"sentir que sóc"

Mirall trencat.... i tres... els secrets continuen més enllà del final de la novel · la

“La por que vaig passar en aquesta casa... pensava l'Armanda. A la nit,  quan es tancava en el seu dormitori, li semblava que sentia sorolls a baix i quan era a baix li semblava que sentia sorolls a dalt. Les nits en què el vent es desencadenava encara era pitjor perquè els bramuls del vent no li deixaven sentir cap soroll. Però els sorolls hi eren.  S'aixecà dreta davant del llorer i resà un parenostre.  En el pis hi havia dut uns quants retrats perquè no acabessin de qualsevol manera i se'n perdés el record.  Quan mirava la senyora Teresa amb aquell vestit de pedreria el cor li reia.  L'Eladi i la Sofia de nuvis... els nens... sospirà.  La Maria el dia de la primera comunió duia una corona de flors de llessamí...  Altra vegada sentí una carícia a la galta.  S'aturà amb el gosset que la voltava embogit.  Havia sortit per la cuina, entraria per la cuina. De tant en tant s'aturava. El gosset tornava a grinyolin amb la cua baixa, amb uns grinyols petits i seguits.  Hauria volgut seguir el camí que duia a la porteta de les escombraries però era massa fosc i el silenci li feia basarda.  S'aturà en sec.  Altra vegada sentí la carícia a la galta.  Més forta que la carícia d'un fil de teranyina perdut. Com si una mà invisible li fes una carícia moll dolça, una carícia d'amor sota de l'ull, galta avall...  no s’espantà gens.  Ben dreta de cara als arbres murmurà: "Si és un mort d'aquesta casa el qui pensa en mi,  que Déu l'ajudi i li doni el repòs i la pau que necessita." Es quedà com si se li hagués parat el pensament,  sola al mig d'un desert,  sense cel i sense terra.  De mica en mica es reféu i,  molt a la vora,  a l'alçada dels ulls,  amb els arbres negres per fons,  una cosa la fascinà:  una boira petita,  una mica de boira de no-res,  indecisa,  una ala transparent que s'anà allunyant i a l'últim es fongué com si la terra l'hagués xuclada.  Es tornà a quedar mig morta per dintre i quan pogué es senyà.

Hi havia rosers a tot el volt de les parets de la caseta dels safaretjos. Passà un dit pel vidre de la finestra des d'on el senyoret Eladi espiava les noies quan es ruixaven amb la mànega d'aigua i collí dues branques de roser.  El cor se li calmà de seguida.  Al vestíbul hi havia els homes de la conductora asseguts a terra fumant i bevent voltats d'espelmes enceses. "La senyora i el seu fill ja se n'han anat", li digué l'Anselm.  Era natural;  havia estat tanta d'estona a fora...  Donà el bona nit als homes de la conductora.  Es quedà rumiant.  Hi havia una cosa estranya que li havia atret l'atenció i que no podia recordar què era.  Entrà al menjador a fer temps, a veure si podia recordar què era aquella cosa que la neguitejava. Damunt de la taula hi havia una espelma encesa enganxada a la fusta amb la seva cera.  Mirà les branquetes del roser.  De seguida veié que eren mortes.  Ja li havia semblat que havien fet un soroll massa sec quan les havia trencades...  Les deixà al costat de l'espelma.  Caminava més coixa que mai però endolcida per dintre.  S'aturà sota la tribuna, baixà els graons.  Caminava per sota els castanyers.  Travessà el carrer i,  des de l'altra banda,  sota les heures que penjaven de la paret,  mirà la torre.  La falç de la lluna s'havia acostat al parallamps.  Sospirà sense pena.  El gosset la seguia tranquil.  Al cap d'una cinquantena de passos,  com si se li hagués encès una claror per dintre recordà aquella cosa estranya que li havia pujat al pensament  des d'algun racó de la seva ànima:  el senyoret Ramon, tan diferent de quan havia fugit de casa,  s'assemblava molt molt a en Jesús Masdéu.”

Mirall trencat

Mercè Rodoreda

pàg. 292-293

mirall trencat, dos

“Havia somniat una altra vida, molt diferent de la que havia anat vivint, molt diferent de la vida del seu pare, una vida traçada per la seva voluntat més que per unes circumstàncies, sempre pensant que ja tindria temps de rectificar-la, però en el fons sense gaires ganes de rectificar res. Havia visi tantes misèries, tanta persona vil i tant de tot, que la seva delícia era tirar molles de pa als pardals que a més de fugir quan el veien li empastifaven la barana.  Un home és una cosa misteriosa; una màquina que no s'acaba mai de saber com és feta. Perquè els metges i els homes de ciència diuen és això i és allò i sempre és més del que diuen; els mateixos humors, els mateixos camins entortolligats per dintre, però cada home, amb la seva ànima, com... I encara que intentava d'explicar-s'ho més li semblava que no sabia res... El    principi de la soledat, pensava, és aquesta gran originalitat de cadascú a fer servir la seva màquina.  Sí, tots els homes són iguals de qui sap quines maneres.  Ell havia fet l'amor durant anys amb la Teresa: una repetició infinita del mateix gest i de les mateixes paraules. Com el carboner, com l'estanquer, com el president del consell de ministres. El mateix gest però cadascú amb un accent diferent dels altres. ¿La Teresa havia estat la seva font de vida?  Potser només havia estat un pretext per repetir-se fins a la sacietat en aquell món que el desfeia de mica en mica, on queia aquella plugeta benigna que picava la tela del seu paraigua de notari vell. “

Mirall Trencat

Mercè Rodoreda

pàg. 152- 153

Rodoreda vista per...

A Romanyà

“Vaig conèixer personalment Mercè Rodoreda als anys setanta a Romanyà de la Selva, però la meva relació estreta amb ella ve després de la seva mort i és a través de la casa en la qual va viure a Romanyà i la literatura que va produir en aquella casa. Mercè Rodoreda va arribar a Romanyà el 1972 i es va estar primer a casa d'una seva amiga, Carme Manrubia en un xalet que Manrubia havia construït en una parcel·la que van anomenar "El senyal". De fet, aquesta casa i la muntanya de Romanà van donar a Rodoreda aquella seguretat i aquella pau que ella necessitava els darrers anys de la seva vida per tornar a escriure. I va ser profitosa, aquella estada a Romanyà: hi va acabar Mirall trencat, hi va escriure els viatges de Viatges i flors i, a més a més, hi va escriure Quanta, quanta guerra. De fet, aquestes tres novel·les i la casa "El Senyal" són la meva estreta relació amb Mercè Rodoreda. Perquè a partir del moment que vam comprar la casa, l'estiu de 1984 estava rellegint aquestes obres en el jardí í en l'estudi en el qual havien estat escrites, em vaig adonar que Rodoreda havia introduït tots els elements que tenia al seu voltant: el jardí  l 'interior de la casa. "El Viatge al poble de la por", que pertany a Viatges i flors descriu el jardí i l'interior de la casa. A Mirall trencat apareixen molts elements que són el jardí de la casa "El senyal".  No sé ben bé quin dels dos va ser el primer: és una simbiosi estreta entre el de la novel·la i el de la casa: hi ha l’estany,  hi ha el llorer just darrera la casa, en el mateix lloc que apareix en la novel·la, hi ha un mirador dalt del terrat, els tres cedres...

Mercè Rodoreda va dir que havia hagut de fer al llarg de la seva vida de pedra que rodola, però allà es va establir í va voler-hi reposar per sempre, enterrada al cementiri, prop del dolmen, la pedra mil·lenària sobre la qual ella posava la mà per capta  -deia-  els corrents aeris i per veure si podia trobar algun dia els druides a Romanyà de la Selva.”

Mariàngela Vilallonga

Pete Seeger

If I Had a Hammer (si jo tingués un martell)

La cançó va ser estrenada per Pete Seeger i Lee Hays el 3 de juny de 1949 al St. Nicholas Arena, al oest del carrer 66 de Nova York, en un sopar d'homenatge als dirigents del Partit Comunista dels Estats Units, els quals van anar després a judici davant un tribunal federal, acusats de violar la Llei de Smith per advocar per l'enderrocament del govern dels Estats Units.

La cançó va esdevenir un himne del moviment pels drets civils.

mirall trencat

“Una aurèola porpra nimbava la foscor de Barcelona, baixava com una lava lenta, la sang que era la vida,  la sang amagada. Tot trinxant cebes per fer sopa,  l'Armanda no parava de pensar en la sang. De dalt a baix ella era una gerra de sang.  Quan la gerra es trencava la sang fugia i lliscava avall del llorer. Les cebes li feien plorar els ulls;  no hi veia.  Potser els ulls li coïen tant perquè havia passat la nit en blanc. Cansada d'estar desperta havia anat al planxador i havia remenat armaris. Tragué el dominó violeta de la capsa grossa.  Darrera de l'antifaç voltat de lluentines,  les unes encavallades darrera de les altres,  els ulls de la senyora Teresa devien semblar de foc...  Sentí la veu de la senyoreta Sofia darrera, seu.  "¿En què pensa que no em sent?  Acosti's."  La senyoreta Sofia havia deixat un feix de bitllets damunt de la taula. "Aquí té cinquanta mil pessetes. Suposo que abans d'acabar-les jo  ja hauré tornat.  Són seves.  Afanyi's, Miquela... Aquesta nit,  Armanda,  quan serem fora,  vull que es begui una ampolla de xampany. Desitgi'm sort."

Amb les mans aguantant-se el pit i amb la boca oberta, passava per sota dels castanyers i de la nit. La calor l'ofegava.  Sort que ja havia posat l'ampolla de xampany en fresc. El jardí semblava una fornal. Duria els bitllets a la caixa,  els ficaria a la seva llibreta amb els seus estalvis.  La casa era com si fos d'ella.  La senyora Teresa ho havia escrit ben clar en el testament:  "La fidel Armanda viurà a la torre fins que es mori.  I fins que es mori, els meus hereus li pagaran la mesada."  Quan duria les cinquanta mil pessetes a guardar,  el director de la caixa d'estalvis,  que la coneixia d'anys, potser es pensaria que les havia robades.  No!  No les duria a la caixa.  Les enterraria!  Estalviaria perquè n'hi quedessin moltes. L'anava envaint una joia intensa.  Gairebé cridà: persianes i finestrons tancats! A dormir! Ho començà a resseguir tot.  Encenia llums i els deixava encesos al seu darrera.  Si passava per davant d'un mirall girava el cap per no veure's.  "A dintre del mirall hi ha el dimoni;  no et miris mai en un mirall a la nit", li deia la seva mare.  S'aturà davant de l'habitació del senyoret Eladi.

Pujà al planxador a buscar el dominó morat i se'l posà.  Al peu del reixat,  quan el cotxe arrencava amb la senyoreta Sofia a dins vestida com una minyona, la Miquela al seu costat, totes dues carregades de joies,  en Marcel amb un mocador vermell al coll,  ella havia cridat ben fort: "Torni aviat, senyoreta Sofia!"  El dominó li arrossegava per terra.  Obrí els braços a tota amplada, "Dec semblar un aguilot."  S'ajupí per recollir-se la roba í aixecar-la perquè hi ensopegava.  Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia,  amb el marc de roses de plata.   Acabà de resseguir la casa amb un braç estès,  amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire.  Del primer pis al vestíbul baixà l'escala amb el mirall encarat endarrera:  hi veia trossos de sostre,  trossos de barana,  dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta.  El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc,  però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven.  Les miques de mirall,  desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava,  s'aturava,  desapareixia.  El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors,  amb tota la força.  La casa,  el parc,  les sales,  la gent;  de joves,  de més vells,  de cos present,  les flames dels ciris,  les criatures.  Els vestits,  els escots amb els caps a dintre rient o tristos,  els colls emmidonats,  les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d'enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat,  lluny, lluny... que lluny que era tot...  S'aixecà trasbalsada, amb el mirall a la mà.  Sentí trets.  Com cada nit.  Havia arribat l'hora del xampany. [...]

Omplí la copa per darrera vegada i llençà l'ampolla.  Begué amb calma i rumiant. Tot d'una es decantà com si li haguessin clavat una punyalada i ella i abric violeta caigueren a terra fets un manyoc. Abans de perdre el coneixement li sortí una veu de dintre, passà pels seus llavis ressecs, s’alçà per damunt del seu cos cansat in de les seves aixelles suades. Tancà els ulls,  sola amb  el seu dol violeta, mig perduda en el pou del temps”

Mirall trencat

Mercè Rodoreda

257-261

Rodoreda vista per ...

Llegir Rodoreda

“De fet, jo vaig començar a llegir Rodoreda quan era adolescent perquè a l'escola ens en parlaven i vaig començar a descobrir-la de petita, perquè en n'havien parlat i fins havíem fet un passeig per Sant Gervasi, mirant les cases.  Més tard, d'adolescent, vaig començar a llegir els seus llibres per plaer i vaig començar per Aloma, que recordo que vaig tenir molt de temps com a llibre de capçalera perquè em va semblar que era terrible, negre, però també molt poètic. I ja vaig entrar de ple en el seu món.  Després ja vaig llegir altres novel·les d'ella:  La plaça del diamant, Mirall trencat, i una de les coses que em va quedar gravada és que en el pròleg parla dels seus personatges com si s'hi dirigís i com si els personatges es dirigissin a ella. I ells li fan retrets i ella s'excusa de com els ha fet.  I em va semblar meravellós que una autora parlés dels seus personatges com si fossin persones de carn i ossos.  Recordo perfectament que li deia a Teresa Valldaura que hauria d'estar contenta perquè l'havia envoltada de joies i de diamants i l'havia feta molt bonica, encara que havia tingut una vida desgraciada.  I després deia que si es trobés la Colometa, que precisament és el personatge amb el qual he de compartir durant un temps els escenaris, li retrauria que li hagués fet viure les seves penes i les de tots els altres. Però ella diu que el personatge li va donar una lliçó i és que, malgrat tot, sempre hi ha alegries. I el llibre acaba dient que hi ha uns coloms que s'estan banyant en un toll d'aigua i estan contents. I bé, jo espero que Rodoreda, sigui on sigui i com que creia en presències, s'estigui banyant en un toll, contenta.”

Sílvia Bel

Rodoreda vista per ...

"En llegir la seva narrativa i en escoltar-la, és fàcil adonar-se que la Mercè Rodoreda és un d'aquests casos on la vida i la literatura són profundament vinculades. La Mercè Rodoreda passà uns anys molt durs a l'exili; va saber què era la fam i la mort quan encara no havia paït el desastre de la guerra civil. Són anys soldats amb ferro roent a la memòria, és una mena de tatuatge moral per a tota una vida. L'escriptora, que ja des de molt jove s'havia proposat dedicar-se a la creació mitjançant el periodisme, durant els anys de la postguerra es veu incapacitada per a escriure una sola línia. Potser la fugida, l'exili i un garbuix de minúsculs fracassos enredats a la teranyina col·lectiva han construït el pessimisme còsmic que destil·la tota la seva obra posterior a l'any 1939."

Montserrat Roig