mammalia, fragment

 

1.

    "Sonava un bolero. Tú me acostumbraste d’Olga Guillot. Sonava aquesta cançó quan el meu pare va frenar el cotxe en una àrea de descans empolsegada al costat de la carretera de revolts. 

    El cel estava cobert de núvols densos plens de cendra. Ja feia dues hores que havíem sortit d’Olesa. 

    La carretera era estreta i començava a ploure cendra i no recordo que hi hagués cap barana. 

    Bé, potser sí que n’hi havia. 

    Segur. 

    Per què no n’hi hauria d’haver? 

    Recordes que et vaig explicar l’accident de cotxe que vaig tenir als afores de Copenhaguen, quan vivia allà, quan tenia vint-i-dos anys? Era de matinada i tornàvem d’una festa i em vaig estampar contra una barana. Potser per això ara les ometo dels meus records. És estrany, a vegades sento això, saps? Em costa reconèixer què hi ha de veritat i què no dins la meva memòria. Sovint sento que deformo les connexions neuronals que em transporten al passat. Visualitzo escenaris enterbolits. Sento veus esmorteïdes. Colors molt suaus que fan aigües. I si intento anar més lluny, més lluny, apareix una nebulosa densa que engoleix totes aquestes imatges. 

    Sonava Tú me acostumbraste al cotxe. El pare sempre escoltava boleros. Ha sigut la banda sonora del seu deteriorament. Encara ara encén el seu radiocasset antic, que ja havia sigut de la seva mare. Ara que no pot fer gaire més que seure al sofà i escoltar-ne mentre la seva consciència viatja no sé on. 

    La mirada perduda, buida. Els iris verds enfosquint-se i gelant-se mentre van passant les hores. 

    Quan era adolescent l’intentava imitar per experimentar el que devia sentir. Seia al terra de rajoles verdes i rectangulars i fredes del menjador i em quedava mirant la paret de gotejat beix sense pestanyejar fins que se m’apareixien llumetes taronges i grogues. Els ulls secs i aspres. Després, hi veia doble. I de cop, tot negre. Només se sentia el moviment de la busca dels segons del rellotge de paret. La respiració densa del pare darrere meu, assegut a la butaca amb les mans reposant a les cuixes. La saliva blanca i àcida solidificada a la comissura dels llavis. Era en aquesta foscor on s’havia instal·lat per sempre? 

    Érem a principis d’agost i viatjàvem dins el cotxe envoltats de núvols baixos i boira contaminada de pols i cendra i a fora feia molt, molt de fred. Els rajos de sol rebotaven dèbils per sobre els núvols densos que impedien que ens acaronessin la pell. El vent amb gust de ferro. La calefacció forta del cotxe em feia suar l’espatlla i jo només contemplava els arbres difuminats com anaven passant per davant del vidre perquè, si mirava per l’altra finestra, veia el precipici. 

    Feia pocs segons que havíem vist un cérvol esbudellat a un costat de la carretera. El pelatge ple de fang ennegrit i viscós. 

    Potser l’havia atropellat un cotxe i l’havien deixat allà, rebentat, sense moure’l. Sense arrossegar-lo cap al bosc a agonitzar dibuixant una ziga-zaga de sang seca a l’asfalt. 

    Tenia la llengua fora i una de les banyes enormes estava partida i trinxada per la grava. 

    Ens havíem quedat tots tres en silenci. 

    Només vaig sentir com la Sara agafava aire de cop. El pare va alentir encara més la marxa i la Sara girava el cap per no perdre de vista el cérvol que anàvem deixant enrere. Tot i la calefacció, duia al voltant del coll una bufanda de llana lila. 

    Jo no sé per què vaig pensar: què hi deu haver dins d’una banya de cérvol? Com deu ser? De què està feta? Deu ser buida? Per què en tenen?

     I ho vaig preguntar en veu alta.

     —Què hi ha dins d’una banya de cérvol? És de fusta? Cap dels dos em va respondre. Des d’Olesa que gairebé no s’havien dirigit la paraula. Ja feia temps que notava molta tensió entre ells dos i no m’era gens agradable. Amb mi, la Sara intentava estar com sempre, dolça i atenta, però jo la notava trista i apagada en presència del pare. 

    A vegades pensava que només continuava amb ell, que seguia en la relació, per mi. 

    Per no perdre’m. 

    Perquè, què ens lligava, a les dues? 

    Cada cop hi havia més boira tèrbola i vaig demanar per favor que paréssim, que ja no es veia res i la Sara, que feia estona que estava en silenci, va dir que sí i va agafar amb força el canell del pare i ell va frenar i va aixecar les mans del volant, molest i fent espetegar la llengua al paladar. 

    Em feien mal els genolls d’anar penjats a la cadireta del cotxe. M’acabava de menjar una piruleta i tenia tallets a la llengua i notava gust de sang i maduixa. De petita ja m’agradava molt menjar piruletes. Sentir el caramel sobre la llengua em reconforta. Sento que se m’eixamplen els pulmons. Feia com ara, que et fa tanta gràcia. Deixava la piruleta dins la boca, immòbil, sense llepar-la i inflava les galtes i esperava que s’anés acumulant saliva i que s’impregnés del gust dolç per després empassar-me’n una bona glopada i inundar l’estómac. 

    La Sara seia al seient del copilot mossegant-se el llavi inferior. Ja feia molt de temps que la coneixia i que vivia amb nosaltres. Inclús em costa recordar moments en què només existíem el pare i jo. On només érem una família de dos. La Sara va començar a fer-me de cangur quan jo tot just tenia tres anys. El pare treballava des de casa fins tard i ella em venia a buscar cada tarda a l’escola i estàvem juntes fins al vespre. Sempre anàvem una estona al parc i després em banyava mentre m’explicava les excursions que havia fet durant el cap de setmana per l’interior de les muntanyes, els descensos per avencs profunds i perillosos i fosquíssims. Com quedava penjada d’una corda. Jo l’escoltava fascinada dins l’aigua tèbia plena d’escuma. Un any després, van començar a sortir amb el pare i al cap de poc ja va venir a viure amb nosaltres. Crec que mai els vaig veure del tot feliços. Potser al principi? No ho sé. Ni ho recordo. 

    Sabia, per tant, que si feia aquest gest amb els llavis, era perquè estava preocupada. 

    I llavors em penso que vaig dir que tenia por. 

    I la Sara es va tombar i em va acariciar el genoll. 

    Saps que tenia un ull de vidre, la Sara? T’ho havia dit mai? Era l’esquerre. D’un blau més pàl·lid que el dret. Jo no l’hi mirava mai, perquè la nineta sempre estava immòbil darrere un serrell que es tallava a la mida exacta per dissimular-lo. Quan estava nerviosa se l’aplanava amb força sobre l’ull i li quedava tot greixós de tant toquejar-lo. Sempre estava pendent que no s’entreveiés res d’aquell ull. M’havia acostumat que, per parlar amb ella, li havia de mirar només el dret. 

    Em va acariciar el genoll i es va tornar a mossegar el llavi. Sí que en tenia, de por. La carretera era estreta, amb revolts pronunciats, i havíem vist un cérvol immens amb la llengua fora i uns budells grisos, viscosos i enormes escampats pel revolt enfangat i la Sara es mossegava el llavi. Però saps què? Crec que també tenia por que el pare i ella no estiguessin bé, que se separessin. El bolero i el silenci. No em preocupava la separació en si, m’entens? Sinó que si això passava, potser ja no la tornaria a veure mai més. 

    Sonava Tú me acostumbraste i la Sara es va aixafar el serrell sobre l’ull de vidre, ocultant-se’l encara més. 

    —Ara vinc, Cora —va dir. 

    M’agradava com deia el meu nom, amb la a final molt neutra. 

    I va obrir la porta, va sortir del cotxe i va travessar la carretera. Va entrar una mica de cendra i vent gèlid. Feia olor de cremat. 

    Jo seguia la Sara amb la mirada a través de la finestra bruta perquè des de feia una hora que conduíem entremig de pols i cendra i boira espessa de color marronós i gris. És que tot just feia unes setmanes del primer cop que ens vam haver de tancar uns dies, per precaució, després de l’erupció massiva, sobtada i simultània de molts volcans amb uns índexs d’escala VEI altíssims. Ho recordes? Va ser la primera vegada, també, que es tancava al mateix temps el trànsit aeri de tot el món. Ja feia uns anys que molts volcans s’anaven reactivant alhora, potents, i que teníem episodis de núvols de gasos i cendra, però no amb aquella violència. Ara ja hi estem acostumats. Era el primer estiu que ens sentíem així, pendents de les notícies, com ara. El primer estiu gelat de tots els que han vingut després. Les primeres pedregades crítiques, també. Segur que recordes aquell agost tan estrany. Tens quatre anys més que jo. Va ser l’inici de tot el que vivim ara. Grans erupcions simultànies i les tempestes amb pedregades. Ens hi vam acostumar de pressa, oi? Mira ara, mira a fora. Aquesta calamarsa des de fa hores. I ja ho vivim com una cosa natural. El so de les pedres contra l’asfalt, contra les persianes. I som aquí, al meu llit, com si no passés res. Això sí, aquesta nit t’hauràs de quedar a dormir. 

    El pare va abaixar la finestreta del cotxe. L’aire glaçat. Recordo els seus ulls al retrovisor. Cansats, vidriosos. Cada dia que passava els tenia més petits i inflats. El verd cada vegada més dur. Les galtes grises i una mica xuclades. Els pòmuls punxeguts. Els llavis fins i tallats. L’àcid a l’alè. I, de cop, va cridar: Què fas, Sara, vigila, hòstia! 

    I va entrar més aire fred de bosc i molsa a dins del cotxe i jo vaig sentir com se m’enfonsaven les costelles perquè em vaig imaginar que un cotxe s’estampava contra la Sara, que era molt, molt prima i baixeta i duia aquella bufanda enorme i els pantalons de pana marró. 

    El pare es va alçar i va treure molt el cap per la finestreta: Però... i ara què fa? Falta poc per arribar! 

    Sempre, abans d’aquestes vacances, estava neguitós. 

    Els seus gestos eren ràpids, nerviosos, com si tingués pressa. Pressa per acabar-ho tot. Perquè s’acabés fins i tot el dia. Moltes vegades el sorprenia examinant-me de reüll amb la boca mig oberta, respirant accelerat. 

    Pressa per viure. 

    Com si amagués alguna cosa i pel fet de viure ràpid no hi hagués temps de desvelar-la. Que ningú se n’adonés. Que ningú se n’adonés. Ràpid, ràpid. 

    Només quan abraçava semblava que es calmava. Ho feia amb força. 

    Durant aquelles vacances, aquest estat d'angoixa encara es va aguditzar més. 

    Després, quan vam tornar a casa, a Olesa, sense la Sara, va canviar. 

    La desídia. 

    El deixar fer. 

    La butaca agafant la forma del seu cos. Del cul. 

    Fins a arribar a l’estat en què es troba ara. 

    Va encendre un cigarret i va treure el fum inclinant el cap a la finestra. Fum i alè condensat. Jo em vaig posar la mà per dins el jersei per acariciar-me la cicatriu. Em calmava resseguir els bonys petits, la forma de via de tren, com deia el cardiòleg que em feia les revisions. Ara la tinc més ampla i curta, però de petita, la cicatriu era fina i allargada. Començava sota el coll, aquí, mira, dona’m el dit. Aquí. I baixava així i així, per aquí, recorrent-me tot l’estèrnum. I arribava a l’altura de l’estómac. Ja sé que et fa molta impressió imaginar-me quan m’operaven, tan petita, com dius tu, amb les costelles obertes com portes de bar de western. 

    De sobte, la porta del copilot es va obrir i la Sara es va asseure molt precipitada. Tenia els braços completament estirats i va tancar els ulls. Això ho recordo molt. L’olor de nicotina i molsa que feia el cotxe, la cendra als cabells de la Sara, l’aire gèlid que va tornar a entrar, les meves cuixes encetades, el gust de sang i maduixa, la tensió del pare, les botes d’aigua de la Sara plenes de fang negre i viscós i, sobretot, les seves parpelles closes quan de cop va dir: 

    —Era una femella. Una cérvola. Estava embarassada. El fetus és mort. 

    Més tard vaig saber que les cérvoles no tenien banyes."