un film....

“(...)

Albert va ser un personatge irreductible, que va escriure amb una llibertat que frega la provocació.  Menyspreada sovint com a autora d’un sol llibre —la mítica novel·la Solitud (1905)— quan en va publicar més de mitja dotzena, i encasellada dins la “pesta ruralista” dels narradors modernistes, va respondre aquí amb una novel·la urbana però no burgesa, amb lladres i assassinats, gent menestral i lumpen. Després d’una dècada de silenci, la publica per entregues, entre 1918 i 1921, a la revista Catalana, nou bastió dels contraris a Pompeu Fabra i als noucentistes,  i com a llibre el 1926,  quan rep les crítiques més dures.  És ben bé una novel·la maleïda: el 1918, la titula *** (3.000 metres), un exabrupte impossible,  amb els asteriscos que suggereixen una paraula gruixuda o un text censurat. Quan als anys cinquanta publicarà l’obra completa,  n’exclou aquesta novel·la, només reeditada després de la seva mort.

Joan Fuster va qualificar Un film (3.000 metres) de “granguinyolesca i inversemblant: un desencert total”.  Ara no ens ho creiem. Per què? Sembla un precedent de la novel·la negra, i l’encerten els editors amb el fons d’aquest color de la coberta amb què s’ha reeditat. La influència cinematogràfica, present en el títol i en les paraules de l’autora al pròleg (“He fet una pel·lícula”), és clara: en els tipus i les passions, simples i melodramàtics, de vegades caricaturescos, com ho eren en aquella nova diversió de masses.  Hi ha modernitat en aquesta tria, però no és la modernitat intel·lectual que reclamaven els noucentistes. Albert era una dona retreta,  de vida discreta i retirada (menys del que s’ha dit: tenia els mitjans per viatjar i vivia entre l’Escala i Barcelona), però no era una retrògrada: admirava la pedagogia de Maria Montessori —inspiradora dels progressos educatius de la Mancomunitat—, va qüestionar, potser no coherentment però sí amb força, els rols socials de l’home i la dona, i mostrava les pulsions eròtiques dels personatges femenins.

Amb Un film (3.000 metres), Albert s’avança 15 anys a Vida privada, de Josep Maria de Sagarra, en el retrat de la Barcelona que alguns no volien que es veiés, i ho fa amb menys altivesa.  És cert que són novel·les prou diferents:  ella té encara un peu en cada segle,  amb certs moments d’inflor retòrica,  tot i que menys que a Solitud, i una omnisciència pròpia del XIX de vegades excessiva, com els intertítols sobrers d’algunes pel·lícules mudes. Però l’agilitat narrativa s’imposa amb la successió d’episodis i alguna el·lipsi eficaç,  com la del primer robatori d’en Nonat,  que deduïm a partir d’un diàleg posterior. I captiva, amb la força d’un viu retrat coral,  la descripció de la Barcelona de l’Errencada del segle XX,  classista,  amb esclats violents, una ciutat en ebullició,  amb comerços i tallers modestos,  amb una bigarrada vida teatral i nocturna.  El Liceu apareix com a pedra de toc del conflicte social,  i en Nonat,  un desarrelat, amb “la seva vida sense fonaments, la seva vida de bolet”,  hi és vist com un intrús.  Som en un territori que, anys a venir, trepitjaran, amb altres registres, Mercè Rodoreda, Juan Marsé i Eduardo Mendoza.

Usant un català popular i eficaç,  embastardit per castellanismes i expressions castellanes que li afegeixen realisme,  sobretot en els diàlegs,  Albert aconsegueix fer una novel·la absorbent,  que ha guanyat amb el temps i que mereix ser reivindicada.”

Una vida sense fonaments

Xavier Dilla

El País, 12/06/2015