entrevista

 

Per Àlex Milian

El Temps, nº 1659

29/03/2016

 

“P: Carles Solà, com a representant del jurat del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes ha dit que se la premia per una “obra literària magnífica” i també per la “lluita  per les llibertats nacionals i per la situació de la dona”. Li agrada això? 

R:—M’agrada més la segona part i tot [riu]. Et diré el que sempre he dit. Sempre m’he sentit menystinguda pel mandarinat literari de Barcelona. Com a totes les ciutats del món hi ha un mandarinat que diu “aquest val i aquest, no”. I de sobte se’ls escapa algú perquè el tradueixen a no sé quin país i allà fa gràcia. Estic parlant de qualitat, no de best-sellers, eh? I a mi sempre m’han tingut com una dona que escriu per a dones. I això és molt dolorós perquè escric per a dones –i hi tinc tot el dret– però he escrit de moltíssimes coses, i tinc un 50 per cent de protagonistes homes i un 50 per cent dones. No sóc una obsessa. 

P:—Tampoc no ho seria si escrigués només sobre dones. 

R:—Jo respecto les dones que escriuen des d’uns ulls de dona, però jo personalment considero que aquesta època ja ha passat. Era l’època de les nostres predecessores angleses del XIX. O de la mateixa Aurora Bertrana, que escrivia al vàter perquè el pare no ho veiés. A mi m’agrada molt la frase que diu la Virginia Woolf –la mare fundadora de la nostra secta– que jo crec que és certa: que a l’hora d’escriure “cal que siguem homes femenins i dones masculines”. És a dir, que puguem posar-nos a dintre de les sabates d’un tio o d’un vell o d’una persona d’una altra cultura o d’una altra època. Això no és fàcil, com tothom sap, i especialment entre sexes. És veritat que predominen protagonistes homes entre els homes i és veritat que a l’inrevés també és així, però jo ho he intentat. 

P:—És un repte? 

R:—És un repte preciós. 

P:—Als homes també els va costar. 

R:—Síí. Fins a Madame Bovary. 

P:—És clar. 

R:—Ara em vénen al cap autors, que no penso citar, a qui costen molt els personatges femenins. De la mateixa manera que a algunes autores els costa. I això crec que és manca d’ofici. De portar anys intentant-ho; d’escoltar; de tenir una llibreteta i apuntar coses que diuen els tios, fins i tot al bar. Jo, de vegades, ho he fet. Faig veure que llegeixo el diari en una taula i escolto les barrabassades que diuen els paios de la barra. Perquè a la barra surt el milhomes! 

P:—De tota manera, els seus llibres de ficció no són molt militants, tampoc del feminisme. 

R:—Jo ho he dit i se m’han tirat a sobre: una novel·la no serveix per a res. Si vols tenir coses útils, vés a la ferreteria. És veritat que una novel·la pot ser didàctica, però no és el seu objectiu. És veritat que una novel·la et pot entretenir en un viatge o una malaltia –i la literatura pot estar-ne orgullosa–, però no és el seu objectiu. És cert que una novel·la et pot fer viatjar pel món –però això és feina d’una agència de viatges! Tot el que és pràctic –inclòs el fet de posar la novel·la al servei d’una ideologia– no és l’objectiu de la novel·la. Si tu vols convèncer del feminisme o del nacionalisme o del comunisme o de l’isme que vulguis, utilitza l’assaig. No utilitzes la novel·la com a instrument. Això és com agafat una pintura i utilitzar-la... Utilitzar l’art per convèncer algú... ho pots fer una vegada; pots fer-ne una provatura, que seria la novel·la-assaig, però crec que la novel·la té per objectiu fer pensar i fer sentir. Si només fa pensar, malament: per això tenim la filosofia; si només fa sentir és un culebrot; però si et produeix aquestes dues reaccions, és una bona novel·la. 

P:—També defenseu l’existència d’un tema en cada novel·la. 

R:—En una bona novel·la has de poder rascar endins de la lectura. Si no només llegeixes l’argument –que és la superfície–, aprofundiràs. De fet, a principis del segle XX, Proust, Joyce i la mateixa Virginia Woolf eren partidaris, fins i tot, que l’argument fos prescindible. Jo no ho penso. Sóc persona d’argument. Si tu vols parlar de la soledat, necessites personatges, necessites situacions i, sobretot, més difícil, necessites atmosferes. Però l’argument és la part més superficial. Si tu ets capaç de capbussar-te dins del riu, sempre dic que l’autor, en el fons del riu, hi ha deixat el rastre d’un llimac. Allà hi ha la ideologia, és clar. Els meus amics em diuen “tu digues el que vulguis, però de feminisme n’hi ha a la teva obra, i d’amor a la llibertat, també”. Potser, però has de llegir fins i tot aquella part que deixes quan no ets conscient. 

P:—En tot cas, els arguments de dones en un món d’homes ja són des de la primera novel·la, Júlia. 

R:—Sí, sí. Però la Júlia no és cap bleda. És especialment egoista i agressiva. Deixa el seu xicot per casar-se amb el ric, a qui no estima. Una bleda no és. I després porta la fàbrica. És veritat que els meus lectors em diuen que faig dones fortes. I jo no sé per què. Això sí que no ho controlo. Segurament perquè les bledes no m’agraden. 

P:—Elles, com a personatges, guanyen caràcter? 

R:—Sí, em surten així. Perquè una nena tonta... em semblaria que estic fent caricatura. Et diré una altra cosa. És que a la vida real les dones són més fortes del que us penseu. Tenim molts recursos... Jo sempre dic que hi ha dues cultures, pel que fa a homes i dones: la cultura del pati d’escola, en el qual cada nen no té altre remei que ser un brutot. I, si algú no ho és, li diuen que és un nena –que és el pitjor que li poden dir a un noiet a aquella edat. I si algú és homosexual en aquesta època, és la que ho passen pitjor. I l’altra cultura és la cultura de l’harem: les dones que es reuneixen amb altres dones i s’expliquen coses; aquells secretets que tenim. Sempre dic –però és una broma– que hi ha una conxorxa internacional de totes les dones que, quan neix una criatura, totes les dones que hi ha diuen: “És igualet que son pare”. [Riu obertament.] Observa-ho, que és veritat. 

P:—Quina és la raó? 

R:—Que tu ets un artefacte cultural i jo sóc un artefacte cultural. I l’artefacte cultural dona ha estat mil·lenàriament tractat d’una manera determinada. Per exemple: no som agressives. Home! Si t’han apartat de les armes durant milers d’anys, és obvi que no seràs agressiva. 

P:—El dia que la van presentar com a guanyadora, vostè va explicar que a 16 o 17 anys va decidir escriure sempre en català... 

R:—Sí, i més endavant vaig ser conscient que escriure en català és ser de segona. I jo ho he assumit. I som de segona! Tinc col·legues espanyoles que em diuen: “És que no aneu ni a un congrés. No us conviden mai. Si ens passem la vida viatjant! I no us fan mai portades”. Doncs no. Som d’una literatura com la danesa o la croata, què vols que et digui. Som una llengua minoritzada. És així. 

P:—I perquè els mitjans en català són... 

R:—... són escassos. 

P:—Però cada cop n’hi ha més. Amb aquest premi li deuen haver fet moltes més entrevistes que no li harien fet fa uns anys. 

P:—Home! Arran del Premi d’Honor? No t’ho pots ni imaginar! És que crec que caic bé a la gent. No sé per què –ni per què et dic això– però m’he trobat, abans de donar-me el premi, que la gent em reconeix i em saluda. I ara, amb el premi, em paren pel carrer. Aquest barri és molt agradable, en aquest sentit. La meua vanitat és deu haver disparat per mil, perquè tothom em diu coses boniques. Fins i tot em diuen coses sorprenents: jo vaig escriure un recull de contes, que es diu Dones, que va ser la meua crucifixió... 

P:—Per què? 

R:—Perquè vaig vendre més que els mandarins. I això no m’ho han perdonat mai. Fins i tot van fer articles a posta per dir com era de dolent. I simplement era un llibre de contes. No crec que sigui la meua gran obra. Era un llibre de contes amb una intenció: demostrar que jo també puc escriure sobre dones. I perquè tenia molt d’interès a fer una cosa: que  hi hagués dones víctimes però també dones victimàries, perquè no crec en el maniqueisme. Doncs ahir se m’acosta una dona i em diu que “en aquell llibre que vostè va escriure, que es deia Dones, ens va fer créixer a totes”. No és veritat, perquè hi havia moltes dones victimàries, moltes dones dolentes. Són 17 contes i vuit són víctimes i nou victimàries! Què vols que et digui? Posar els clixés és molt fàcil. Estereotipar la realitat és molt fàcil. 

P:—Els mandarins es van empipar per l’èxit de Dones? 

R:—És que amb aquell llibre vaig arrasar. Encara estic guanyant diners ara. No ho acabo d’entendre. També vaig tenir un èxit semblant amb una novel·la juvenil que es diu Raquel. Encara en cobro beneficis! I tenen 20 i 25 anys. És això que en diuen long-seller. I per a mi són obres bastant menors, totes dues. No són aquells llibres que m’han deixat esgotada. 

P:—Fa poc deia que el seu testament literari era Jonàs... 

R:—Sí, però és mentida. [Riu.] 

P:—El Premi d’Honor l’ha fet canviar d’idea? 

R:—No, va ser abans. Jo he passat un any esgarrifós perquè va morir el meu home i vam passar tota la malaltia. Jo vaig quedar absolutament exhaurida físicament i psíquicament i vaig quedar bloquejada. Quan vaig fer aquelles declaracions, pensava que no sortiria del bloqueig. Però mentrestant se’m va acudir començar una novel·la. Encara no l’argument, però sí el tema... El tinc, el tinc. Però sabia que això em desbloquejaria i per això em vaig desdir. El que passa és que Jonàs és una novel·la que, mal m’està dir-ho, hi vaig abocar com a mínim quatre anys i amb la qual he après una miqueta. Amb cada novel·la intento superar l’anterior i crec que amb Jonàs es pot dir que tinc ofici. Això, segur. Després, si té qualitat o no, això sóc incapaç de dir-ho. Quan he començat a aprendre a viure sola, que no ho havia fet mai, me n’he anat sortint.

P:—Quina és la vocació d’estil d’Isabel-Clara Simó? 

R:—Jo tinc la teoria que l’ideal és saber trobar el punt de vista. El punt de vista determina la persona –si serà primera, tercera o què–, determina el to i determina l’atmosfera. Per exemple, si jo sóc Pèricles i demà tenim la guerra amb Esparta i tu ets una multitud de soldats atenencs, jo pujo damunt d’una roca i dic: “Atenencs, demà hem de salvar la pàtria i hem de salvar la democràcia; demà hem de destruir aquests capgrossos; hem de posar-hi tota la nostra raó perquè ens hi va la vida!” [diu cridant]. El meu to de veu serà abrandat, serà exagerat perquè –és clar– portar la gent a la mort costa molt. En canvi, si ara jo he vingut en tren, he conegut un paio i me n’he enamorat, i tu ets íntim amic meu, arribo i et mussito a l’orella... El to confidencial, aquest to molt rodoredià –perquè és molt de monòleg interior– és molt esclau perquè després només tens un punt de vista. Com  si utilitzes la primera persona. No pots dir si ets guapo o ets lleig, perquè ho ets o no, però tu no ho verbalitzes. Determinar tot això és la mare dels ous. I en això has de fer servir tot el teu ofici i tota la teva penetració en la història per transmetre la sensació que vols expressar. Agafem, per exemple, el tema de la identitat. 

P:—Que era el tema de la seva novel·la Jonàs. 

R:—Sí. El tema ja l’havia tractat Durkheim, un sociòleg ja venerable, que plantejava que potser l’individu és una abstracció i la societat és el que és concret, al contrari del que pensa tothom: que la societat és una abstracció. Aquesta discussió ja ve d’antic, dels filòsofs grecs: la qüestió de si naixem en una ampolla buida i la societat ho aboca tot o si l’ampolla ja és plena. Per desenvolupar-ho, faig que un personatge canviï de país, d’orientació sexual i de professió. Què li passarà, a aquesta persona? Que tornarà a Barcelona i es buscarà a ell mateix. I acabo la novel·la amb ell que –no físicament– fica les mans a les arrels de la ciutat i decideix que ell és d’aquest formiguer. Per encarar la recerca de la identitat, penso tot això, em faig esquemes; els trenco si no serveixen i en faig d’altres. 

P:—Ho planifica tot? 

R:—Sí, tot. Però no tant com en Vázquez Montalbán. Ell em va dir que sabia fins i tot quantes pàgines tindria el llibre [riu].”