“—¿Y no es lo que querías?
—preguntó después de una pausa. En su tono repentinamente adulto un matiz de
reproche, pero leve, cariñoso
—. Te trajeron aquí a la fuerza,
pero esto no te gusta. Desde que has vuelto lloras todas las noches, das
vueltas bajo las mantas, no coges el sueño. ¿Y ahora no estás contenta de
volver a la ciudad?
—Ya no estoy segura de nada,
todo es confuso. Nadie me dice a dónde iré. Mi madre me encontrará un
alojamiento, quizá un internado.
—¿Es que está loca? En los
internados mandan las tocas y esas son terribles, te revisan hasta las bragas.
—¿Tú qué sabes?
—Ha estado una que vive detrás
del horno. ¡Cuenta unas historias!
—No son las monjas las que me
preocupan —le murmuré tocándole el pelo—. No te veré más. —Y volví a sollozar.
Nos desesperamos juntas un poco,
luego aquello la sublevó y se sentó en la cama.
—Pero estas dos te mandan de un
sitio a otro cada vez que se les pasa por la cabeza. Ya basta, tienes que
rebelarte —me incitó sacudiéndome por un hombro.
—¿Y cómo?
—Ahora mismito no lo sé, tengo
que pensarlo. Mientras, juremos no dejarnos nunca. Si te vas, yo me voy
contigo.
Cruzó los índices y los besó por
ambos lados, invirtiendo las manos con un movimiento rápido. La entreveía en la
oscuridad. Juré como ella.”
La Retornada
Donatella di Pietrantonio
Editorial Duomo, 2018
Pág. 95-96
Una difícil tornada a la familia
per Júlia Costa
"La Retornada, de Donatella Di Pietrantonio (Duomo, amb
traducció de Miguel García), és una
novel·la no massa llarga, que potser acaba d’una manera una mica apressada, i
que ens explica la història d’una nena, als inicis de l’adolescència, que es
veu obligada a deixar la seva llar d’acollida, en una ciutat alegre i lluminosa
i amb una família convencional, educada i responsable, per anar a raure amb la
seva família biològica, en una zona endarrerida de la Itàlia profunda.
Avui es parla sovint de les adopcions poc clares o
forçades però els fets que ens explica el llibre van passar també a casa nostra
en més d’un cas. Moltes famílies humils i nombroses del passat, en èpoques
difícils, com ara la postguerra, optaven en més d’un cas per cedir algun fill o
filla a parents que no tenien descendència. Aquesta manera de fer no comportava
cap tràmit administratiu i encara bo si aquella cessió significava una millora
per la persona afortunada, de vegades s’enviaven noietes joves, de pagès, a les
poblacions més grans, per tal que fessin de criades barates a les cases dels
parents benestants.
En aquesta novel·la la nena ha tingut sort
materialment i afectiva, per això el retorn, incomprensible, ja que no li
expliquen les raons, esdevé traumàtic. Els seus pares biològics freguen la
misèria, no son dolents però no poden fer res més del que fan, enmig de la
pobresa i la ignorància. La noia estudiava, amb bons resultats, feia activitats
de luxe, com ara ballet o piscina, i tenia cambra pròpia. Ara ha de compartir
llit amb una germana, en una habitació on també dormen els nois de la família.
La novel·la no cau en el sentimentalisme fàcil i aquí rau un dels seus grans
valors. No sabem el nom de la protagonista però sí el d’aquesta germana,
Adriana, una supervivent lluminosa que representarà un gran suport per a la
retornada.
L’acció se situa a mitjans dels anys setanta, tot
i que per la situació de l’indret sembli que ens trobem en una època molt més
antiga. Com ha passat amb d’altres persones en situacions difícils la
protagonista opta per la resistència, a través de coses com ara l’estudi i
l’escola, en la qual, per sort, topa amb una mestra que s’interessa per la seva
situació i el seu futur. En canvi el seu germà, també molt intel·ligent, optarà
per l’autodestrucció i la rebel·lia violenta. A poc a poc la noia anirà
esbrinant detalls del seu passat, dels motius pels quals la van transferir als
familiars i dels detalls del seu retorn. Cal dir que la mare adoptiva s’ha fet
responsable del tema econòmic i pensa ajudar-la en els estudis superiors. El
retrobament amb aquesta mare adoptiva, que la defuig durant un temps, i alguns
detalls sobre la seva situació actual, evidencien que les coses no sempre son
senzilles, quan cal prendre decisions importants. I que hi ha mancances per
ignorància i mancances a causa de dogmes educatius abusius i, suposadament, moderns.
Tot i que la maternitat sembla aquí un dels temes
clau acaba per tenir poca importància, al capdavall un ha de comptar amb ell
mateix, quan les coses son difícils. El llibre és auster, concís, gens retòric,
vitalista i relativament esperançador. Fa poc, precisament, una persona més
gran que jo, molt intel·ligent,
m’explicava com durant la dura postguerra a ella la van enviar amb els avis, al
poble remot, mentre els seus germans es quedaven amb els pares, en un indret
més amable. Admetia que pensar en aquells anys encara li produïa neguit i
tristor. No va tenir la sort, pel que fa als estudis, de la protagonista, va
haver d’anar a treballar abans dels deu anys, però va acabar per tenir una vida
convencional i feliç. La infantesa i els seus problemes és i serà un gran tema
literari, en totes les èpoques.
Donatella Di Pietratonio (Arsita, 1963) és una escriptora italiana, dentista infantil de professió,
i aquest llibre, que ha tingut un gran ressò és la seva tercera novel·la. No
ens menciona mai el lloc on passen els fets però és fàcil identificar-lo amb la
seva terra, els Abruços, on encara viu. Tot i que les descripcions no són
excessives ens mostren, amb pocs recursos, un món rural que canvia amb
dificultats. Un altre tema que pot semblar marginal però a mi em sembla
interessant és el de les variants dialectals i la llengua oficial. La
protagonista sent vergonya de la parla de la seva família biològica i mostra
com encara són vigents molts dels prejudicis existent sobre parles diverses, no
oficials ni acadèmiques, que en el cas italià són molt nombroses. Al llibre,
que té molt d’encant, hi trobem ressons d’altres narradores italianes, les
escriptores d’aquell país han estat moltes i molt bones, i s’hi poden copsar
elements d’altres manifestacions artístiques, com ara el cinema neorealista.”
Llegir en cas dincendi
2 de gener 2020
