els invisibles, 2

 

Per Carles Duarte i Montserrat

Regió 7

28/02/2013

 

“El món és més habitable perquè hi sovintegen herois quotidians gairebé anònims que habitualment no mereixen l'atenció dels mitjans de comunicació i que dignifiquen la nostra existència col·lectiva: un metge que salva un ferit en una operació d'un risc extrem, una mare que sacrifica el seu projecte vital per protegir la seva filla... Aquests són alguns dels protagonistes de l'última novel.la d'Isabel-Clara Simó, una obra construïda com un mosaic de personatges que formen part de la realitat concreta, una mena de trencadís gaudinià de composició heterogènia que conflueix als carrers d'un poble partit per una carretera agressiva i anomenat Volterà, que ens fa pensar en el Voltaire que s'oposa al fanatisme i la intolerància, ja que s'hi refugia un equip mèdic que es veu obligat a deixar els Estats Units pel fet d'haver practicat avortaments. 

Els invisibles és un llibre esplèndid, colpidor, que reflecteix una mirada compromesa, que defensa la solidaritat i denuncia la mesquinesa, que exalça la fraternitat i afirma l'arrelament en la naturalesa i el paisatge en un diàleg concebut des del respecte,... De nou hi descobrim la Isabel-Clara Simó que coneix i expressa amb profunditat les llums i les ombres de l'ànima humana: "quan encens una persona, és pitjor que quan encens una foguera. Les paraules tenen cos i perduren" o "Sense llei, ens mataríem els uns als altres; amb la llei, també, però ens matem legalment. Són coses antigues", i que posa davant nostre reflexions de gruix: "Una frase que comença dient: "Els pares tenim dret a decidir que..." és una pèssima idea. És, a més, una tergiversació moral". La narració comença amb la misteriosa desaparició al bosc d'una nena de quatre anys i s'hi va teixint una teranyina fascinant on veiem com els diferents protagonistes que s'hi interrelacionen van adquirint una trasbalsadora densitat que ens hi acosta íntimament, perquè se'ns fan propers des de la complexitat de les seves històries, on se succeeixen els somnis i les derrotes, les passions i les tragèdies. 

Els invisibles ens presenta, doncs, un escenari fictici, però ens hi podem reconèixer per la diversitat i l'autenticitat de les emocions que hi emergeixen. Hi retrobem, a més, la Isabel-Clara Simó crítica amb les dinàmiques internes dels partits polítics, amb una ironia que posa en evidència la inconsistència del nostre univers social d'aparences, però també la poètica que ens parla amb bellesa de les roques treballades per les ones del mar o que ens dóna una lliçó de saviesa essencial en el diàleg final entre el metge Maurici i el policia Frei. 

A Els invisibles reconeixem la gran novel·lista capaç de dur-nos de la mà pel laberint d'una geografia literària que se'ns va tornant a poc a poc familiar. Isabel-Clara Simó hi qüestiona tòpics i estereotips simplistes i esquiva amb lucidesa l'esquematisme fàcil dels retrats lineals. Els seus personatges són polièdrics, com ho som tots, i per això se'ns fan convincents. Llegir Els invisibles és una experiència emocionant.”