La descoberta
"Com hem fet en altres apartats d'aquest estudi, hem volgut esgotar, però, totes les possibilitats d’esbrinar almenys si el poema existia i, eventualment, en quina data havia estat escrit. Així ha estar com, gràcies a l'ajut de la doctora Margarida, "Mita", Casacuberta, i, molt especialment, de la professora Irene Muñoz Pairet, ambdues de la Universitat de Girona i versades en l'obra de Víctor Català, hem pogut saber que el poema, despullat del títol i de la referencia cronològica que tant s'han repetit a Cerdanyola, es va escriure i que se'n conserven dos manuscrits al Fons Víctor Català de l'Arxiu Històric de l'Escala. Un d’aquests originals no porta data, però l’altre està datat el febrer de... 1923! Així, doncs, pren cos la possibilitat que fos Caterina Albert qui, directament o indirecta, acabés promovent la denominació del barrí. No debades, el que consta en ambdós manuscrits es, simplement: "Montflorit". El text datat es el següent:
Montflorit
Montflorit ! La gaya terra
del bell veure i del bell nom,
espargida entre pla i serra
per millor plaure a tothom!
Per tothom ets temptadora
com terra de promissió
que en tu grilla y fruita alhora
la Ilavor de l’il·lusió
A recés de Barcelona
sents ronca'l mar allunyat
i l’espay te dón corona
dels blaus pics de Montserrat
Betes d'aigua cristallines
van faixante erms y conreus
y entre ells lo carril camina
ab l’esquerp pas de guineu
Anys enllà als íbers vegeres
ran de tos cims crestejar
y parlar a grans fogueres
ab los de Puig Castellar
Grecs y Romans los seguiren
de llur gloria a retaló
y en ta gleva enseboliren
misteris i resplandó
Al baixar ells de l'altura
mateix que màgica allau,
el mantell de la boscura
cobreix sola l'ampla afrau
En son si'l senglar espunta
l'ullal en l'alt pinatell
y no be lo sol apunta
tot son refilets d'aucell
Per ço al hom que desvarieja
reclós dintre la ciutat
de cop li revé l’enveja
de la joya que ha deixat
Car ets tu massa atrayenta
per romandre en solitud
y en ta solitud plaenta
hi veu ell gaudi y salut
Ab l'or de tes ginesteres
d’espígol, menta y timó
gams de la ciutat traydora
li clamen bon guaridó
Montflorit! la gaya terra
del vell veure i del bell nom,
espargida entre pla i serra
per millor plaure a tothom!
Qui t'apropa s'enamora
del més màgic fadament
y sols a la teva vora
sap trobar contentament
Montflorit! D'una veu calda,
cantarem ton dolç encís.
rebnos com mare en sa falda
reb l'infant enyoradís
L'altre manuscrit es molt semblant al que acabem de reproduir —no s'ajusta a les normes ortogràfiques actuals, es cert, però hem preferir transcriure'l tal com va ser escrit—, amb la particularitat que no hi figuren els quartets tercer i quart i que hi ha petites modificacions en sis versos. Tot i que la troballa del poema, que Irene Muñoz afirma que "segur que es de Víctor Català", no resol definitivament l’autoría del "bateig" de Montflorit, almenys ens desvela una possibilitat que, incrèduls!, gairebé havíem desestimar. Més enllà, però d'aquests versos, hem documentat quatre contes que Víctor Català va escriure la tardor de 1948 a les golfes de la torre —on s'allotjava quan feia alguna estada amb la família— i indiscutiblement sorgits de la seva ploma, perquè estan signats i datats. Publicats els anys 1950 i 1951 dins dels reculls titulats, respectivament, Vida mota i Jubileu, i curosament reeditats l'any 2018, son els següents:
- "Cocktail" signat a l’”Àtic de Montflorit" l’1 de desembre de 1948.
- “L’Aleixeta", signat a l’"Àtic de Montflorit" el 15 de setembre de 1948.
- "L'anada de Musiú Arban" signat a l’"Àtic de Montflorit, dotze del matí del dia de deixar-lo per anar a Barcelona", 18 d’octubre de 1948.
- "Honni soit qui mal y pense", signat a l’”Àtic de Montflorit, deu-dotze del 12 de setembre de 1948".
Caterina Albert tenia 79 anys quan va escriure aquestes narracions i gairebé no va escriure res més fins a la seva mort a l'Escala, el 27 de gener de 1966, a 96 anys. L'any 1956 es va instal·lar al llit de la seva casa empordanesa —o millor dit, com explica Marta Pessarrodona, a dos llits de dues cambres — i, tot i que no estava malalta i que cada dia es llevava per rentar-se i donar una volta pel jardí, hi va fer vida durant anys i enllitada rebia les visites. Era una excèntrica? Probablement. En qualsevol cas, indòmita Í independent — Pompeu Fabra la va definir com "una mula de mal ferrar"—, tenia com a lema: "deixeu-me fer i jo deixaré fer" . Tot un caràcter! Amèlia va enviudar d'Isidre Riera l’estiu del 1951 i va tornar a la casa pairal, on va passar la resta de la seva vida amb la seva germana gran. Però, mentre que Caterina va ser enterrada al cementiri Vell de la seva localitat natal, les restes d’Amèlia, que va morir a Barcelona, reposen al cementiri de Sant Andreu de Palomar, a Barcelona, juntament amb les del seu espòs Í els dels seus cunyats.”
Cent anys de llunyania.
Agustí Jiménez Bakirdjis
autoedició, febrer 2025
pàgines 53-54
Avui organitzem la presentació del llibre “Cent anys de llunyania. Una aproximació a la història del barri de Montflorit (Cerdanyola del Vallès)", del Agustí Jiménez Bakirdjis. L'acte, presentat i conduit pel nostre company Andrés Córdoba, comptarà amb la presència de l’autor i tindrà lloc al Centre Cívic de Montflorit (carrer Mare de Déu dels Dolors, 17) a les 18.30 hores.
Us hi esperem!!!!!!!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada