la veritat sobre la llum, fragment 2

 

"La llum vertadera entre brins d’herba

L’última vegada que la meva tieta va viatjar al nord la vaig acompanyar. Només una de les seves interlocutores, la més jove de totes, era encara d’aquest món. Es tractava d’una llevadora de noranta-sis anys que vivia al mas del fill de la seva filla adoptiva, i la idea inicial era aturar-nos a saludar-la pel camí. La tieta Fífa també em volia ensenyar el lloc on havia nascut el llevador.

    Mentre hi va veure bé, i fins i tot quan ja havia començat a perdre la vista, la tieta Fífa cada any feia un viatge cap al nord al volant del seu cotxe. Vaig haver d’insistir molt perquè el motor del Lada s’engegués. Pel camí em vaig adonar que el tub d’escapament tenia un forat, i a Holtavörðuheiði va caure un xàfec i vaig poder comprovar que només funcionava un dels dos eixugaparabrises. Quan em vaig convertir en la xòfer privada de la tieta Fífa jo acabava de fer primer de carrera. Per a sorpresa de tothom, m’havia matriculat de teologia. Just després de començar el viatge va quedar clar de què volia parlar-me la meva tia: travessàvem Grábrókarhraun quan em va preguntar si volia fer-me prevera.

    Li vaig dir que encara no n’estava segura.

    —¿Et veus capaç d’oficiar funerals? No tothom està fet per escriure panegírics, i he sentit a dir que els preveres també s’han d’encarregar de tot de coses que no consten entre les seves atribucions oficials, com ara passar l’aspiradora per l’altar o treure la neu de la vorera per al seu ramat. Els parroquians no demanen hora per discutir la primacia de la carn sobre l’esperit o de l’esperit sobre la carn.

    En aquell moment jo només havia fet dos cursos d’introducció i havia llegit alguna cosa sobre el món hebreu, de manera que no tenia gaires coses a dir-hi. La tieta Fífa, en canvi, se sabia les Escriptures per la punta dels dits, i estava clar que volia parlar de la lluita entre la llum i la foscor. Va dir que, fent capmàs, havia calculat que la llum apareixia en trescents versets de la Bíblia, i la foscor només en una seixantena. Va parlar de la llum del món i de la llum de la vida i de la llum vertadera. Havíem sortit de la circumval·lació per agafar una pista de grava, després hi va haver un tram curt d’asfalt que s’acabava de cop i alternava amb trams de grava plens de sots. Resseguíem la riba d’un llac, venien nuvolades del mar, va caure un ruixat i vam avançar un tractor, una mica més tard vam alentir la marxa per passar un ramat de cavalls que anaven capcots per la vora de la pista, plena de bassals grocs. La tieta Fífa va quedar admirada de la bellesa dels pollins. Després va tornar a la teologia i em va preguntar què pensava del fet que Déu hagués vingut al món en forma d’infant, privat de parla.

    Vam arribar a la nostra primera destinació, un mas al costat d’una església de fusta, al final d’un llarg camí d’accés. L’última interlocutora de la tieta Fífa ens va venir a rebre a la porta i ens va oferir blóðmör, el típic embotit de sang i greix de xai, acompanyat de puré de patates ensucrat. Quan la tieta Fífa ja posava la cinta al casset, em vaig escapar i vaig anar a seure a l’església, que tenia la teulada vermella de ferro ondulat i el sostre pintat de blau amb estrelles daurades. Al final de l’entrevista, les dues llevadores van aparèixer a la clasta i la tieta Fífa va treure la vella Pentax per fer una foto de la seva companya. El gos de la casa ens va seguir fins al cotxe, se’ns ficava per entre les cames. Un cop dins vaig preguntar de què havien parlat. De llevadores que tenen somnis premonitoris, em va respondre.

    El camí travessava un bruguerar fins a una vall estreta i despoblada, tota coberta d’herbei, on la tieta Fífa va voler que féssim una parada. La vaig acompanyar fins a no gaire lluny del cotxe, l’aguantava pel braç i ella escodrinyava el terreny buscant alguna cosa. En el centre d’un redol de tuves  se’n veien d’una mica més altes —a penes una mica més— que l’herba del voltant, i la tieta Fífa em va dir que eren ruïnes. Segons ella, ens trobàvem al lloc exacte on havia nascut Gísli Raymond, el llevador. Mirava a un tarter escarpat. La tieta Fífa va buscar un lloc per seure i jo vaig sortir disparada cap al cotxe a agafar la meva càmera. Abans d’arribar-hi em va demanar que li portés el pintallavis de la guantera. En obrir-la vaig veure que també hi tenia un exemplar de la Bíblia.

    Just quan feia la foto, el sol va aparèixer entre els núvols i va il·luminar els brins d’herba que cobrien les ruïnes, fins que un núvol el va tapar i la màgia es va trencar de cop. Em vaig estirar sobre el bruc. En el moment d’alçar-me tenia fulles de dríades de vuit pètals enganxades al jersei que la meva tia-àvia m’havia fet per al viatge. De tornada al cotxe li vaig preguntar per què portava una Bíblia a la guantera, com si fos una predicadora itinerant. Em va dir que no recordava haver-l’hi deixat i que segurament hi havia anat a parar per descuit. Per atzar, va dir exactament.

    Durant el viatge de tornada em va explicar que, gràcies a les seves investigacions i amb l’ajut d’un genealogista, havia descobert que Gísli Raymond Guðrúnarson el Bo, a qui deien Nonni, era d’origen estranger, net d’un tal Raymond Gísli a qui també deien Nonni. Sembla que l’àvia d’aquest Raymond Gísli havia arribat a l’illa a bord d’un veler mercant i s’havia casat amb un prevere. De vegades em costava seguir-la, perquè en les històries de la meva tia-àvia una cosa no duia necessàriament a l’altra —en absolut, de fet— i solia perdre’s en infinites digressions. Era impossible avançar en línia recta; anava descabdellant el fil, però com si anés sempre pels marges del relat, fins que de sobte tornava al centre, per poca estona. Les recerques del genealogista s’havien estès a l’estranger i la tieta Fífa creia poder documentar que la nostra avantpassada, la del veler, era descendent d’un tal Pascal, si no del filòsof que havia investigat el buit i construït la primera màquina de calcular, molt probablement d’un parent seu.

    —No m’havia imaginat, estimada Dýja, que les nostres arrels fossin tan fondes —em va dir.

    Tot i així, no era coherent amb si mateixa respecte a la qüestió del parentiu amb el pare de la llum, i no hi havia manera de concloure si la seva sang corria per les nostres venes o no. Fos com fos, aviat em vaig adonar que la incertesa i les ganes de sorprendre, de mantenir el suspens fins al final, eren el fons i el propòsit veritable de totes les històries que explicava.

    Quan passàvem per Staðarskáli va acabar finalment el seu relat, amb l’element més important i decisiu de tota la història:

    —El llevador tenia el cor al costat que no tocava.

    La tieta Fífa havia descobert en documents antics que el pare de la llum de les terres del nord tenia el cor al costat dret del pit."

La veritat sobre la llum 

Dýralíf

Auður Ava Ólafsdóttir

traduït per Macià Riutort

Club Editor, 2022

pàgines 93-98