13
"Quan obro els ulls em trobo a les fosques. Estiro els peus per preme’ls contra la cama de la mare, busco el fil de llum que cada matí entra pels porticons ajustats, però res: m’assec al mig del llit buit i la negror no té ni una escletxa. M’aixeco, el terra està glaçat, amb els braços estesos busco la porta. Pico contra un cantell, m’assec a terra i m’agafo el genoll amb la mà per fer-me passar el dolor.
—Mare, mare! —crido.
No respon ningú, hi ha un silenci que no és el del meu carreró.
—Mare —repeteixo, però en veu baixa.
La foscor m’embolcalla per tots costats i no estic segur de si estic despert o és un somni. El cor em batega fortíssim, ja no recordo res. Era a l’autobús amb la senyora rossa que m’havia de portar a casa meva, em dec haver quedat adormit i m’he despertat en aquest llit desconegut.
Un soroll, a fora, es fa més proper. La porta s’obre, entra una mica de llum. No és la mare Antonietta, és aquella senyora.
—Has tingut un malson?
Sense la faldilla grisa i la brusa blanca sembla menys comunista.
—No ho sé, no me’n recordo.
—Vols un got d’aigua? Vaig a la cuina…
Jo no responc, ella plega els braços sobre el pit, es frega les espatlles, enfredorida, i se’n va.
—Senyora —la crido—, és que m’heu portat a Rússia?
Ella estén els braços i posa una veu aspra.
—A Rússia, pobret! Però què us han explicat allà baix? Això no són malsons, sinó històries per no poder aclucar l’ull!
Jo penso que l’he fet empipar, tot i que en la foscor no aconsegueixo veure-li la cara. La senyora se m’acosta i em toca una galta amb la mà, la té una mica freda.
—Ets a Mòdena, no pas a Rússia, entre persones que t’estimen, has trobat una casa, confia en mi…
Això no és casa meva i, d’altra banda, la mare diu que no s’ha de confiar mai en ningú, però no dic res.
—Vaig a buscar-te l’aigua —fa ella.
—Senyora… —murmuro quan estava a punt de perdre-la de vista en la foscor.
—Mana, fill, però m’has de dir Derna, ja t’ho he dit…
—No us en aneu, que tinc por…
—Deixaré la porta oberta, així entrarà la llum. —I desapareix.
Em torno a quedar sol, i l’habitació està tan fosca que tant li fa si tinc els ulls oberts o tancats. Al cap d’una mica, la senyora torna amb l’aigua. Està gelada i me la bec a poc a poc, a glops molt petits.
—Beu tranquil, fill meu, que no hem enverinat pas els pous. Us han dit això, també? —diu ella amb veu d’irritació.
—No, no, i ara! —responc de seguida per no fer-la enfadar—.
Perdoneu, és culpa de la meva mare, que sempre em diu: beu a poc a poc o t’agafarà una síncope!
La senyora sembla penedida, potser pensa que ha quedat malament.
—Em sap greu, fill —diu amb una veu més suau—, però no has tingut gaire sort d’anar a parar amb mi, de criatures no en sé res. De fills no en tinc. La meva cosina Rosa sí que en sap. En té tres.
—No us preocupeu, senyora, no passa res. La meva mare n’ha tingut dos, i tot i això els nens no són el seu fort…
—Ah, o sigui que tens un germà?
—No, senyora, soc fill únic.
La senyora no diu res, potser perquè encara té remordiments per allò de l’aigua enverinada.
—Demà al matí et presentaré els fills de la Rosa, els nens han d’estar amb nens, no pas amb senyores, com dius tu.
A mi m’agafa vergonya, perquè encara no he aconseguit dir-li pel nom.
—T’agradaran, tenen més o menys la teva edat. Però tu, quants anys tens? Ni tan sols t’ho he preguntat… Ho veus, quin acolliment més esplèndid que t’estic fent?
Em demana disculpes ella a mi, la senyora. Quan hauria de ser jo qui li demanés perdó per ser aquí, a casa seva, al seu llit, despertant-la de matinada.
—En faig vuit el mes que ve —responc—. I d’altra banda no em fa por la foscor: una vegada em vaig quedar tancat en una capella amb uns esquelets vivents!
—Tens sort de ser un noiet valent! No tens por de res.
—En realitat, d’una cosa sí.
—Que et porti a Rússia?
—No, senyora. Aquesta història de Rússia no me l’he cregut mai…
—Jo a Rússia hi he estat de debò, amb els companys del partit.
—Jo no havia anat mai enlloc amb els meus companys, és la primera vegada. I és per això que tinc por.
—És normal: totes aquestes novetats…
—No, senyora, la qüestió és que no estic acostumat a dormir sol.
A casa meva només hi havia un llit: per a mi, per a la meva mare i per al cafè d’en Capa ’e fierro abans que se l’enduguessin els policies, però no ho digueu a ningú perquè, si no, la mare armarà un escàndol: és un secret.
Ella s’asseu al meu costat. Fa una olor diferent de la de la mare. És més dolça.
—Jo també et diré un secret. Quan l’alcalde em va demanar que acollís un nen, vaig dir que no. Tenia por.
—Teniu por dels nens?
—De no saber com consolar-los. De política en sé, de treballar en sé, també sé una miqueta de llatí. Però de nens, res —diu mirant un punt de la paret, com fa sempre la mare quan parla tota sola—. Amb els anys m’he tornat una mica esquerpa.
—Però bé que m’heu agafat a mi.
—Havia vingut a l’estació a donar un cop de mà i a vigilar que tot anés bé. Després la companya Criscuolo m’ha dit que hi havia un problema amb la parella a qui t’havien assignat. L’esposa, que estava embarassada, ha parit prematurament i no ha pogut venir ningú a buscar-te.
—Ha sigut per això que només he quedat jo!
—Quan t’he vist, sol com un mussol en aquell banc, amb aquests bonics cabells pèl-rojos i totes aquestes pigues a la carona, he decidit agafar-te. No sé si he fet ben fet. Potser tu preferiries una família de debò?
—No ho sé. Fins ara, l’única cosa preferida que he tingut ha sigut la meva mare.
M’acaricia una mà, té els dits freds i una mica tallats, no somriu gairebé mai, però ha volgut agafar-me.
—Jo em pensava que m’havia quedat l’últim perquè no em volia ningú.
—I ara, fillet, tot estava ben organitzat. Ens hi vam dedicar durant setmanes: a cada nen, una casa.
—O sigui que no ens triaven segons els seus gustos?
—I ara, no era pas un mercat de fruita!
A mi m’agafa vergonya, perquè jo havia pensat justament això.
—Ara, però, s’ha de dormir, que demà he de treballar. Em quedaré una estona aquí, al teu costat. Apa, et sembla bé? —La senyora s’ajeu, jo no sé si em sembla bé, però li faig espai al coixí. Els seus cabells em toquen la cara, són suaus com el cotó fluix—. Et canto una cançó de bressol?
A mi les cançons de bressol em fan venir la tristesa a la panxa, però no l’hi dic perquè no s’empipi altre cop.
—Sí —dic amb els ulls tancats i un peu enganxat a la seva cama, però espero que no sigui aquella del nen i de l’home negre que se’l queda un any sencer, perquè si és aixins segur que em vindran ganes de plorar i demà em ficaran en un altre tren i m’enviaran a casa.
La senyora s’ho pensa una mica i després comença a cantar la cançó que he sentit quan hem arribat a l’estació, en què cada dos minuts deien bella, ciao, ciao, ciao.
Quan s’acaba, em quedo callat uns moments i després pregunto:
—Senyora, us molesten els peus freds a les cames?
—Gens ni mica, fillet, gens ni mica.
I per fi, a poc a poc, torna el son."
El tren dels nens
Viola Ardone
traducció d'Alba Dedeu
Columna, 2020
pàgines: 97-102
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada