"sentir que sóc"

Mirall trencat.... i tres... els secrets continuen més enllà del final de la novel · la

“La por que vaig passar en aquesta casa... pensava l'Armanda. A la nit,  quan es tancava en el seu dormitori, li semblava que sentia sorolls a baix i quan era a baix li semblava que sentia sorolls a dalt. Les nits en què el vent es desencadenava encara era pitjor perquè els bramuls del vent no li deixaven sentir cap soroll. Però els sorolls hi eren.  S'aixecà dreta davant del llorer i resà un parenostre.  En el pis hi havia dut uns quants retrats perquè no acabessin de qualsevol manera i se'n perdés el record.  Quan mirava la senyora Teresa amb aquell vestit de pedreria el cor li reia.  L'Eladi i la Sofia de nuvis... els nens... sospirà.  La Maria el dia de la primera comunió duia una corona de flors de llessamí...  Altra vegada sentí una carícia a la galta.  S'aturà amb el gosset que la voltava embogit.  Havia sortit per la cuina, entraria per la cuina. De tant en tant s'aturava. El gosset tornava a grinyolin amb la cua baixa, amb uns grinyols petits i seguits.  Hauria volgut seguir el camí que duia a la porteta de les escombraries però era massa fosc i el silenci li feia basarda.  S'aturà en sec.  Altra vegada sentí la carícia a la galta.  Més forta que la carícia d'un fil de teranyina perdut. Com si una mà invisible li fes una carícia moll dolça, una carícia d'amor sota de l'ull, galta avall...  no s’espantà gens.  Ben dreta de cara als arbres murmurà: "Si és un mort d'aquesta casa el qui pensa en mi,  que Déu l'ajudi i li doni el repòs i la pau que necessita." Es quedà com si se li hagués parat el pensament,  sola al mig d'un desert,  sense cel i sense terra.  De mica en mica es reféu i,  molt a la vora,  a l'alçada dels ulls,  amb els arbres negres per fons,  una cosa la fascinà:  una boira petita,  una mica de boira de no-res,  indecisa,  una ala transparent que s'anà allunyant i a l'últim es fongué com si la terra l'hagués xuclada.  Es tornà a quedar mig morta per dintre i quan pogué es senyà.

Hi havia rosers a tot el volt de les parets de la caseta dels safaretjos. Passà un dit pel vidre de la finestra des d'on el senyoret Eladi espiava les noies quan es ruixaven amb la mànega d'aigua i collí dues branques de roser.  El cor se li calmà de seguida.  Al vestíbul hi havia els homes de la conductora asseguts a terra fumant i bevent voltats d'espelmes enceses. "La senyora i el seu fill ja se n'han anat", li digué l'Anselm.  Era natural;  havia estat tanta d'estona a fora...  Donà el bona nit als homes de la conductora.  Es quedà rumiant.  Hi havia una cosa estranya que li havia atret l'atenció i que no podia recordar què era.  Entrà al menjador a fer temps, a veure si podia recordar què era aquella cosa que la neguitejava. Damunt de la taula hi havia una espelma encesa enganxada a la fusta amb la seva cera.  Mirà les branquetes del roser.  De seguida veié que eren mortes.  Ja li havia semblat que havien fet un soroll massa sec quan les havia trencades...  Les deixà al costat de l'espelma.  Caminava més coixa que mai però endolcida per dintre.  S'aturà sota la tribuna, baixà els graons.  Caminava per sota els castanyers.  Travessà el carrer i,  des de l'altra banda,  sota les heures que penjaven de la paret,  mirà la torre.  La falç de la lluna s'havia acostat al parallamps.  Sospirà sense pena.  El gosset la seguia tranquil.  Al cap d'una cinquantena de passos,  com si se li hagués encès una claror per dintre recordà aquella cosa estranya que li havia pujat al pensament  des d'algun racó de la seva ànima:  el senyoret Ramon, tan diferent de quan havia fugit de casa,  s'assemblava molt molt a en Jesús Masdéu.”

Mirall trencat

Mercè Rodoreda

pàg. 292-293