“(...)
Albert
va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega
la provocació. Menyspreada sovint com a
autora d’un sol llibre —la mítica novel·la Solitud
(1905)— quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la
“pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una
novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i
lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i
1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Pompeu Fabra i als
noucentistes, i com a llibre el 1926, quan rep les crítiques més dures. És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la
titula *** (3.000 metres), un
exabrupte impossible, amb els asteriscos
que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys cinquanta
publicarà l’obra completa, n’exclou
aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.
Joan Fuster va qualificar Un film (3.000
metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”. Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un
precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors amb el fons d’aquest
color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica,
present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una
pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics,
de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses. Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és
la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Albert era una
dona retreta, de vida discreta i
retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre
l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori —inspiradora dels
progressos educatius de la Mancomunitat—, va qüestionar, potser no coherentment
però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les
pulsions eròtiques dels personatges femenins.
Amb
Un film (3.000 metres), Albert s’avança
15 anys a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en el retrat de
la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa. És cert que són novel·les prou diferents: ella té encara un peu en cada segle, amb certs moments d’inflor retòrica, tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència pròpia del XIX de vegades excessiva,
com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat
narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç, com la del primer robatori d’en Nonat, que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I
captiva, amb la força d’un viu retrat coral, la descripció de la Barcelona de l’Errencada
del segle XX, classista, amb esclats violents, una ciutat en ebullició,
amb comerços i tallers modestos, amb una bigarrada vida teatral i nocturna. El Liceu apareix com a pedra de toc del
conflicte social, i en Nonat, un desarrelat, amb “la seva vida sense
fonaments, la seva vida de bolet”, hi és
vist com un intrús. Som en un territori
que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo
Mendoza.
Usant
un català popular i eficaç, embastardit
per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme, sobretot en els diàlegs, Albert aconsegueix fer una novel·la absorbent,
que ha guanyat amb el temps i que mereix
ser reivindicada.”
Una vida sense
fonaments
Xavier Dilla
El País, 12/06/2015
