Llegir Rodoreda
“De fet, jo
vaig començar a llegir Rodoreda quan era adolescent perquè a l'escola ens en
parlaven i vaig començar a descobrir-la de petita, perquè en n'havien parlat i
fins havíem fet un passeig per Sant Gervasi, mirant les cases. Més tard, d'adolescent, vaig començar a llegir
els seus llibres per plaer i vaig començar per Aloma, que recordo que vaig
tenir molt de temps com a llibre de capçalera perquè em va semblar que era
terrible, negre, però també molt poètic. I ja vaig entrar de ple en el seu món.
Després ja vaig llegir altres novel·les
d'ella: La plaça del diamant, Mirall
trencat, i una de les coses que em va quedar gravada és que en el pròleg parla
dels seus personatges com si s'hi dirigís i com si els personatges es
dirigissin a ella. I ells li fan retrets i ella s'excusa de com els ha fet. I em va semblar meravellós que una autora
parlés dels seus personatges com si fossin persones de carn i ossos. Recordo perfectament que li deia a Teresa
Valldaura que hauria d'estar contenta perquè l'havia envoltada de joies i de
diamants i l'havia feta molt bonica, encara que havia tingut una vida
desgraciada. I després deia que si es
trobés la Colometa, que precisament és el personatge amb el qual he de
compartir durant un temps els escenaris, li retrauria que li hagués fet viure
les seves penes i les de tots els altres. Però ella diu que el personatge li va
donar una lliçó i és que, malgrat tot, sempre hi ha alegries. I el llibre acaba
dient que hi ha uns coloms que s'estan banyant en un toll d'aigua i estan contents.
I bé, jo espero que Rodoreda, sigui on sigui i com que creia en presències,
s'estigui banyant en un toll, contenta.”
Sílvia Bel
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada