Per Àlex Milian
El Temps, nº 1659
29/03/2016
“P: Carles Solà, com a representant del jurat del Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes ha dit que se la premia per una “obra literària magnífica” i
també per la “lluita per les llibertats
nacionals i per la situació de la dona”. Li agrada això?
R:—M’agrada més la segona part i tot [riu]. Et diré el que sempre he dit. Sempre
m’he sentit menystinguda pel mandarinat literari de Barcelona. Com a totes les
ciutats del món hi ha un mandarinat que diu “aquest val i aquest, no”. I de
sobte se’ls escapa algú perquè el tradueixen a no sé quin país i allà fa
gràcia. Estic parlant de qualitat, no de best-sellers,
eh? I a mi sempre m’han tingut com una dona que escriu per a dones. I això és
molt dolorós perquè escric per a dones –i hi tinc tot el dret– però he escrit
de moltíssimes coses, i tinc un 50 per cent de protagonistes homes i un 50 per
cent dones. No sóc una obsessa.
P:—Tampoc no
ho seria si escrigués només sobre dones.
R:—Jo respecto les dones que escriuen des d’uns ulls
de dona, però jo personalment considero que aquesta època ja ha passat. Era
l’època de les nostres predecessores angleses del XIX. O de la mateixa Aurora Bertrana, que escrivia al vàter
perquè el pare no ho veiés. A mi m’agrada molt la frase que diu la Virginia Woolf –la mare fundadora de la
nostra secta– que jo crec que és certa: que a l’hora d’escriure “cal que siguem
homes femenins i dones masculines”. És a dir, que puguem posar-nos a dintre de
les sabates d’un tio o d’un vell o d’una persona d’una altra cultura o d’una
altra època. Això no és fàcil, com tothom sap, i especialment entre sexes. És
veritat que predominen protagonistes homes entre els homes i és veritat que a
l’inrevés també és així, però jo ho he intentat.
P:—És un
repte?
R:—És un repte preciós.
P:—Als homes
també els va costar.
R:—Síí. Fins a Madame
Bovary.
P:—És clar.
R:—Ara em vénen al cap autors, que no penso citar, a
qui costen molt els personatges femenins. De la mateixa manera que a algunes
autores els costa. I això crec que és manca d’ofici. De portar anys
intentant-ho; d’escoltar; de tenir una llibreteta i apuntar coses que diuen els
tios, fins i tot al bar. Jo, de vegades, ho he fet. Faig veure que llegeixo el
diari en una taula i escolto les barrabassades que diuen els paios de la barra.
Perquè a la barra surt el milhomes!
P:—De tota
manera, els seus llibres de ficció no són molt militants, tampoc del feminisme.
R:—Jo ho he dit i se m’han tirat a sobre: una
novel·la no serveix per a res. Si vols tenir coses útils, vés a la ferreteria.
És veritat que una novel·la pot ser didàctica, però no és el seu objectiu. És
veritat que una novel·la et pot entretenir en un viatge o una malaltia –i la
literatura pot estar-ne orgullosa–, però no és el seu objectiu. És cert que una
novel·la et pot fer viatjar pel món –però això és feina d’una agència de
viatges! Tot el que és pràctic –inclòs el fet de posar la novel·la al servei
d’una ideologia– no és l’objectiu de la novel·la. Si tu vols convèncer del
feminisme o del nacionalisme o del comunisme o de l’isme que vulguis, utilitza
l’assaig. No utilitzes la novel·la com a instrument. Això és com agafat una
pintura i utilitzar-la... Utilitzar l’art per convèncer algú... ho pots fer una
vegada; pots fer-ne una provatura, que seria la novel·la-assaig, però crec que
la novel·la té per objectiu fer pensar i fer sentir. Si només fa pensar,
malament: per això tenim la filosofia; si només fa sentir és un culebrot; però
si et produeix aquestes dues reaccions, és una bona novel·la.
P:—També
defenseu l’existència d’un tema en cada novel·la.
R:—En una bona novel·la has de poder rascar endins
de la lectura. Si no només llegeixes l’argument –que és la superfície–,
aprofundiràs. De fet, a principis del segle XX, Proust, Joyce i la mateixa Virginia
Woolf eren partidaris, fins i tot, que l’argument fos prescindible. Jo no
ho penso. Sóc persona d’argument. Si tu vols parlar de la soledat, necessites
personatges, necessites situacions i, sobretot, més difícil, necessites
atmosferes. Però l’argument és la part més superficial. Si tu ets capaç de
capbussar-te dins del riu, sempre dic que l’autor, en el fons del riu, hi ha
deixat el rastre d’un llimac. Allà hi ha la ideologia, és clar. Els meus amics
em diuen “tu digues el que vulguis, però de feminisme n’hi ha a la teva obra, i
d’amor a la llibertat, també”. Potser, però has de llegir fins i tot aquella
part que deixes quan no ets conscient.
P:—En tot
cas, els arguments de dones en un món d’homes ja són des de la primera
novel·la, Júlia.
R:—Sí, sí. Però la Júlia no és cap bleda. És
especialment egoista i agressiva. Deixa el seu xicot per casar-se amb el ric, a
qui no estima. Una bleda no és. I després porta la fàbrica. És veritat que els
meus lectors em diuen que faig dones fortes. I jo no sé per què. Això sí que no
ho controlo. Segurament perquè les bledes no m’agraden.
P:—Elles, com
a personatges, guanyen caràcter?
R:—Sí, em surten així. Perquè una nena tonta... em
semblaria que estic fent caricatura. Et diré una altra cosa. És que a la vida
real les dones són més fortes del que us penseu. Tenim molts recursos... Jo
sempre dic que hi ha dues cultures, pel que fa a homes i dones: la cultura del
pati d’escola, en el qual cada nen no té altre remei que ser un brutot. I, si
algú no ho és, li diuen que és un nena –que és el pitjor que li poden dir a un
noiet a aquella edat. I si algú és homosexual en aquesta època, és la que ho
passen pitjor. I l’altra cultura és la cultura de l’harem: les dones que es
reuneixen amb altres dones i s’expliquen coses; aquells secretets que tenim.
Sempre dic –però és una broma– que hi ha una conxorxa internacional de totes
les dones que, quan neix una criatura, totes les dones que hi ha diuen: “És
igualet que son pare”. [Riu obertament.]
Observa-ho, que és veritat.
P:—Quina és
la raó?
R:—Que tu ets un artefacte cultural i jo sóc un
artefacte cultural. I l’artefacte cultural dona ha estat mil·lenàriament
tractat d’una manera determinada. Per exemple: no som agressives. Home! Si
t’han apartat de les armes durant milers d’anys, és obvi que no seràs agressiva.
P:—El dia que
la van presentar com a guanyadora, vostè va explicar que a 16 o 17 anys va
decidir escriure sempre en català...
R:—Sí, i més endavant vaig ser conscient que
escriure en català és ser de segona. I jo ho he assumit. I som de segona! Tinc
col·legues espanyoles que em diuen: “És que no aneu ni a un congrés. No us
conviden mai. Si ens passem la vida viatjant! I no us fan mai portades”. Doncs
no. Som d’una literatura com la danesa o la croata, què vols que et digui. Som
una llengua minoritzada. És així.
P:—I perquè
els mitjans en català són...
R:—... són escassos.
P:—Però cada
cop n’hi ha més. Amb aquest premi li deuen haver fet moltes més entrevistes que
no li harien fet fa uns anys.
P:—Home! Arran del Premi d’Honor? No t’ho pots ni
imaginar! És que crec que caic bé a la gent. No sé per què –ni per què et dic
això– però m’he trobat, abans de donar-me el premi, que la gent em reconeix i
em saluda. I ara, amb el premi, em paren pel carrer. Aquest barri és molt
agradable, en aquest sentit. La meua vanitat és deu haver disparat per mil,
perquè tothom em diu coses boniques. Fins i tot em diuen coses sorprenents: jo
vaig escriure un recull de contes, que es diu Dones, que va ser la meua crucifixió...
P:—Per què?
R:—Perquè vaig vendre més que els mandarins. I això
no m’ho han perdonat mai. Fins i tot van fer articles a posta per dir com era
de dolent. I simplement era un llibre de contes. No crec que sigui la meua gran
obra. Era un llibre de contes amb una intenció: demostrar que jo també puc
escriure sobre dones. I perquè tenia molt d’interès a fer una cosa: que hi hagués dones víctimes però també dones
victimàries, perquè no crec en el maniqueisme. Doncs ahir se m’acosta una dona
i em diu que “en aquell llibre que vostè va escriure, que es deia Dones, ens va fer créixer a totes”. No
és veritat, perquè hi havia moltes dones victimàries, moltes dones dolentes.
Són 17 contes i vuit són víctimes i nou victimàries! Què vols que et digui?
Posar els clixés és molt fàcil. Estereotipar la realitat és molt fàcil.
P:—Els
mandarins es van empipar per l’èxit de Dones?
R:—És que amb aquell llibre vaig arrasar. Encara
estic guanyant diners ara. No ho acabo d’entendre. També vaig tenir un èxit
semblant amb una novel·la juvenil que es diu Raquel. Encara en cobro beneficis! I tenen 20 i 25 anys. És això
que en diuen long-seller. I per a mi
són obres bastant menors, totes dues. No són aquells llibres que m’han deixat
esgotada.
P:—Fa poc
deia que el seu testament literari era Jonàs...
R:—Sí, però és mentida. [Riu.]
P:—El Premi
d’Honor l’ha fet canviar d’idea?
R:—No, va ser abans. Jo he passat un any esgarrifós
perquè va morir el meu home i vam passar tota la malaltia. Jo vaig quedar
absolutament exhaurida físicament i psíquicament i vaig quedar bloquejada. Quan
vaig fer aquelles declaracions, pensava que no sortiria del bloqueig. Però
mentrestant se’m va acudir començar una novel·la. Encara no l’argument, però sí
el tema... El tinc, el tinc. Però sabia que això em desbloquejaria i per això
em vaig desdir. El que passa és que Jonàs
és una novel·la que, mal m’està dir-ho, hi vaig abocar com a mínim quatre
anys i amb la qual he après una miqueta. Amb cada novel·la intento superar
l’anterior i crec que amb Jonàs es
pot dir que tinc ofici. Això, segur. Després, si té qualitat o no, això sóc
incapaç de dir-ho. Quan he començat a aprendre a viure sola, que no ho havia
fet mai, me n’he anat sortint.
P:—Quina és
la vocació d’estil d’Isabel-Clara Simó?
R:—Jo tinc la teoria que l’ideal és saber trobar el
punt de vista. El punt de vista determina la persona –si serà primera, tercera
o què–, determina el to i determina l’atmosfera. Per exemple, si jo sóc Pèricles i demà tenim la guerra amb
Esparta i tu ets una multitud de soldats atenencs, jo pujo damunt d’una roca i
dic: “Atenencs, demà hem de salvar la pàtria i hem de salvar la democràcia;
demà hem de destruir aquests capgrossos; hem de posar-hi tota la nostra raó
perquè ens hi va la vida!” [diu cridant].
El meu to de veu serà abrandat, serà exagerat perquè –és clar– portar la gent a
la mort costa molt. En canvi, si ara jo he vingut en tren, he conegut un paio i
me n’he enamorat, i tu ets íntim amic meu, arribo i et mussito a l’orella... El
to confidencial, aquest to molt rodoredià –perquè és molt de monòleg interior–
és molt esclau perquè després només tens un punt de vista. Com si utilitzes la primera persona. No pots dir
si ets guapo o ets lleig, perquè ho ets o no, però tu no ho verbalitzes.
Determinar tot això és la mare dels ous. I en això has de fer servir tot el teu
ofici i tota la teva penetració en la història per transmetre la sensació que
vols expressar. Agafem, per exemple, el tema de la identitat.
P:—Que era el
tema de la seva novel·la Jonàs.
R:—Sí. El tema ja l’havia tractat Durkheim, un sociòleg ja venerable, que
plantejava que potser l’individu és una abstracció i la societat és el que és
concret, al contrari del que pensa tothom: que la societat és una abstracció.
Aquesta discussió ja ve d’antic, dels filòsofs grecs: la qüestió de si naixem
en una ampolla buida i la societat ho aboca tot o si l’ampolla ja és plena. Per
desenvolupar-ho, faig que un personatge canviï de país, d’orientació sexual i
de professió. Què li passarà, a aquesta persona? Que tornarà a Barcelona i es
buscarà a ell mateix. I acabo la novel·la amb ell que –no físicament– fica les
mans a les arrels de la ciutat i decideix que ell és d’aquest formiguer. Per
encarar la recerca de la identitat, penso tot això, em faig esquemes; els
trenco si no serveixen i en faig d’altres.
P:—Ho
planifica tot?
R:—Sí, tot. Però no tant com en Vázquez Montalbán. Ell em va dir que sabia fins i tot quantes
pàgines tindria el llibre [riu].”
