les institucions, dels partits republicans, catalanistes i d’esquerres, i dels sindicats obrers. Però no s’ha d’oblidar que va tenir un caràcter global i es va estendre fins i tot en altres entitats polítiques d’orientació més moderada, i també les societats de maçons i altres persones que a títol individual havien tingut una especial signicació social contrària als interessos del règim. De fet, es van prohibir totes les organitzacions polítiques, tret del nou partit únic: la Falange Española Tradicionalista y de las JONS.
Passada la primera etapada de la postguerra, la presó va ser el mètode repressiu més habitual. L’amuntegament va ser un problema molt seriós i les condicions sanitàries van arribar a ser molt deficients. Aquestes circumstàncies van afavorir certes decisions pràctiques, com ara que les empreses poguessin sol·licitar destacaments penals, que constituïen mà d’obra barata molt útil per reduir costos alhora que descarregaven els centres de reclusió.
6. Processos de depuració
Les conseqüències de la derrota per als vençuts van acabar afectant tots els aspectes de la vida. Aquesta era la voluntat dels controls militars i policials, que examinaven amb lupa els expedients i moviments dels sospitosos de desafecció. La pèrdua directa dels llocs de treball va arribar de la mà dels processos de depuració.
Totes les institucions públiques, els mitjans de comunicació, els col·legis i moltes empreses privades van aplicar un procés de depuració entre els seus professionals. Aquest procés va treure la feina a moltes persones que treballaven en institucions públiques i també a molts mestres, que no van superar els controls de delitat al Movimiento. Calia fer una declaració jurada d’adhesió i disposar d’un aval d’alguna persona manifestament addicta al règim. Si no es passava aquest procés, es podia patir suspensió de sou, perdre la feina o patir sancions. La repressió entrava així en el si de les famílies i la seva vida quotidiana.
7. La confiscació dels béns i patrimoni
També la llei de 'Responsabilidades Políticas' i la de 'Confiscación de Bienes Marxistas', que havien estat aprovades el 1939, havien determinat la confiscació de béns i patrimoni d’entitats de tot tipus: partits, sindicats, mitjans de comunicació, etc. L’etapa més dura de la repressió franquista fou la postguerra, però no desapareixeria mai i tornaria a intensificar-se a partir del 1969. La coerció envers els dissidents i la persecució de la llengua i cultura catalanes van continuar fins a l’acabament de la dictadura. A la fi de la repressió, alguns van tornar de l’exili. D’altres ja no ho van fer mai."
El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada