El proper dimarts, 21 de gener de 2025, l’Associació Cultural Vespres Literaris, organitza la presentació del llibre de la Elisenda Solsona, “Mammalia” (Males Herbes, 2024), a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca Central de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 18.30 hores.
NUTRIENT
"Ella camina descalça sobre l'herba fresca.
La rosada de la matinada brilla i cruix. Espurnes verdes humides.
La saba li tinta les línies de les plantes dels peus. Impregna i assenyala caminets que es bifurquen.
Que es bifurcaran. Una línia recta i l'encreuament.
Pedretes incrustades als talons que feia temps que no es tornaven rugosos. Se sent l'aigua del riu que circula serena allisant els còdols. Les fulles dels roures contemplant immòbils l'escena.
Les glàndules mamàries li bateguen plenes de llet infectada. L'abscés beix esgarrapa l'interior del mugrons ennegrits. Bonys enquistats que bullen impacients sota les aixelles.
No pot aixecar els braços.
Mou les cames, però a cada passa les grapes del tall a l'úter sembla que penetrin encara més a la pell que ara penja flàccida sense rebre cops des de les entranyes.
S'acaricia el ventre buit, fosc. La cavitat. Es colpeja per inèrcia sota les costelles.
I l'eco.
A dins la cova erma.
L'eco a dins i a fora.
I més enfora, encara.
Coves que encaixonen coves. Matrioixques de pedres, fang i vísceres.
Recer, refugi.
La musculatura ja no és tibant, la pell ja no s'estira pels moviments d'un cap que semblava que feia pressió a un ritme compassat per esqueixar-la nits enrere sota la lluna minvant. Ella l'acaronava tendra a través de la pell i la placenta mentre notava que li friccionaven el coll de l'úter i li sortien guspires.
Falta poc,
falta poc.
Ella es resseguia la fina línia negra que li recorria des del melic fins al pubis i que li havia sortit al tercer trimestre d'embaràs. Se la picava donant-se copets amb els dits durant les nits d'insomni mentre contemplava la Via Làctia, estirada al terrat del segon pis de la clínica, a la zona on estaven internades les embarassades, ben entrada la nit, quan tot el personal dormia. Quan la calefacció transportava les respiracions denses i atordidores de les pacients pels passadissos blancs.
Quan només se sentia la fressa assossegada de les fulles dels roures del bosc que circumda la clínica.
Un bosc que acull l'edifici blanc i l'abraça indefugible. Les arrels dels roures es van buscar entre elles i es van entreteixir a poc a poc, amb moviments sinuosos, per sostenir-se i compartir nutrients quan van construir l'edifici i van haver de talar arbres.
La família.
La clariana artificial. La clínica edificada sobre el temor de la resina.
Unes gotes ambarines de por.
Una clapa dins del bosc. Com una ferida llisa a la pell tèbia d'on ja no hi naixerà més pelatge.
El vent li fa moure la cabellera pèl-roja i espessa per davant dels ulls i alguns cabells es queden enganxats a les galtes per les llàgrimes i la suor freda.
El sol surt rere uns núvols negres a vessar de tempestes.
Un últim pas i ja ha arribat a la vora del riu. El corrent d'aigua transparent li reflecteix el rostre abatut.
Se senten el xiscles d'uns quants ocells que volen baix. Veu com es balanceja amb suavitat, caient del cel, una ploma negra d'un ocell que potser ha batut les ales massa fort. O potser s'ha espantat.
S'asseu agafant-se amb força la cicatriu sanguinolenta que li travessa el ventre com un somriure sàdic.
Les grapes,
les dents.
Se sent un tro llunyà com si els turons es desplacessin cap a Ella refregant-se a la terra i destrossant arbres i falgueres.
I després, una tremolor.
I un rugit greu.
Un rugit de dolor, de basarda i de tendresa. De confiança i defalliment. Ventres càlids i gegantins i estirats i acollidors que bateguen i es contrauen.
Cordes vocals membranoses de mamífers. Passes gràvides i una presència colossal.
Ella pot sentir l'escalfor que emana d'una pell carnosa. Com si fos vapor. L'alè profund i tebi balancejant les fulles dels roures.
Contempla la vall que està tapada per uns núvols foscos que se superposen. Els turons coberts.
Encara té l'olor dolça dels cabells xops de líquid amniòtic de la seva filla adherida als alvèols. L'olor de les seves pròpies entranyes. Ensumar el cos per dins.
Un úter ferm, també. Gruixut.
Un úter protector com les coves.
Vísceres i cabanes.
El recer i el refugi.
Amb un moviment brusc, s'esquinça la bata blanca amb taques vermelles, fresques i lluents i els pits enrogits, deformats i durs queden al descobert.
L'aire suau i fresc de la primera hora del matí li calma el batec de la llet. Amb les mans tremoloses de la febre i del neguit, amb un instint feréstec, es prem el pit dret i amb els dits fent pinça mou l'aurèola. Els bonys a l'aixella es van desfent i nota com la llet recorre salvatge els conductes cercant amb desesperació saciar una gola.
Diminuta,
tendra,
assedegada.
Alimentar un estómac ínfim acabat d'estrenar.
El mugró substituint el cordó umbilical.
Seguir nodrint.
Seguir nodrint.
Seguir nodrint com ha fet aquests primers cinc dies de la seva filla, alimentant-la amb el calostre. Passant-li totes les defenses.
Dos rajos de llet tèbia surten disparats del mugró i cauen al riu i es barregen amb l'aigua gelada i clara que ara transcorre a molta velocitat per la quantitat d'aigua que desprèn la tempesta que encara sona llunyana.
Un peix platejat obre la boca transparent fent una o perfecta per aspirar la llet que de tant densa encara no s'ha dissolt en l'aigua fresca.
Ella posa les mans a terra i clava les puntes dels dits entremig de les pedres i la terra i els arbusts secs i les enfonsa fins que es fereix les ungles i contrau les cervicals i tira el cap endavant i els núvols negres electrificats ja es troben gairebé sobre seu i al mateix moment que es posa a ploure, per fi, li surt el crit que li urpeja el paladar.
L'udol desesperat que necessitava expulsar aquesta matinada quan la Llevadora li ha arrencat la seva filla de cinc dies dels braços.
Quan el calostre ja s’havia convertit en llet."
Quina descripció! Increïble bona!👏👍🌹
ResponElimina