mirall trencat

“Una aurèola porpra nimbava la foscor de Barcelona, baixava com una lava lenta, la sang que era la vida,  la sang amagada. Tot trinxant cebes per fer sopa,  l'Armanda no parava de pensar en la sang. De dalt a baix ella era una gerra de sang.  Quan la gerra es trencava la sang fugia i lliscava avall del llorer. Les cebes li feien plorar els ulls;  no hi veia.  Potser els ulls li coïen tant perquè havia passat la nit en blanc. Cansada d'estar desperta havia anat al planxador i havia remenat armaris. Tragué el dominó violeta de la capsa grossa.  Darrera de l'antifaç voltat de lluentines,  les unes encavallades darrera de les altres,  els ulls de la senyora Teresa devien semblar de foc...  Sentí la veu de la senyoreta Sofia darrera, seu.  "¿En què pensa que no em sent?  Acosti's."  La senyoreta Sofia havia deixat un feix de bitllets damunt de la taula. "Aquí té cinquanta mil pessetes. Suposo que abans d'acabar-les jo  ja hauré tornat.  Són seves.  Afanyi's, Miquela... Aquesta nit,  Armanda,  quan serem fora,  vull que es begui una ampolla de xampany. Desitgi'm sort."

Amb les mans aguantant-se el pit i amb la boca oberta, passava per sota dels castanyers i de la nit. La calor l'ofegava.  Sort que ja havia posat l'ampolla de xampany en fresc. El jardí semblava una fornal. Duria els bitllets a la caixa,  els ficaria a la seva llibreta amb els seus estalvis.  La casa era com si fos d'ella.  La senyora Teresa ho havia escrit ben clar en el testament:  "La fidel Armanda viurà a la torre fins que es mori.  I fins que es mori, els meus hereus li pagaran la mesada."  Quan duria les cinquanta mil pessetes a guardar,  el director de la caixa d'estalvis,  que la coneixia d'anys, potser es pensaria que les havia robades.  No!  No les duria a la caixa.  Les enterraria!  Estalviaria perquè n'hi quedessin moltes. L'anava envaint una joia intensa.  Gairebé cridà: persianes i finestrons tancats! A dormir! Ho començà a resseguir tot.  Encenia llums i els deixava encesos al seu darrera.  Si passava per davant d'un mirall girava el cap per no veure's.  "A dintre del mirall hi ha el dimoni;  no et miris mai en un mirall a la nit", li deia la seva mare.  S'aturà davant de l'habitació del senyoret Eladi.

Pujà al planxador a buscar el dominó morat i se'l posà.  Al peu del reixat,  quan el cotxe arrencava amb la senyoreta Sofia a dins vestida com una minyona, la Miquela al seu costat, totes dues carregades de joies,  en Marcel amb un mocador vermell al coll,  ella havia cridat ben fort: "Torni aviat, senyoreta Sofia!"  El dominó li arrossegava per terra.  Obrí els braços a tota amplada, "Dec semblar un aguilot."  S'ajupí per recollir-se la roba í aixecar-la perquè hi ensopegava.  Agafà el mirall de mà de la senyoreta Sofia,  amb el marc de roses de plata.   Acabà de resseguir la casa amb un braç estès,  amb el mirall encarat endavant com si aguantés una torxa enlaire.  Del primer pis al vestíbul baixà l'escala amb el mirall encarat endarrera:  hi veia trossos de sostre,  trossos de barana,  dibuixos i garlandes de la catifa que cobria els graons, tot viu i desenfocat, fins que en arribar al darrer graó caigué tan llarga com era embolicada en plecs violeta.  El mirall s'havia trencat. Els bocins s'aguantaven en el marc,  però uns quants havien saltat a fora. Els anava agafant i els anava encabint en els buits on li semblava que encaixaven.  Les miques de mirall,  desnivellades ¿reflectien les coses tal com eren? I de cop a cada mica de mirall veié anys de la seva vida viscuda en aquella casa. Fascinada, arrupida a terra, no ho entenia. Tot passava,  s'aturava,  desapareixia.  El seu món prenia vida allà dintre amb tots els colors,  amb tota la força.  La casa,  el parc,  les sales,  la gent;  de joves,  de més vells,  de cos present,  les flames dels ciris,  les criatures.  Els vestits,  els escots amb els caps a dintre rient o tristos,  els colls emmidonats,  les corbates amb nusos perfectes, les sabates acabades d'enllustrar caminant damunt de catifes o per la sorra del jardí. Una orgia de temps passat,  lluny, lluny... que lluny que era tot...  S'aixecà trasbalsada, amb el mirall a la mà.  Sentí trets.  Com cada nit.  Havia arribat l'hora del xampany. [...]

Omplí la copa per darrera vegada i llençà l'ampolla.  Begué amb calma i rumiant. Tot d'una es decantà com si li haguessin clavat una punyalada i ella i abric violeta caigueren a terra fets un manyoc. Abans de perdre el coneixement li sortí una veu de dintre, passà pels seus llavis ressecs, s’alçà per damunt del seu cos cansat in de les seves aixelles suades. Tancà els ulls,  sola amb  el seu dol violeta, mig perduda en el pou del temps”

Mirall trencat

Mercè Rodoreda

257-261