trilogia nil barral

 

Per Miquel Cruz

Ara multimèdia

29  juliol 2013

 

"Qui no s'ha emocionat i motivat amb Dashiell Hammett? Per a mi, la novel·la negra neix amb els americans dels anys quaranta". Aquestes paraules extretes d'una entrevista a propòsit de la primera novel·la de la trilogia de Nil Barral és una invitació a la lectura de L'escriptor biònic, un nou cas del primer investigador gai català. L'autor d'aquest llibre és un dels escriptors més reconeguts del nostre país, però ha decidit ocultar la seua identitat sota el pseudònim de Nil Barral. L'entrevista va ser transcrita per l'editorial Amsterdam /Ara Llibres, la mateixa que els publica.

L'acolliment de la novel·la negra a l'àmbit català contemporani ha anat quallant de mica en mica en els últims temps. De fet, podríem afirmar que ja s'ha consolidat definitivament dins de la tradició literària catalana com a altra vessant més de la creació novel·lística. Recordem que va tenir-hi gran ressò a la dècada dels anys 20 i 30. Aquestes tres novel·les acompleixen, si més no, els trets característics de les novel·les de detectius que dirigeixen les investigacions i s'aproximen al model d'investigador tradicional de les novel·les de misteri, hereus de la tradició originada per les aventures de Sherlock Holmes, creat el 1888 per sir Artur Conan Doyle. En aquest cas, Nil Barral és el protagonista que va descobrint-nos el misteri que s'amaga darrere de la trama de totes tres. Les tres històries són successives, és per això que començarem per la primera que m'ha arribat a les mans, que casualment és l'última de la trilogia.

L'escriptor biònic rememora un costum que actualment està molt de moda: el plagi. Ramon Barral (Nil) és un detectiu panxut que mostra la seua homosexualitat com a una faceta més de la seua vida diària en parella: "Vam fer l'amor com si haguéssim estat un any separats. Ell va estar delicat amb mi i alhora vigorós, com a mi m'agrada, i jo vaig estar brutal i despòtic, com li agrada a ell" (pàg. 41). Endinsat per encàrrec personal del seu amo en un nou cas, Nil Barral ens farà tremolar amb la història misteriosa d'un escriptor que ha estat demandat per la "presumpta autora" de la novel·la en qüestió. La investigació que du el protagonista no ens deixa de sorprendre en cap moment. El binomi demandant-demandat va canviant segons avancem en la lectura. Tot això, amb l'afegitó de les inclinacions pederastes del conegut escriptor. El per què del títol? Us contestarem amb una altra pregunta que us engresqui a llegir-ho: qui serà realment l'enigmàtic Escriptor biònic?

En segon lloc, El Picasso desconegut ens transporta al món de l'art i les estafes milionàries que hi ha al darrere de les falsificacions de quadres. Mitjançant la santíssima trinitat dels mateixos personatges que apareixen en les tres novel·les: Nil Barral (el protagonista), Nèstor (la seua jove parella) i Rita (l'eficient secretària de Nil), ens presenten una història actual que podria ser perfectament un fet versemblant de la realitat de crisi que ens envolta. Un quadre de Ramon Casas és el pretext perquè el protagonista viatge a Itàlia per comprovar si el quadre és vertader o l'obra resulta ser un Picasso inèdit. L'intriga atrapa des del primer moment i no pots deixar de llegir-la fins el final. "Així és la vida, Rita: un manso es passa hores amb el pinzell a la mà, deixant-s'hi l'ànima i el fetge, i després els cafres que sostenen el mecanisme de l'art en fan negoci" (pàg. 93). Si Carme Riera en Una primavera per a Domenico Guarini ens va traçar amb ull de detectiu la personatge-protagonista: Isabel Clara Alabern, tot convertint-la en una vertadera perdiguera que viatja a Florència per tal de resoldre el cas de Domenico Guarini. Ara és el propi Nil Barral qui esdevé l'autor-protagonista d'un cas que pot revelar-nos l'existència d'un Picasso inèdit manipulat en un avió direcció a Itàlia.

Finalment, L'home que dormia al cotxe és la primera de la trilogia de Nil Barral. Després de llegir les altres dues no hi ha dubte que l'autor real d'aquesta primera novel·la negra és qui ha escrit totes tres i, tornem a repetir el mateix: es poden llegir amb independència. L'argument gira entorn una altra estafa, en aquest cas la cosa va de cobrar la pòlissa d'assegurança d'un difunt que va morir en el seu Volkswagen Passat TDI, ja ens ho explica acuradament el mateix Nil: "Ara mateix estic treballant en un cas que fa mala pinta. Crec que la clau és contestar una pregunta que no té fàcil resposta: per què una dona, separada del seu home de fa quatre anys, pagaria la prima d'assegurança?" (pàg. 18). Segons Andreu Martín, reconegut autor d'aquest gènere: "L'home que dormia al cotxe és la novel·la negra més brillant i enginyosa que he llegit l'últim any". Esperem ja una quarta.

La lectura de les tres, ens ofereix, amb seguretat, la clau dels enigmes que s'oculten darrere dels personatges de cada història. I per què no? Si volem anar més enllà podem esbrinar qui és realment Nil Barral. Us animeu?”

Nil Barral, l’alter ego d’Isabel-Clara Simó per a la novel·la negra.

Àlex Milian

Revista El Temps

20 gener 2020

 

“Explica Pilar Beltran que Isabel-Clara Simó “es llevava cada dia, cada dia, i escrivia, primer l’article per a l’Avui i, un cop l’acabava, les seves coses de ficció». Segons Jordi Tormo, Simó afirmava: “Jo, si no escric, no soc feliç”, i confirma que escrivia tots els dies. Fins i tot, durant els últims temps, tot i estar malalta, continuava escrivint. I deia: «Escriu tots els dies encara que siga deu ratlles. A l’endemà, ja ho revisaràs i, si no t’agrada, ho trenques, però tu, el cabet en el treball»”.

 

En l’última dècada, aquesta dèria d’escriure i una especial afició per la novel·la negra la va portar a utilitzar un pseudònim. Fins a l’entrevista a EL TEMPS de 2017, poca gent coneixia que ella estava darrere de Nil Barral, autor d’una sèrie d’investigacions del detectiu gai Nil Barral, publicats per l’editorial Amsterdam: L’home que dormia al cotxe (2010); El Picasso desconegut (2012) i L’escriptor biònic (2013) són novel·les àgils, amb molt diàleg i bones intrigues.

Segons Pilar Beltran, Isabel-Clara Simó “Ella escrivia molt i no es volia casar amb cap editorial. Durant molts anys, havia posat tots els ous a la cistella de Columna (i Alzueta), i en un moment donat va decidir que no volia tots els ous a la mateixa cistella i en volia anar posant aquí i allà. També tenia acords amb altres editorials. El que sí fèiem era comentar-ho tot, perquè no apareguessin dos llibres a la vegada i un llibre fes ombra a l’altre”.

 

En l’entrevista del 2017 al·ludida, Isabel-Clara Simó contesta:

 

“P: —Diuen que vostè és l’escriptora que, per fer novel·la negra, s’amagava sota el pseudònim de Nil Barral. 

R: —Oi, com ho saps? 

P:—És cert? 

R: —Sí, i tant. 

P:—Amb el segell Amsterdam, d’Ara Llibres va publicar L’home que dormia al cotxe, El Picasso desconegut i L’escriptor biònic. Com va començar? 

R:—Jo volia publicar amb pseudònim però era el moment que venia molt i ningú no en volia ni sentir a parlar. A 62 ja sabia que no voldrien saber-ne res i vaig buscar una altra editorial. Vaig conèixer Izaskun Arretxe, editora d’Ara Llibres, i em va presentar el director de l’editorial, l’Ernest Folch. A ell el va entusiasmar la idea. Jo li vaig insistir que ho volia amb pseudònim, i ell va dir que sí, que sí, però van cometre un error. Com a propaganda, van dir que un famós escriptor del país, com que era homosexual, escrivia amb pseudònim. Ui! Tots els homosexuals del país se’ns van tirar a sobre i va ser un fracàs. 

P:—Un error de promoció? 

R:—Clar. Va ser horrorós. Hi va haver una forta reacció en contra. Tot i que va sortir dues vegades per la televisió l’Andreu Martín dient que li havia encantat el llibre. Això em va animar a fer el segon. I el tercer. I van fracassar també. Però em vaig divertir com una vaca! [Riu]. Sempre havia tingut molt d’interès  d’escriure amb pseudònim i els editors no em deixaven. 

P:—Li va agradar escriure novel·la negra? 

R:—Em va encantar. I la història del pseudònim també.”