1
"La mare al davant i jo al darrere. Pels carrerons dels Quartieri Spagnoli la mare camina de pressa: cada pas seu en són dos de meus. Miro les sabates de la gent. Sabata en bon estat, un punt; sabata foradada, perdo un punt. Sense sabates, zero punts. Sabates noves, una estrella. Jo de sabates meves no n’he tingut mai, porto les dels altres i sempre em fan mal. La mare diu que camino de tort. No és culpa meva. Són les sabates dels altres. Tenen la forma dels peus que les han dut abans que jo. Han agafat els seus hàbits, han fet uns altres camins, uns altres jocs. I, quan m’arriben a mi, què en saben, de com camino jo i d’on vull anar? S’hi han d’acostumar a poc a poc, però mentrestant el peu em creix, les sabates em queden petites i ja hi tornem a ser.
La mare al davant i jo al darrere. No sé pas on anem, ella diu que és pel meu bé. En realitat es tracta d’alguna cosa desagradable, com amb els polls. És pel teu bé, i vaig acabar amb el cap pelat. Per sort, al meu amic Tommasino també li van deixar el cap pelat pel seu bé. Els nostres companys del carreró es burlaven de nosaltres, ens deien que semblàvem dues calaveres sortides del Cimitero delle Fontanelle. En Tommasino al principi no era amic meu. Una vegada el vaig veure pispant una poma de la parada d’en Capajanca, el verduler que té el carro a piazza Mercato, i allavòrens vaig pensar que no podíem ser amics, perquè la mare Antonietta em va dir que nosaltres érem pobres, sí, però lladres, no, perquè si ho fóssim seríem uns perdularis. Però en Tommasino em va veure i va robar una poma per a mi, també. Com que la poma jo no l’havia robat, sinó que era un regal, me la vaig menjar, i la veritat és que em moria de gana. A partir d’aquell moment ens vam fer amics. Amics gràcies a les pomes.
La mare camina pel mig del carrer sense mirar en cap moment a terra. Jo arrossego els peus i sumo els punts de les sabates per ferme passar la por. Compto amb els dits fins a deu i després torno a començar. Quan arribi a deu vegades deu passarà alguna cosa bona, el joc va aixins. La cosa bona de moment no ha passat mai, potser perquè he comptat malament els punts. A mi els números m’agraden molt. Les lletres, en canvi, no: quan estan soles les reconec, però quan es barregen per fer les paraules em confonc. Diu la mare que jo no he de pujar com ella, i és per això que em va fer anar a l’escola. Jo hi vaig anar, però no m’hi vaig trobar a gust. En primer lloc, els companys xisclaven i tornava a casa amb mal de cap, l’aula era petita i feia pudor de peus suats. A més a més, m’havia de quedar tota l’estona quiet i callat rere un pupitre dibuixant uns palets. La mestra tenia la barbeta sortida i parlava papissot, i qui se’n reia rebia una plantofada al cap. Jo en cinc dies en vaig rebre deu. Les vaig comptar amb els dits com els punts de les sabates, però no vaig guanyar res. O sigui que a l’escola no hi vaig voler tornar.
La mare no estava contenta, però va dir que almenys havia d’aprendre un ofici, i em va enviar a fer de drapaire. Al principi m’agradava: s’havia de córrer amunt i avall tot el dia recollint draps vells casa per casa, o bé treure’ls de les escombraries, i portar-los a la parada d’en Capa ’e fierro al mercat. Passats uns quants dies, però, tornava tan cansat a casa que trobava a faltar les plantofades de la mestra amb la barbeta sortida.
La mare s’atura davant un edifici gris i vermell amb les finestres grosses.
—És aquí —diu.
Aquesta escola em sembla més bonica que la d’abans. A dins hi ha silenci i no se sent pudor de peus. Pugem a la segona planta i ens fan esperar en un passadís, en un banc de fusta, fins que una veu diu: «El següent». Com que no es mou ningú, la mare entén que els següents som nosaltres, i entrem.
La mare es diu Antonietta Speranza. La senyoreta que ens esperava s’apunta el nom en un full i diu:
—Només us ha quedat això, a vosaltres, l’esperança.
Allavòrens jo penso: ja està, ara la mare girarà en rodó i ens en tornarem a casa. Però no.
—Vós claveu plantofades, mestra? —li pregunto, i em tapo el cap amb els braços per si de cas.
La senyoreta riu i m’agafa la galta entre el pols i l’índex, però sense pessigar.
—Seieu —diu, i nosaltres seiem al seu davant.
La senyoreta no s’assembla gens a l’altra, no té la barbeta enfora, sinó un somriure bonic amb totes les dents blanques i rectes, els cabells tallats curts, i porta pantalons com els homes. Nosaltres ens quedem callats. Diu que el seu nom és Maddalena Criscuolo i que potser la mare es recorda d’ella, perquè va combatre per alliberar-nos de l’opressió dels nazis. La mare assenteix amb el cap, però és clar com l’aigua que és la primera vegada que en sent parlar, d’aquesta Maddalena Criscuolo. La Maddalena ens explica que aquells dies va salvar el pont del barri de Sanità, perquè els alemanys volien fer-lo esclatar amb dinamita, i és per això que al final li van donar una medalla de bronze i un certificat. Jo penso que hauria valgut més que li donessin sabates noves, perquè en porta una de bona i una de foradada (zero punts). Diu que hem fet bé d’anar-la a veure, que molta gent se’n dona vergonya, que ella i les seves companyes han hagut de trucar casa per casa i convèncer les mares que era una cosa bona, per a elles i per als seus fills. Que els han tancat moltes portes als nassos i fins i tot els han dit algun insult. Jo m’ho crec, perquè sovint a mi també m’insulten per l’esquena quan vaig a demanar roba de segona mà. La senyoreta diu que hi ha moltes persones decents que han confiat en elles, que la mare Antonietta és una dona valenta i que al seu fill li està fent un regal. Jo de regals no n’he tingut mai, excepte la vella capsa de costura on he guardat tots els meus tresors.
La mare Antonietta espera que la Maddalena aquesta acabi de parlar, perquè xerrar no és el seu fort. L’altra diu que als nens se’ls ha de donar una oportunitat. Jo preferiria que em donés pa amb sucre i ricotta. En vaig menjar una vegada a la festa d’uns americans, on havia entrat d’esquitllada amb en Tommasino (sabates velles: perdo un punt).
La mare es queda callada, o sigui que la Maddalena continua parlant, i diu que han organitzat uns trens especials per portar els nens cap allà dalt. Allavòrens la mare respon:
—Però n’esteu segura? Aquest d’aquí, el veieu?, és un càstig diví!
La Maddalena diu que al tren hi faran pujar molts altres nens, no pas a mi i prou.
—O sigui que no és una escola! —dic jo, que per fi ho he entès, i somric.
La mare Antonietta no somriu.
—Si tingués una alternativa no seria aquí, aquest és l’únic fill que tinc, vejam què heu de fer.
Quan ens en anem, la mare camina sempre al meu davant, però més a poc a poc. Arribem a la parada de les pizzes. Cada vegada que hi passem, jo me li agafo a la roba i no paro de plorar fins que em cau un clatellot. Ella s’atura.
—De cicoli i ricotta —diu al jove rere el taulell—. Només una.
Aquest cop no he demanat res i penso que, si la mare em vol comprar una pizza fregida a mig matí per iniciativa pròpia, és que ha de passar alguna cosa desagradable.
El jove embolica una pizza groga com el sol i més grossa que la meva cara. Jo l’agafo amb totes dues mans per por que em caigui. Està calenta i fa bona olor, la bufo i l’olor de l’oli m’entra pel nas i per la boca. La mare s’ajup i em mira fixament.
—Bé, tu també ho has sentit. Ara ja ets gran, estàs a punt de fer vuit anys. La nostra situació ja saps quina és.
Em neteja l’oli de la cara amb el dors de la mà.
—Deixa-me-la tastar a mi, també.
I amb un pessic en trenca un tros. Després s’incorpora i ens en anem a casa. No pregunto res i començo a caminar. La mare al davant i jo al darrere."
El tren dels nens
Viola Ardone
traducció d'Alba Dedeu
Columna, 2020
pàgines: 7-12
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada