De l’amagatall a la presó.
per Robert Duró Fort, historiador
“Durant la Guerra Civil les presons catalanes, administrades pel Govern de la Generalitat, van acollir un elevat nombre de reclusos que responien a una tipologia molt variada. Els establiments penitenciaris de la rereguarda van omplir-se de persones acusades de feixisme, derrotisme, espionatge, alta traïció o bé sabotatge econòmic, uns càrrecs poc freqüents en temps de pau, que en una societat en guerra superaven àmpliament els delictes comuns. Un estudi sobre el funcionament del Preventori Judicial de Solsona em va permetre conèixer els casos de diversos emboscats i també els dels seus familiars i amics que van ser detinguts i empresonats acusats d’encobriment.
Aquest tipus de reclusos van ser molt nombrosos a les comarques del Solsonès, al Berguedà, a l’Alt Urgell o a la Garrotxa. En aquestes indrets les característiques del terreny, zones muntanyoses molt boscades i amb pocs nuclis de població, facilitaven la seva ocultació. A més la població local, que habitava majoritàriament en masies aïllades, col·laborava activament amb els emboscats proporcionant-los amagatalls, queviures, roba i tota mena d’avisos referents als escorcolls i batudes que portaven a terme les forces d’ordre públic.
Les detencions
Els emboscats van ser cada cop més nombrosos a mesura que el Govern de la República anava cridant a les successives lleves, així com també ho van ser les xarxes encarregades de facilitar la fugida d’aquests pròfugs a través dels Pirineus. La lluita contra els emboscats fou intensa, hi havia moltes batudes pels boscos i les cases de pagès per tal de descobrir els seus amagatalls i detenir-los. Les forces d’ordre públic com els carrabiners, els guàrdies d’assalt o els agents del SIM, el Servei d’Investigació Militar de l’exèrcit de la República, pressionaven els seus familiars amb escorcolls habituals, amb l’obligació d’allotjar les tropes o els refugiats de guerra, i també amb la imposició de sancions econòmiques. Les autoritats fomentaven la delació per detenir als emboscats i en localitats com la Pobla de Segur o Ponts els noms dels desertors es feien públics en cartells o pissarres.
Quan els emboscats o les persones que els ajudaven eren detinguts solien ingressar als Preventoris més propers com el de Solsona, el de Manresa o el la Seu d’Urgell. La seva estada en aquells establiments era més aviat curta ja que d’acord amb el sistema penitenciari català els Preventoris havien d’acollir els presos preventius, els que encara no havien estat sentenciats. Un cop els reclusos eren condemnats havien de complir la pena imposada als Correccionals de Figueres, Mataró o Vic que eren els llocs destinats a tal efecte.
En altres ocasions, si l’organisme que practicava aquestes detencions era el SIM, aquest acostumava a traslladar-los als seus propis centres de reclusió com per exemple el situat a la Coromina de Cardona, a la zona de la Carosa, on hi havia habilitada una presó en una nau de la fàbrica UniónEspañola de Explosivos . Era molt freqüent, també, el trasllat dels detinguts a les txeques que el SIM tenia a Barcelona, on aquests eren interrogats abans de passar a disposició judicial. Un exemple de l’itinerari que podia seguir un emboscat després de la seva captura el trobem en el cas de del sacerdot solsoní Antoni Llorens que havia estat detingut l’abril de 1938, quan estava amagat en una cova que tenia capacitat per vuitanta persones. Després de la seva detenció, Llorens van ser traslladat a Sanahuja i des d’aquesta localitat fins a Barcelona, en una comissaria de policia on fou interrogat a les dues de la matinada. D’allà va passar al vaixell-presó Uruguai i després al centre de detenció del SIM ubicat al carrer d’Anglí. Posteriorment fou portat al Palau de les Missions de Montjuïc i al Palau d’Art Modern on hi havia altres persones detingudes. Al cap d’un temps va ser traslladat al Palau de Justícia i finalment a la presó Model. A les darreries del mes d’octubre, tal i com explica el mateix Llorens, tots els detinguts de Solsona van ser transportats amb autocars cap a la Seu d’Urgell on havien de ser jutjats. Mentre durava la reclusió d’Antoni Llorens, a la mateixa masia on va ser detingut s’hi va instal·lar un militar republicà que, fent-se passar per franquista, va enganyar els emboscats de la zona fent-los creure que participarien en un aixecament armat contra la República. Per tal de rebre les armes, centenars d’emboscats van sortir de l’amagatall encara que les autoritats van detenir solament una quinzena de persones. D’aquestes operacions contra els emboscats van donar-se’n a molts llocs; en una altra zona com la vall de Mieres hi ha constància de diverses batudes. Al març de 1938, per exemple, uns 2.000 guàrdies van ocupar la vall encara que la gran majoria d’emboscats, alertats pels sorolls dels vehicles, van aconseguir refugiar-se als amagatalls. Una altra batuda que tingué lloc al mateix indret durant els mesos de maig, juny i juliol de 1938 va provocar que els emboscats haguessin de viure amagats, en situacions molt precàries, durant més de seixanta dies. En aquests escorcolls a gran escala, a banda de les forces d’ordre públic van participar-hi també unitats militars. Tal i com explica Pedro Corral, el mes d’octubre de 1938, la 134 Brigada Mixta portà a terme una operació́ de neteja contra els fugitius a la Serra del Cadí”.
Una justícia exemplar
Després de la seva detenció, les autoritats que jutjaven als emboscats i desertors acostumaven a ser el Tribunal Especial de Guardia, que a la demarcació de Lleida estava instal·lat a la Seu d’Urgell, i el Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció establert al Palau de Justícia de Barcelona. A partir del febrer de 1938, la Fiscalia de la República va establir que les desercions en grup o de més d’una persona fossin jutjades per aquests darrers tribunals. Si la deserció era individual el delicte havia de passar a la jurisdicció militar. Al Preventori de Solsona van passar-hi alguns d’aquests detinguts sota l’autoritat militar ja que hi ha constància de l’existència de reclusos a disposició del cap militar de Cervera, o els tribunals permanents de justícia del XVIIIè i Xè Cos d’Exèrcit.
Les sentències imposades als emboscats i desertors anaven des de la pena de mort, fins a condemnes en camps de treball i fortificació, o bé en batallons disciplinaris, dels 30 anys fins als 6 anys i un dia de durada. El 28 de maig de 1938, per exemple, el diari La Vanguardia publicava una noticia en la qual es comunicava la imposició de trenta-nou penes de mort a Barcelona. Les informacions d’aquest diari sobre els judicis per deserció, ressaltant les sentències dictades i les peticions de la fiscalia que acostumaven a ser més altes, formaven part d’una estratègia del Govern de la República que pretenia dissuadir als possibles pròfugs i desertors amb l’exemplaritat dels càstigs imposats.
En una altra ocasió́, sabem amb certesa que els tres condemnats a la pena capital als quals es feia referència, Francesc Canudas Utiel, Angel Pujol Garriga i Juan Forcada Felip, eren emboscats, ja que, com s’explicava a la notícia apareguda al mateix diari, es tractava de tres soldats que “abandonaron sus unidades y coincidieron en refugiarse en el Montseny, en unión de otros numerosos desertores, donde pasaron varios meses, ocultos, hasta que, perseguidos por la fuerza pública, huyeron siendo detenidos por fuerzas de fortificaciones al intentar pasarse a las líneas enemigas”.
Després de la seva detenció́ els tres soldats van ser empresonats al Preventori de Solsona el 9 de juliol de 1938, sota l’autoritat de l’Exèrcit de l’Est, i traslladats posteriorment a Ponts o van ser afusellats .
Les presons i els camps de treball
Pel que fa al trasllat dels emboscats als camps de treball, en trobem un exemple al Preventori de Solsona, a l’agost de 1938, quan dos grups de 21 i 23 homes condemnats pel Tribunal Especial de Guardia de Lleida van ingressar amb destinació́ al batalló disciplinari de treball número 5 de l’Exèrcit de l’Est que estava situat a Clariana de Cardener. Allà̀, els reclusos construïen un mina per emmagatzemar material de guerra i el seu corresponent accés fins a la carretera de Solsona a Cardona. Els trasllats massius de molts detinguts als camps de treball ja havien començat, però, amb anterioritat a aquesta data. Els primers desertors i emboscats, alguns condemnats i altres encara pendents de judici, van ser conduits cap als camps de treball i fortificació del SIM, l’abril de 1938. A partir d’aquella data, aquest organisme del Ministeri de Defensa va fer-se càrrec dels reclusos compresos entre les lleves mobilitzades que fins aleshores havien estat custodiats pels Serveis Correccionals. (...)
És difícil de saber exactament quants emboscats van ser detinguts durant la guerra i tancats a les presons catalanes. En la documentació dels Preventoris i Correccionals de la Generalitat, com per exemple les fitxes d’ingrés dels reclusos o els llistats d’entrada, sovint hi apareixen delictes molt amplis com el de desafecció, derrotisme o traïció, que no permeten saber amb seguretat si aquelles persones s’havien emboscat o no. Per saber-ho amb certesa caldria consultar els sumaris judicials dels processos que es van instruir als emboscats. L’edat militar dels reclusos podria ser un indicador a l’hora d’identificar-los com a emboscats, però no tots els joves empresonats tenien perquè ser-ho. El registre d’entrades del Preventori de Solsona, però, mostra unes dades significatives; en una comarca on els emboscats eren tan abundants l’entrada durant els mesos d’agost i setembre de 1938 d’un grup de 24 detinguts, un altre de 67 i un darrer de 30, es poden relacionar fàcilment amb els emboscats o amb les xarxes d’evasió. També al mes de setembre del mateix any van detenir-se a Solsona 55 homes i 41 dones per ordre del President de l’Audiència, tot i que no van ingressar al Preventori de la ciutat. D’altra banda, la presència de 21 reclusos majors de seixanta anys, el mes de novembre de 1938, al Preventori de Solsona podria fer creure que es tractava dels pares o familiars d’emboscats.
L’observació més acurada d’alguns d’aquests reclusos que van passar per la presó de Solsona, ens permet de confirmar que havien donat suport als emboscats o bé a les seves xarxes de suport i d’evasió. El cas de Josefa Ribó n’és prou significatiu. Aquesta veïna de Sant Llorenç̧ de Morunys, el 7 de juliol de 1938, va ser condemnada pel Tribunal Especial de Guardià de la Seu d’Urgell per acaparament, ocultació́ d’articles de primera necessitat i derrotisme a una pena de 6anys i 1 dia de separació de la convivència social, 6.000 ptes. de multa i 20.000 ptes. en concepte d’indemnització́ a l’Estat. En l’escorcoll que van practicar a casa seva les forces d’ordre públic van trobar-hi, a banda d’unes grans quantitats de menjar, sis-cents parells d’espardenyes, un calçat que les xarxes d’evasió́ acostumaven a facilitar als integrants de les expedicions, en molts casos habitants de la ciutat que afrontaven els llargs dies de marxa pels boscos i les muntanyes amb roba i calçat molt poc adients per la travessia.
Un emboscat que feia de guia i enllaç̧ de les expedicions de fugitius que volien creuar la frontera, el solsoní Jaume Feliu, també va ser detingut i tancat al Preventori de Solsona des del 15 de maig fins al 26 de juliol de 1938. Feliu va ser detingut mentre avisava la gent de les masies de les Planes de Besora, de la sortida d’una expedició cap a Andorra. El jutge militar de Cervera va condemnar-lo a mort però se li va commutar la pena per la seva destinació a la primera línia de front on les esperances de sobreviure eren molt poques. Durant el seu trasllat en ferrocarril, però, va poder saltar del comboi en marxa i restà emboscat fins al final de la guerra. Aquest cas permet il·lustrar l’abast de les detencions de les forces d’ordre públic dins d’una mateixa família i les represàlies a les quals sovint eren sotmesos els membres d’una mateixa casa. Poc després de la detenció de Feliu, la seva mare, Maria Torrentallé, i la seva germana Concepció Feliu van ser empresonades, encausades en el sumari 33/1938 del Jutjat Especial no 2 del Tribunal d’Espionatge i Alta Traïció, i condemnades a 6 anys i 1dia i 12 anys de presó respectivament. La situació viscuda per aquesta família era certificada, després de la guerra, per les autoritats franquistes de la ciutat de Solsona en un document on s’afirmava : “fueron objeto de represalias su madre y una hermana del interesado Sr. Feliu, sufriendo ocho meses de cárcel en Barcelona, fueron echadas de su casa y se les expolió totalmente de sus escasos bienes, quedando en la miseria.”
Tornant als emboscats, el 16 d’agost de 1938, el Govern de la República va promulgar una amnistia pels desertors i pròfugs que havien fugit amb anterioritat al 19 de juliol d’aquell any si es presentaven a files abans del 15 de setembre. Molts emboscats, gairebé al límit de la seva resistència a causa de les dures condicions imposades per la clandestinitat, van acollir-se al decret. També van fer-ho soldats que havien desertat durant la desfeta del front d’Aragó i en aquell moment estaven amagats. L’amnistia també era vàlida per als emboscats i desertors que havien estat sentenciats i per als que es trobaven detinguts a l’espera del seu judici, la gran majoria dels quals estaven enquadrats en batallons disciplinaris. Es fa difícil de calcular quants emboscats hi havia en aquelles dates a les presons catalanes o als camps de treball del SIM, però hi ha constància que almenys 396 reclusos van acollir-se a aquella mesura de gràcia. A l’octubre de 1938 la Generalitat va enviar al Ministeri de Defensa un llistat amb 116 noms de reclusos que s’hi volien acollir. El dia 31 del mateix mes una nova llista recollia el nom de 158 persones més, i finalment, el 18 de novembre, una altra llista contenia 112 noms. De totes aquestes persones que comptaven amb antecedents als llistats, un total de 51 homes van sol·licitar l’amnistia des dels batallons de fortificació als quals havien estat enviats 20 reclusos més estaven a disposició́ dels Tribunals d’Espionatge i Alta Traïció, o havien estat condemnats pels mateixos, 5 estaven sota l’autoritat del SIM i 14 d’aquells presos ja havien estat enviats als centres de reclutament corresponents per la seva incorporació a les unitats militars. Cal tenir en compte, també, que molts emboscats i desertors, tot i la duresa del seu captiveri o de la vida als amaga- talls, preferien restar als camps de treball o amagats als boscos en lloc de sol·licitar una amnistia que els havia de conduir directament cap al front.
Els emboscats i la justícia franquista
Els emboscats que no van ser capturats durant la guerra van sortir dels seus amagatalls a mesura que les tropes franquistes anaven ocupant el territori català. Al gener de 1939, uns 150 emboscats de Solsona i la seva comarca, entre els que hi havia Jaume Feliu, van presentar-se davant les autoritats franquistes . Els emboscats esperaven el reconeixement dels vencedors per haver-se negat a combatre al costat de la República, però en comptes d’això van ser tancats en camps de concentraciò i enviats a fer un llarg servei militar.
Els joves de Solsona varen ser empresonats a Lleida quan es van presentar a la caixa de reclutes i, barrejats amb presoners de guerra republicans, van ser enviats als camps de presoners dels qual no podien sortir sense un aval de les noves autoritats locals. Als ulls dels vencedors no podien tenir la mateixa consideració́ els emboscats que s’havien amagat passivament per evitar anar al front, que aquells que s’havien emboscat a causa de la seva ideologia dretana i s’havien mostrat actius durant la guerra, a través d’accions armades a la rereguarda republicana o bé creuant la frontera i unint-se més tard a l’exèrcit de Franco.
En aquest sentit els emboscats que no van limitar-se a restar amagats van reivindicar aquest passat després de la victòria franquista. Aquest és el cas, per exemple, d’un veí́ de Solsona que després de 1939, per tal de defensar-se d’unes acusacions sobre el seu passat polític va presentar com a prova unes fotografies de l’any 1937 on apareixia amb un grup d’emboscats armats que segons el seu testimoni s’havien enfrontat a les forces d’ordre públic republicanes."
El dissabte 19 de febrer de 2022, a les 18h, a l’aula Feixa Baixa del museu de Ca n’Oliver, les nostres companyes Roser Tosquella, Loles García i Fina Guasch participaran en una xerrada col·loqui sobre els silencis i la por.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada