el tren dels nens, fragment 2

 

13

    "Quan obro els ulls em trobo a les fosques. Estiro els peus per preme’ls contra la cama de la mare, busco el fil de llum que cada matí entra pels porticons ajustats, però res: m’assec al mig del llit buit i la negror no té ni una escletxa. M’aixeco, el terra està glaçat, amb els braços estesos busco la porta. Pico contra un cantell, m’assec a terra i m’agafo el genoll amb la mà per fer-me passar el dolor.

    —Mare, mare! —crido.

    No respon ningú, hi ha un silenci que no és el del meu carreró.

    —Mare —repeteixo, però en veu baixa.

    La foscor m’embolcalla per tots costats i no estic segur de si estic despert o és un somni. El cor em batega fortíssim, ja no recordo res. Era a l’autobús amb la senyora rossa que m’havia de portar a casa meva, em dec haver quedat adormit i m’he despertat en aquest llit desconegut.

    Un soroll, a fora, es fa més proper. La porta s’obre, entra una mica de llum. No és la mare Antonietta, és aquella senyora.

    —Has tingut un malson?

    Sense la faldilla grisa i la brusa blanca sembla menys comunista.

    —No ho sé, no me’n recordo.

    —Vols un got d’aigua? Vaig a la cuina…

    Jo no responc, ella plega els braços sobre el pit, es frega les espatlles, enfredorida, i se’n va.

    —Senyora —la crido—, és que m’heu portat a Rússia?

    Ella estén els braços i posa una veu aspra.

    —A Rússia, pobret! Però què us han explicat allà baix? Això no són malsons, sinó històries per no poder aclucar l’ull!

    Jo penso que l’he fet empipar, tot i que en la foscor no aconsegueixo veure-li la cara. La senyora se m’acosta i em toca una galta amb la mà, la té una mica freda.

    —Ets a Mòdena, no pas a Rússia, entre persones que t’estimen, has trobat una casa, confia en mi…

    Això no és casa meva i, d’altra banda, la mare diu que no s’ha de confiar mai en ningú, però no dic res.

    —Vaig a buscar-te l’aigua —fa ella.

    —Senyora… —murmuro quan estava a punt de perdre-la de vista en la foscor.

    —Mana, fill, però m’has de dir Derna, ja t’ho he dit…

    —No us en aneu, que tinc por…

    —Deixaré la porta oberta, així entrarà la llum. —I desapareix.

    Em torno a quedar sol, i l’habitació està tan fosca que tant li fa si tinc els ulls oberts o tancats. Al cap d’una mica, la senyora torna amb l’aigua. Està gelada i me la bec a poc a poc, a glops molt petits.

    —Beu tranquil, fill meu, que no hem enverinat pas els pous. Us han dit això, també? —diu ella amb veu d’irritació.

    —No, no, i ara! —responc de seguida per no fer-la enfadar—.

    Perdoneu, és culpa de la meva mare, que sempre em diu: beu a poc a poc o t’agafarà una síncope!

    La senyora sembla penedida, potser pensa que ha quedat malament.

    —Em sap greu, fill —diu amb una veu més suau—, però no has tingut gaire sort d’anar a parar amb mi, de criatures no en sé res. De fills no en tinc. La meva cosina Rosa sí que en sap. En té tres.

    —No us preocupeu, senyora, no passa res. La meva mare n’ha tingut dos, i tot i això els nens no són el seu fort…

    —Ah, o sigui que tens un germà?

    —No, senyora, soc fill únic.

    La senyora no diu res, potser perquè encara té remordiments per allò de l’aigua enverinada.

    —Demà al matí et presentaré els fills de la Rosa, els nens han d’estar amb nens, no pas amb senyores, com dius tu.

    A mi m’agafa vergonya, perquè encara no he aconseguit dir-li pel nom.

    —T’agradaran, tenen més o menys la teva edat. Però tu, quants anys tens? Ni tan sols t’ho he preguntat… Ho veus, quin acolliment més esplèndid que t’estic fent?

    Em demana disculpes ella a mi, la senyora. Quan hauria de ser jo qui li demanés perdó per ser aquí, a casa seva, al seu llit, despertant-la de matinada.

    —En faig vuit el mes que ve —responc—. I d’altra banda no em fa por la foscor: una vegada em vaig quedar tancat en una capella amb uns esquelets vivents!

    —Tens sort de ser un noiet valent! No tens por de res.

    —En realitat, d’una cosa sí.

    —Que et porti a Rússia?

    —No, senyora. Aquesta història de Rússia no me l’he cregut mai…

    —Jo a Rússia hi he estat de debò, amb els companys del partit.

    —Jo no havia anat mai enlloc amb els meus companys, és la primera vegada. I és per això que tinc por.

    —És normal: totes aquestes novetats…

    —No, senyora, la qüestió és que no estic acostumat a dormir sol.

    A casa meva només hi havia un llit: per a mi, per a la meva mare i per al cafè d’en Capa ’e fierro abans que se l’enduguessin els policies, però no ho digueu a ningú perquè, si no, la mare armarà un escàndol: és un secret.

    Ella s’asseu al meu costat. Fa una olor diferent de la de la mare. És més dolça.

    —Jo també et diré un secret. Quan l’alcalde em va demanar que acollís un nen, vaig dir que no. Tenia por.

    —Teniu por dels nens?

    —De no saber com consolar-los. De política en sé, de treballar en sé, també sé una miqueta de llatí. Però de nens, res —diu mirant un punt de la paret, com fa sempre la mare quan parla tota sola—. Amb els anys m’he tornat una mica esquerpa.

    —Però bé que m’heu agafat a mi.

    —Havia vingut a l’estació a donar un cop de mà i a vigilar que tot anés bé. Després la companya Criscuolo m’ha dit que hi havia un problema amb la parella a qui t’havien assignat. L’esposa, que estava embarassada, ha parit prematurament i no ha pogut venir ningú a buscar-te.

    —Ha sigut per això que només he quedat jo!

    —Quan t’he vist, sol com un mussol en aquell banc, amb aquests bonics cabells pèl-rojos i totes aquestes pigues a la carona, he decidit agafar-te. No sé si he fet ben fet. Potser tu preferiries una família de debò?

    —No ho sé. Fins ara, l’única cosa preferida que he tingut ha sigut la meva mare.

    M’acaricia una mà, té els dits freds i una mica tallats, no somriu gairebé mai, però ha volgut agafar-me.

    —Jo em pensava que m’havia quedat l’últim perquè no em volia ningú.

    —I ara, fillet, tot estava ben organitzat. Ens hi vam dedicar durant setmanes: a cada nen, una casa.

    —O sigui que no ens triaven segons els seus gustos?

    —I ara, no era pas un mercat de fruita!

    A mi m’agafa vergonya, perquè jo havia pensat justament això.

    

    —Ara, però, s’ha de dormir, que demà he de treballar. Em quedaré una estona aquí, al teu costat. Apa, et sembla bé? —La senyora s’ajeu, jo no sé si em sembla bé, però li faig espai al coixí. Els seus cabells em toquen la cara, són suaus com el cotó fluix—. Et canto una cançó de bressol?

    A mi les cançons de bressol em fan venir la tristesa a la panxa, però no l’hi dic perquè no s’empipi altre cop.

    —Sí —dic amb els ulls tancats i un peu enganxat a la seva cama, però espero que no sigui aquella del nen i de l’home negre que se’l queda un any sencer, perquè si és aixins segur que em vindran ganes de plorar i demà em ficaran en un altre tren i m’enviaran a casa.

    La senyora s’ho pensa una mica i després comença a cantar la cançó que he sentit quan hem arribat a l’estació, en què cada dos minuts deien bella, ciao, ciao, ciao.

    Quan s’acaba, em quedo callat uns moments i després pregunto:

    —Senyora, us molesten els peus freds a les cames?

    —Gens ni mica, fillet, gens ni mica.

    I per fi, a poc a poc, torna el son."

El tren dels nens

Viola Ardone

traducció d'Alba Dedeu

Columna, 2020

pàgines: 97-102

el tren dels nens, fragment 1

 

1

    "La mare al davant i jo al darrere. Pels carrerons dels Quartieri Spagnoli la mare camina de pressa: cada pas seu en són dos de meus. Miro les sabates de la gent. Sabata en bon estat, un punt; sabata foradada, perdo un punt. Sense sabates, zero punts. Sabates noves, una estrella. Jo de sabates meves no n’he tingut mai, porto les dels altres i sempre em fan mal. La mare diu que camino de tort. No és culpa meva. Són les sabates dels altres. Tenen la forma dels peus que les han dut abans que jo. Han agafat els seus hàbits, han fet uns altres camins, uns altres jocs. I, quan m’arriben a mi, què en saben, de com camino jo i d’on vull anar? S’hi han d’acostumar a poc a poc, però mentrestant el peu em creix, les sabates em queden petites i ja hi tornem a ser.

    La mare al davant i jo al darrere. No sé pas on anem, ella diu que és pel meu bé. En realitat es tracta d’alguna cosa desagradable, com amb els polls. És pel teu bé, i vaig acabar amb el cap pelat. Per sort, al meu amic Tommasino també li van deixar el cap pelat pel seu bé. Els nostres companys del carreró es burlaven de nosaltres, ens deien que semblàvem dues calaveres sortides del Cimitero delle Fontanelle. En Tommasino al principi no era amic meu. Una vegada el vaig veure pispant una poma de la parada d’en Capajanca, el verduler que té el carro a piazza Mercato, i allavòrens vaig pensar que no podíem ser amics, perquè la mare Antonietta em va dir que nosaltres érem pobres, sí, però lladres, no, perquè si ho fóssim seríem uns perdularis. Però en Tommasino em va veure i va robar una poma per a mi, també. Com que la poma jo no l’havia robat, sinó que era un regal, me la vaig menjar, i la veritat és que em moria de gana. A partir d’aquell moment ens vam fer amics. Amics gràcies a les pomes.

    La mare camina pel mig del carrer sense mirar en cap moment a terra. Jo arrossego els peus i sumo els punts de les sabates per ferme passar la por. Compto amb els dits fins a deu i després torno a començar. Quan arribi a deu vegades deu passarà alguna cosa bona, el joc va aixins. La cosa bona de moment no ha passat mai, potser perquè he comptat malament els punts. A mi els números m’agraden molt. Les lletres, en canvi, no: quan estan soles les reconec, però quan es barregen per fer les paraules em confonc. Diu la mare que jo no he de pujar com ella, i és per això que em va fer anar a l’escola. Jo hi vaig anar, però no m’hi vaig trobar a gust. En primer lloc, els companys xisclaven i tornava a casa amb mal de cap, l’aula era petita i feia pudor de peus suats. A més a més, m’havia de quedar tota l’estona quiet i callat rere un pupitre dibuixant uns palets. La mestra tenia la barbeta sortida i parlava papissot, i qui se’n reia rebia una plantofada al cap. Jo en cinc dies en vaig rebre deu. Les vaig comptar amb els dits com els punts de les sabates, però no vaig guanyar res. O sigui que a l’escola no hi vaig voler tornar.

    La mare no estava contenta, però va dir que almenys havia d’aprendre un ofici, i em va enviar a fer de drapaire. Al principi m’agradava: s’havia de córrer amunt i avall tot el dia recollint draps vells casa per casa, o bé treure’ls de les escombraries, i portar-los a la parada d’en Capa ’e fierro al mercat. Passats uns quants dies, però, tornava tan cansat a casa que trobava a faltar les plantofades de la mestra amb la barbeta sortida.

    La mare s’atura davant un edifici gris i vermell amb les finestres grosses.

    —És aquí —diu.

    Aquesta escola em sembla més bonica que la d’abans. A dins hi ha silenci i no se sent pudor de peus. Pugem a la segona planta i ens fan esperar en un passadís, en un banc de fusta, fins que una veu diu: «El següent». Com que no es mou ningú, la mare entén que els següents som nosaltres, i entrem.

    La mare es diu Antonietta Speranza. La senyoreta que ens esperava s’apunta el nom en un full i diu:

    —Només us ha quedat això, a vosaltres, l’esperança.

    Allavòrens jo penso: ja està, ara la mare girarà en rodó i ens en tornarem a casa. Però no.

    —Vós claveu plantofades, mestra? —li pregunto, i em tapo el cap amb els braços per si de cas.

    La senyoreta riu i m’agafa la galta entre el pols i l’índex, però sense pessigar.

    —Seieu —diu, i nosaltres seiem al seu davant.

    La senyoreta no s’assembla gens a l’altra, no té la barbeta enfora, sinó un somriure bonic amb totes les dents blanques i rectes, els cabells tallats curts, i porta pantalons com els homes. Nosaltres ens quedem callats. Diu que el seu nom és Maddalena Criscuolo i que potser la mare es recorda d’ella, perquè va combatre per alliberar-nos de l’opressió dels nazis. La mare assenteix amb el cap, però és clar com l’aigua que és la primera vegada que en sent parlar, d’aquesta Maddalena Criscuolo. La Maddalena ens explica que aquells dies va salvar el pont del barri de Sanità, perquè els alemanys volien fer-lo esclatar amb dinamita, i és per això que al final li van donar una medalla de bronze i un certificat. Jo penso que hauria valgut més que li donessin sabates noves, perquè en porta una de bona i una de foradada (zero punts). Diu que hem fet bé d’anar-la a veure, que molta gent se’n dona vergonya, que ella i les seves companyes han hagut de trucar casa per casa i convèncer les mares que era una cosa bona, per a elles i per als seus fills. Que els han tancat moltes portes als nassos i fins i tot els han dit algun insult. Jo m’ho crec, perquè sovint a mi també m’insulten per l’esquena quan vaig a demanar roba de segona mà. La senyoreta diu que hi ha moltes persones decents que han confiat en elles, que la mare Antonietta és una dona valenta i que al seu fill li està fent un regal. Jo de regals no n’he tingut mai, excepte la vella capsa de costura on he guardat tots els meus tresors.

    La mare Antonietta espera que la Maddalena aquesta acabi de parlar, perquè xerrar no és el seu fort. L’altra diu que als nens se’ls ha de donar una oportunitat. Jo preferiria que em donés pa amb sucre i ricotta. En vaig menjar una vegada a la festa d’uns americans, on havia entrat d’esquitllada amb en Tommasino (sabates velles: perdo un punt).

    La mare es queda callada, o sigui que la Maddalena continua parlant, i diu que han organitzat uns trens especials per portar els nens cap allà dalt. Allavòrens la mare respon:

    —Però n’esteu segura? Aquest d’aquí, el veieu?, és un càstig diví!

    La Maddalena diu que al tren hi faran pujar molts altres nens, no pas a mi i prou.

    —O sigui que no és una escola! —dic jo, que per fi ho he entès, i  somric.

    La mare Antonietta no somriu.

    —Si tingués una alternativa no seria aquí, aquest és l’únic fill que tinc, vejam què heu de fer.

    Quan ens en anem, la mare camina sempre al meu davant, però més a poc a poc. Arribem a la parada de les pizzes. Cada vegada que hi passem, jo me li agafo a la roba i no paro de plorar fins que em cau un clatellot. Ella s’atura.

    —De cicoli i ricotta —diu al jove rere el taulell—. Només una.

    Aquest cop no he demanat res i penso que, si la mare em vol comprar una pizza fregida a mig matí per iniciativa pròpia, és que ha de passar alguna cosa desagradable.

    El jove embolica una pizza groga com el sol i més grossa que la meva cara. Jo l’agafo amb totes dues mans per por que em caigui. Està calenta i fa bona olor, la bufo i l’olor de l’oli m’entra pel nas i per la boca. La mare s’ajup i em mira fixament.

    —Bé, tu també ho has sentit. Ara ja ets gran, estàs a punt de fer vuit anys. La nostra situació ja saps quina és.

    Em neteja l’oli de la cara amb el dors de la mà.

    —Deixa-me-la tastar a mi, també.

    I amb un pessic en trenca un tros. Després s’incorpora i ens en anem a casa. No pregunto res i començo a caminar. La mare al davant i jo al darrere."

El tren dels nens

Viola Ardone

traducció d'Alba Dedeu

Columna, 2020

pàgines: 7-12

el tren dels nens, 3

 

El tren de los niños, de Viola Ardone

por José María Manuel García-Osuna Rodríguez

en Todo Literatura; república Ibérica de las letras

26 de febrero de 2021

    "Esta novela-documento está basada en hechos reales, contrastados, y que representaron una ayuda importante para los necesitados niños de la Italia meridional, que habían sufrido toda la barbarie de la guerra, primero con el fascismo musoliniano, mucho más arraigado de Roma hacia el sur; luego con la llegada de la Wehrmacht y sus acólitos de las criminales SS y Gestapo; y para terminar con la invasión aliada proveniente de Sicilia, que conllevó encarnizados combates, hambre y destrucción.

    En estas circunstancias, en el año 1946, el PCI o Partido Comunista Italiano de Nápoles decidió, motu proprio, que unos setenta mil niños y niñas de la Campania y regiones próximas viviesen, temporalmente, en hogares de familias de la Italia septentrional, Lombardía, Piamonte, etc., tradicionalmente con un nivel de vida mucho más elevado. Así tendrían un mejor conocimiento sobre una forma de vida diferente, por supuesto opuesta a la miseria que los rodeaba. “El pequeño Amerigo se ve forzado a abandonar su barrio y sube a un tren junto con otros niños del sur”.

    La novela está narrada en primera persona por ese niño ya citado. Los niños, que suelen poder metabolizar todas sus tragedias, inhibiciones o dramas, nos acercan, por medio de la mirada penetrante de Amerigo, y de plena observación de la realidad que le rodea; toda la evolución de lo que conlleva la necesidad imperiosa de abandonar el mundo de referencia que ha conocido, y que le ha motivado continuamente. “Con la mirada acerada de un chico de la calle, Amerigo nos sumerge en una Italia fascinante que vuelve a levantarse en la posguerra y nos confía el relato conmovedor de una separación, de un dolor que marca a fuego, al tiempo que nos obliga a reflexionar, con delicadeza y maestría, sobre las decisiones que acaban convirtiéndonos en lo que somos”.

    En el anterior aserto narrativo se encuentra, reflejado, el desgarro de la mirada intuitiva de Amerigo. En toda la obra, ¡cómo era de esperar!, la autora refleja la esencia de la cultura italiana de todos los tiempos, que es la ópera y sus autores; desde el aria de Turandot, “NESSUM DORMA”, de Giacomo Puccini (Lucca, 22 de diciembre de 1858-Bruselas, 29 de noviembre de 1924 ), hasta el aria “LIBIAMO NE’LIETI CALICI” de La Traviata de Giuseppe Verdi (Le Roncole, 10 de octubre de 1813-Milán, 27 de enero de 1901). Uno de los capítulos más deliciosos, de la novela, es el número quinto, en el que aparece otro personaje esencial en la narración, Maddalena Criscuolo (1918-2005), quien luchó contra los alemanes en 1943, y tratará de explicar a las mujeres que no perderán a sus hijos, sino que esa solución ya planteada es la mejor, por supuesto, para que esos niños y niñas puedan obtener lo necesario para poder subsistir, y tener una esperanza de futuro. La narración es de una riqueza de matices fuera de toda duda, se adivina la típica gesticulación del estereotipo italiano. “Cuando tuvimos que echar a los alemanes, nosotras, las mujeres, hicimos lo que había que hacer. Madres, hijas, esposas, jóvenes y viejas: bajamos a la calle y luchamos. Vosotras estabais allí, y yo también. Ahora nos toca batallar otra vez, pero contra enemigos más peligrosos: el hambre y la pobreza. Y si vosotras lucháis, ¡quienes ganan son vuestros hijos! Las mujeres van remirándose a sus niños. Volverán con mejor cara y unos cuantos kilos de más. Y vosotras vais a descansar un poco de los muchos apuros que habéis pasado hasta ahora. Cuando volváis a abrazarlos, vosotras también estaréis más guapas y con unos kilos de más. Yo misma os los traeré de vuelta: yo, Maddalena Criscuolo, me comprometo, y por mi honor os lo digo. Las mujeres callan y los niños también”.

    También se da un pequeño pescozón a aquella Iglesia Católica, de esa Italia meridional siempre críptica, en el capítulo segundo, en el que una monja llamada, de forma burlesca, la Sotanas, trata de convencer a la madre de Amerigo de lo malo que puede ser para el espíritu o el alma, el seguir aceptando los deseos de los comunistas italianos, ya que: “Los comunistas de marras pretenden que nos vayamos en tren a Rusia, donde nos van a cortar las manos y los pies, y de allí no volveremos”; ese miedo cerval que se pretende introducir en el cerebro de la gente sencilla, invocando a un Dios que no existe para ese contexto, y que, por supuesto, no tiene ninguna relación con lo que es el Hijo de Dios. El padre de Amerigo es un personaje sin nombre, como tantos otros en la Italia de la postguerra, que se fueron a buscar fortuna a la América del Norte, y en muchas ocasiones no volvieron. “Dice que es un tipo estupendo. Se fue a América a buscar fortuna. ‘¿Va a volver?’, pregunto yo. ‘Tarde o temprano volverá’, contesta ella. No me ha dejado nada, solo el nombre. Algo es algo”.

    En ese norte italiano tan industrial, y donde la burguesía poderosa contrata a los obreros del sur que pretenden mejorar. Se suele decir, con malicioso sarcasmo, que un ser humano de Milán o de Turín o de Como o de Udine es europeo, y se halla a gran distancia de sus hermanos del Lacio hacia abajo. “Los del norte de Italia son más altos y fornidos que nosotros, y tienen las caras blancas y rosadas; será porque han comido demasiado prosciutto con manchas, digo yo”. En todo este retrato costumbrista se desliza, esta novela histórica, hacia la solución esperada de la evidente mejoría de aquellas criaturas meridionales, que tanto lo necesitaban. El último capítulo, quincuagésimo tercero, resume los sentimientos de aquel niño, que serán el paradigma de los de todos los que le acompañaron, muchos miles. El protagonista se convierte en violinista, y: “Mi violín descansa en el portaequipajes y la mujer rubia ha vuelto a concentrarse en la lectura..., y el sueño llega, dulcemente”. 

    Obra delicada y muy recomendable."

el tren dels nens, 2

 

El tren de los niños: 

La historia olvidada de la posguerra italiana

por Philip McGuinness

en el blog del Instituto Cervantes de Dublín

21 de marzo de 2022

    “El tren de los niños fue una de las sensaciones editoriales más inesperadas del año 2019 en el panorama editorial italiano. Se trata de un conmovedor relato en torno al traslado al norte de Italia de miles de niños debido a la pobreza y la miseria que marcó la vida en ciudades como Nápoles tras la Segunda Guerra Mundial. Aunque la historia de la posguerra alemana es bien conocida, esta novela arroja luz sobre la situación vivida por la generación de niños de la posguerra italiana y el dilema al que se enfrentaron sus padres: mantenerles en sus barrios empobrecidos o enviarles a otra parte del país para ofrecerles una mejor oportunidad. La novela de Viola Ardone abre una ventana hacia una época oscura del pasado italiano a través de la historia de la separación forzosa de un niño (Amerigo Speranza), de su familia y de su incapacidad para entender esta situación.

    En cuanto al contexto histórico, Ardone logra construir una imagen sólida de la desesperación que vivía diariamente la gente del sur de Italia. La trama de la novela nos permite comprender la mentalidad de estos padres, que asumían la imposibilidad de escapar de su estado de pobreza y la única opción de enviar a sus hijos al norte para poder garantizarles un mejor futuro. Las reflexiones del propio Amerigo y de los adultos en cuanto a la amenaza del hambre, nos permiten entender mejor la brecha entre el norte y el sur de Italia y las medidas a las que recurrían para evitar caer en la extrema pobreza.

    Además del análisis de las condiciones de vida, la novela nos relata la solidaridad y el compromiso de la clase baja para vencer los desafíos a los que tenían que hacer frente. A través de la mirada del protagonista, la autora refleja la verdadera solidaridad entre los vecinos de Nápoles durante esos tiempos difíciles, así como los esfuerzos conjuntos de las madres para tratar de liberar a sus hijos de la desolación de la posguerra. Al principio de la novela se nos presenta la figura de Maddalena Criscuolo y su iniciativa para crear un mejor futuro tras la derrota de los fascistas al término de la Segunda Guerra Mundial. En este capítulo, se nos ofrece una perspectiva sobre la construcción de una red de solidaridad y los esfuerzos colectivos para ayudarse entre sí.

    Tal y como han destacado muchos críticos, el aspecto más relevante de esta novela es la perspectiva que nos brinda nuestro joven protagonista, Amerigo, y sus observaciones y sentimientos sobre la realidad que le rodea. Gracias a la situación vulnerable en la que se encuentra y a sus esfuerzos por entender porqué se ve forzado a abandonar su casa, esta novela ofrece un testimonio de la experiencia vivida por estos niños y sus familias (tanto de acogida como naturales). La mirada inocente de Amerigo y su lucha por comprender la realidad arroja luz sobre los efectos sociales y emocionales provocados por las condiciones de pobreza generadas en esta época de posguerra."

el passat i jo, 2024

 

    El proper dissabte, 20 d’abril de 2024, organitzem, juntament amb el CRAC (Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola), la tercera edició de l’activitat de creació i participació El passat i jo: pàgines viscudes, un espai per crear,  que té com a eix temàtic el patrimoni històric i els museus.

    Us proposem que ens expliqueu aquella experiència personal o familiar que us va impactar, emocionar, fer riure... per mitjà d’un petit relat, un dibuix, imatges, vídeos,... Si sou una miqueta mandrosos, podeu llegir un fragment d’un llibre on es parli d'algún lloc que us hagi agradat o no. També podeu venir a escoltar.

    Després farem una estona de tertúlia comentant els relats o unes altres petites històries que ens vinguin al cap.

    Us hi esperem, a les 18h, a la Feixa Baixa (Museu i Poblat Ibèric de Ca n’Oliver)

Per més informació:

Escriure a crac.cerdanyola@gmail.com o trucar al 935 804 500

 

el tren dels nens, 1

 

¿Solidaridad o limosna? 

“El tren de los niños”, de Viola Ardone

por Elena del Álamo Corbacho

en “Contrapunto”, 

revista de crítica literaria y cultural de la Universidad de Alcalá.

3 de mayo de 2021

    "La segunda guerra mundial dejó hambre en el mundo, muerte, tristeza… pero también dejó los corazones de la gente llenos de solidaridad. Es 1946, estamos en Italia, y la zona sur del país nada entre el hambre y la miseria. La zona norte no ha sufrido tanto, sus miserias son menos terrenales y su situación permite aligerar las de sus paisanos.

    El Partido Comunista italiano ha organizado las cosas de tal modo que familias italianas del norte “adopten” temporalmente a niños de familias italianas sureñas, de forma que puedan darles el alimento y la educación que necesiten. Sin embargo, no todo es tan bonito y Amerigo, nuestro protagonista, lo va a contar desde su punto de vista.

    Amerigo es un niño de un barrio sureño que ve pasar su día a día contando puntos a través de los zapatos de la gente: si tienen la suela desgastada, si les asoma el dedo por un agujero, si se ven extremadamente pequeños para los pies que rebosan de ellos… Vive una situación basada en la pobreza, situación que no le pesa ya que es la única que conoce. Pero de un momento a otro se va a ver arrastrado al tren de los niños, en este tren viajan niños de familias con pocos recursos para ir con familias pudientes del norte; el miedo hace mella en estos críos, ya que hay quien no se fía del Partido Comunista y les han dicho que se los llevan a morir a Siberia, nada más lejos de la realidad. Amerigo va a ver cómo, de un día para otro, pasa de una familia monoparental a una familia con una madre, dos tíos y varios primos; empezará a ir a una escuela de verdad y recibirá clases de violín, lo que se convertirá en su gran pasión y en su futuro.

    Pero no todo dura y Amerigo debe volver a su casa después de un tiempo. El problema es que el Amerigo que vuelve no es el que se fue. Vuelve alguien consciente de la miseria en la que vive ya que ha probado cuáles son las otras opciones vitales que existen. Vuelve alguien que sueña con música mientras que a su alrededor eso no es más que una pérdida de tiempo. Y vuelve alguien que ha conocido lo que es una familia grande, amorosa, cuya madre apenas puede soportar la pérdida del hermano muerto y del padre desaparecido. Y todo habría sido soportable de no ser por el engaño de la madre, quien, puede que celosa de lo que su hijo añora y no le puede dar, decide mentirle y ocultarle las cartas y paquetes que le mandaron desde el norte. El choque entre ambas situaciones y el descubrimiento del engaño lleva al protagonista a huir de su casa para nunca más volver.

    Viola Ardone, la autora, trabaja con niños y se nota. Toda la historia se cuenta desde la perspectiva de Amerigo, infantil la mayor parte del libro, adulta la última. Puede recordar a otras obras como “El niño con el pijama de rayas” o “Cuando Hitler robó el conejo rosa”, donde se cuentan historias duras desde una perspectiva de los que no deberían vivirlas. Todo es más duro teniendo en cuenta quién lo vive y a su vez está suavizado debido al punto de vista desde el que nos lo cuenta. No llegamos a ver lo verdaderamente horrible de la vida de Amerigo hasta que, ya adulto, vuelve a casa y descubre que ese padre siempre ausente, cuya falta determinó gran parte de su vida, no es otro que el muerto de hambre que engañaba a su mujer con la madre de Amerigo, alguien a quien siempre despreció.

    Es una obra dura, cruda, que te hace fijarte en tus privilegios frente a otros que no los tienen. A su vez te hace plantearte el alcance de lo que consideramos caridad, ¿hacemos algún bien o empeoramos una situación de por sí mala? El tren de los niños es una obra incómoda, te hace ver que no eres tan caritativo ni tan solidario como te gustaría, que aquellos pequeños actos, aquellas pequeñas donaciones que haces de vez en cuando para sentirte bien contigo mismo no sirven de nada. Para cambiar algo hay que implicarse, te tiene que costar algo ya sea a nivel económico o a nivel personal, si no no es solidaridad, es dar limosna y eso solo sirve para limpiar conciencias."

xerrades debat de vespres literaris

 

    El proper divendres 5 d'abril, a la quarta entrega de les nostres xerrades debat, parlarem sobre la pel·lícula Die Welle (L'Onada), del director de cinema alemany Dennis Gansel, i els totalitarismes.

    La pel·lícula, del 2008, narra, a la setmana de projectes d'un institut alemany, les vicissituds per les quals passa el professor d'institut, Rainer Wenger, quan se li acudeix fer un experiment per explicar als alumnes el funcionament d'un règim totalitari. En uns dies, el que semblava una prova innòcua basada en la disciplina i el sentiment de comunitat va derivant cap a una situació sobre la qual el professor perd tota mena de control.

    La ponència i moderació del debat anirà a càrrec de la psicòloga Carme Trinidad Cascudo, especialitzada en psicologia social,  docent i formadora. És membre de la Càtedra de neuroeducació, directora del Diploma d’Especialització en Neuroeducació UB- modalitat on-line-, facilitadora en situacions de conflictes i també en justícia restaurativa.

    La xerrada tindrà lloc a l'Aula Feixa Baixà del Museu i Jaciment de Ca n’Oliver, carrer de València, 19 (08290-Cerdanyola del Vallès), de 18 a 21h.

Us esperem!!!!