cerdanyola, ciutat d'acollida

lectura del mes i quatre

“I així és com he anat a parar fins aquí. Un cigarret, proces­sar, paladejar. Què passarà? Què vull que passi? No és el moment de pensar-hi. Hi penso, però ho descarto conscient­ment. No fa ni un quart que encara m'estava menjant la boca del Trau al cap de les escales, com si no ens haguéssim de veure mai més. I ja és ben de dia, i anar d'incògnit no és tan fàcil, i he corregut fins al garaig i he pujat les escales de puntetes i fins aquí.

I ara s'obre el llum l'habitació de ma tieta, i ja la tenim matinant el primer dia de l'any, és que no té remei, aquesta dona. Farà rentadores, planxarà llençols, visos, les samarre­tes i els calçotets de mon pare, prepararà el caldo, el frican­dó, farà ganxet al davant de les cassoles, i trucarà a la Fina, bon any, bon any, sí, ja ho veus, un antre any, que passen volant, i com te trobes, avui?; ah, doncs l'Èlia, pobreta, ni sopar, no va puguer, que mos va tornar que es trobave tan malament i que s'anae a gitar sense sopar ni re, que això deu ser una passa; i aixins que vindreu, dumenge, que faré rostit? I ara em quedo un moment immòbil perquè veig la silueta d'un maluc retallada al tros de finestra i sort que el dia és fosc, perquè sinó mouria un múscul i el seu radar infal·lible em detectaria a l'acte. Però el maluc no porta faixa ni porta viso ni res. Perquè el maluc ni tan sols és el de ma tieta.

És de mon pare.

Estat de xoc.”

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals

La Magrana, 2011

pàg. 350

lectura del mes, tres

“Entre el trencaclosques de peces verdes i terroses, localitzo la serp negra de l'Ebre i li segueixo els capricis fins on gairebé es fa un nus: el Meandre. I ara he de mirar més amunt, i una mica cap a la dreta, i ja tinc ubicada la crosta verda del Montsant. A mig camí entre el nus i la crosta, escruto, dedueixo, intueixo, i segurament és allí, i també em sembla impossible. Però les coses que no es veuen, pel fet de no veure's, no tenen per què no existir. I allí, tot i que ara no ho veig, existeix un patchwork de teulades secretes...”

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals

La Magrana, 2011

pàg. 362

l'autora del mes

"En una ciutat, cada nit, milers de pantalles s'encenen en requadres de finestres, balcons i celoberts... Una estimació de tres-cents mil secrets circulen a milions de bits per segon, per cable, per fibra òptica, per wifi, replicats a l'instant pels respectius contrasecrets.(...)

 Són dades confidencials minúscules com persones, però amb un potencial destructiu que les ambulàncies no podrien socórrer. ... Hi ha d'haver algun misteri que mantingui aquest equilibri (...)

L'endemà de cada nit, en tots els punts de la Terra tocats pel sol, s'encenen unes altres pantalles. Les persones es lleven, porten els fills a l'escola, estudien, van a treballar. Els cotxes entren i surten de les ciutats (...)

Tot aquest volum d'energia es compensa per una altra de contrària que manté l'equilibri del món. (...)

Des que les persones es lleven fins que se'n van a dormir, el seu anar i venir també és impulsat per una energia manifesta, però també per una energia fosca, que no es veu. Quan l'una contraresta l'altra, s'assoleixi l'equilibri

La crisi ha sigut un canvi massa sobtat perquè l'assimilés del tot algú que fa trenta anys que s'estudia els mecanismes d'una altra realitat: la que li havien promès que no fallava. La dels fills de la democràcia que mai no van preveure cap involució de la seva gràfica. Estudia, que tindràs una bona feina. Compra't un pis, que el totxo mai no baixa. Llicencia't, hipoteca't, viatja, consumeix, tingues fills. On era l'error? "

L’altre

Marta Rojals

La Magrana, 2014

fragments

el llibre del mes, 2

camp d'oliveres a la Palma d'Ebre

“La germana de ma mare viu al costat, a la casa dels padrins,  i de casa seua mai no n'hem deixat de dir cals padrins. Allà van néixer primer ella, poc després l'oncle Serafí, i dotze anys més tard, quan no s'ho esperava ningú, la nena delicada que als vint-i-un va parir ma germana i que, quatre anys després, també em va portar al món a mi.

Des que es va morir ma mare, ma tieta es podria dir que es desviu perquè a mon pare no li falti de res, com si fos una criatura  -- Ai, tieta, que ja és prou grandet;  És que papa, tens un morro!--,  com si la vida li hagués donat l'oportunitat de poder passar per muller sacrificada sense haver de trepitjar l'altar. I a mon pare, tu diràs, ja li està bé: és com viure a dispesa a casa seua. A la Joana i a mi, aquest esperit de servei ens rebel·lava, però també val a dir que ens en vam aprofitar prou mentre vam poder, perquè ens permetia mantenir l’'estatus permanent de reines de la casa. De fet, fins que no vam anar a viure fora no vam descobrir que els llits no es fan sols, que l'aigüera de la cuina no és un forat negre i que la roba entra sola a la rentadora i encara menys en surt planxada ¡ a punt de calçar.

Ma tieta no s'ha casat mai. De joveneta havia festejar amb un mosso foraster de cal Sant Pau, que es va morir no sé com, perquè tot això del festeig ho vaig saber tard i malament, i quan ets Pedrona sempre saps, encara que no t'ho hagi explicar ningú, que hi ha coses que més val no furgar. El cas és que ma tieta és, com la qualificava la Joana, una viuda psicològica, i tothom sempre l'ha tractada com a tal. I això que ser una tieta soltera, al poble, tampoc no és que sigui un estigma, no res comparable a la fama, justificada o no, dels solters granats, que són pell de cafè i, quan els falta la mare, han d'aprendre a agafar l'escombra i el mànec de la paella per fer-se uns ous ferrats. Més o menys com la Joana i jo, fet i fet.

Passat el dia de l'enterro de la mare, la tieta ens va agafar a les dues i ens va dir:  Mireu,  jo no us faré el paper de mare perquè ni en sóc, ni en sé, i de mare ja ni teniu una i és al ce!;  poro que sapigueu que jo us estimo i us estimaré sempre, més que a dingú del món, i si és per jo, va prometre, faré tot lo bé que pugui perqué mai no us falti de re. Des que va morir la mare, doncs, la tieta ens ha fet de tieta, i també d'oncle. Perquè la seua energia val per dos, a la casa i al defora, igual que la padrina, i segurament igual que la padrina de la padrina.

Ma mare era ben bé una altra cosa. La recordo com una dona fràgil, que un dia poda estar alegre com un gínjol i l'altre sospirava arrossegant-se pels racons. Recordo també que, quan es posava malalta, s'allitava , cosa impensable en la tieta o la padrina, que sempre estaven al peu del canó. Una altra diferencia amb les seues parentes és que la mare, molt sovint, llegia. Els diumenges, després de rentar els plats, endreçar, escombrar i fregar la cuina, posava un programa llarg a la rentadora i obria una novel·la, estirada al sofà com les dones de Les pel·lícules, i llegia fins a l'hora d'estendre. D'aquells llibres no en tenim cap, perquè els demanava a les mestres. Té, torna-l'hi a la Maria Teresa, li deia a ma germana, i no et descuidis de di-li que gràcies. Quin és?, li preguntava jo sempre a la Joana, camí de col·legi, i ella n'adaptava els títols per fer-me riure:  Madame de Bovera, Cinco horas en el armario, La plaça del Salfumant, i també se n’inventava l'argument: Madame de Bovera va d'una senyora de Bovera que tenie un puticlub, i jo:  Qué és un puticlub?  I ella vinga riure.  Alguns llibres, la mare els rellegia al cap d'un temps: La plaça del Salfumant li vam tornar a la mestra tres vegades. També formava part d'un grup de teatre mixt, és a dir, reforçat per forasters, perquè si no l'elenc d'actors no arribava als mínims, i feien una funció única per la festa major gran. Era balladora, i el pare,  al seu costat, tenia el ritme d'un tros de fusta seca. A casa, posava un disc de valsos i agafava la Joana a coll: un, dos-tres, un, dos-tres. Ara jo, ara jo!, cridava aquesta servidora amb els bracets alçats. Als vespres, després del tros, anava a les classes de català per a adults que donava la mestra, vocacionalment i desinteressada, al mateix col·legi que nosaltres.  Ma mare tenia, com en diríem ara,  inquietuds culturals,  tot i que aleshores, en un poble com el Poble, i en una dona pagesa amb dues criatures per pujar,  aquesta classe de passatemps no gaudien de gaire popularitat.  És més, jo me'n donava vergonya perquè a col·legi més d'una vegada me l'havien fet veure una mica com una cap de pardals. Que no té prou fenya a casa, ta mare?,  m'havien demanat un dia unes mocoses de la classe dels grans. Això no surt d'elles, rabiava mon pare:  Això, ho senten dir a casa!”

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals

La Magrana, 2011

pàg. 18-20

el llibre del mes

“Deixo el cotxe de través, a tocar de la paret blanca. He matinat massa per fer un aparcament bonic. Trec el mòbil de la guantera i, per variar, ni una ratlla de cobertura. Diuen que l’esperança és l’últim que es perd, així que no estava de més comprovar-ho a la porta del cementiri. En fi. Engrapo els poms de dàlies del seient de l’acompanyant i els ajec al capot. L’abric me’l poso fent un bot i m’embolico amb dues voltes de mocador. No em pensava pas que faria tant de fred.

Del cap del camí m’arriba una xerrera de dones, ofegada tot seguit pel petarram inconfusible del tractor de l’agutzil, que em surt del revolt aixecant la polseguerada d’un genet de l’apocalipsi.

—Ep, qué diuen los de Barcelona?

—Que fa nosa, el cotxe, aquí?

—Quina nosa vols que faigui, dona, si hi ha puesto de sobres!

Esclar que hi ha lloc de sobres, quines coses, això no és la zona blava. Aquí tothom aparca on vol, per ara i tant. Per això al poble tothom va amb el cotxe al cul, perquè encara no hi han arribat els sistemes que te’l fan avorrir.

Mira, avui siràs la primera, riu el Domingo, fent girar la clau amb un grinyol.

—Que te hi has d’estar molts dies?

—No, només pel pont.

—Ahir va fer una ventada de por, no sé com estarà, tot això.

En efecte, el nínxol té un dit de pols. Els racons acumulen triangles menuts de terra compacta, però ni més ni menys que l’any passat, i que l’anterior. Trec un clínex de la bossa i el passo amb dos dits pel solc de les lletres que diuen el nom de ma mare, unes lletres de pal que regalimen granets de sorra minúsculs, penso, com de platja.”

Primavera, estiu, etcètera

Marta Rojals

La Magrana, 2011

pàg. 9-10

primavera sound 2016

del 1 al 5 de juny 2016