13/03/2019

presentació llibre joan margarit


Demà dijous,  catorze de març, i dintre del cicle del Cafè amb lletres d’aquest semestre, tindrà lloc la presentació del llibre Per tenir casa cal guanyar la guerra,  del poeta  Joan Margarit.

A la sala Enric Granados de la Biblioteca de Cerdanyola del Vallès (Plaça d'Enric Granados, 1), a les 19.30 hores

Sinopsi:

Joan Margarit  fa unes memòries d’infantesa que tenen una profunditat il·luminadora. El poeta no espigola agendes o àlbums familiars, no es deixa amanyagar gaire per la nostàlgia,  ni el preocupa gens quedar bé,  sinó que es capbussa de ple en els records que li han quedat clavats i tracta d’entendre per què són allà i de quina manera tenen a veure amb la construcció de la seva vida i de la seva poesia.

Margarit escriu per entendre la vida, no només la seva. Un bon poeta fa d’una anècdota personal un símbol universal.  La intenció d’aquestes pàgines és descobrir el valor de la vida en una infantesa i adolescència que no sempre van ser amable.  A la coberta,  el lector veurà el nen Margarit en un balcó de Girona;  també va viure a Sanaüja,  a Rubí,  a Figueres,  a Barcelona, a Santa Coloma de Gramenet i finalment a la lluminosa ciutat de Santa Cruz de Tenerife,  d’on anava i tornava en uns lents i solitaris vaixells de càrrega que han impregnat per sempre més els seus poemes.

Fragment:

“La mare era una dona baixeta. Solia repetir un proverbi català: «Al pot petit hi ha la bona confitura», i el pare replicava immediatament: «I també el veneno més coent». La mare era baixeta, sí, però ben proporcionada. Amb una cara atractiva sobretot pels ulls grans, lluents i foscos, i amb un cos sensual on destacava l’altivesa dels pits. Tenia la vitalitat —que es tornava ràbia si calia— del Baix Ebre, però els patiments de la guerra l’havien fet més dura i més conservadora. Mai no va creure en res que no se suportés en les estructures d’autoritat moral en les quals havia estat educada. Fins al punt que, per a ella, la religió estava al servei de la moral, i no a l’inrevés. “


12/03/2019

presentació llibre isidre grau


Demà dimecres, tretze de març, tindrà lloc la presentació de l’última novel·la  de l’ Isidre Grau, “L'home que perseguia la veritat”, per part del propi autor, acompanyat de l'escriptor Antoni Dalmases.

L’acte tindrà lloc a la Sala Enric Granados, de la Biblioteca de Cerdanyola del Vallès(Plaça d'Enric Granados, 1), a les dinou hores.


Sinopsi:

A punt de fer 90 anys, la vida tranquil·la d’Andreu Novell a Sant Feliu de Guíxols es remou quan els mitjans parlen del centenari del naixement del pintor Eduard Vilamateu. L’Andreu havia treballat per a ell com a xofer i home de confiança en una finca als afores de Castell d’Aro; ara, el preocupa que tornin a carregar, a l’Eduard, una mort que va tenir lloc trenta anys enrere. Obsessionat per aclarir els fets, aconsegueix establir contacte amb la família Vilamateu, gràcies a l’ajut providencial d’Èric Noguera, un noi de 20 anys convalescent d’un intent de suïcidi. Tanmateix, toparà amb les resistències dels fills i la vídua per furgar en el cas.

Quan finalment pot accedir a unes revelacions que li donen la raó, l’home haurà d’assumir que rere aquella mort hi ha realitats incòmodes, desconegudes fins aleshores, que l’afecten directament i que li fan rellegir la pròpia existència amb nous ulls. Serà un procés d’interiorització que llegarà al jove Èric, orfe de testimonis familiars, just quan s’està replantejant el seu futur.

10/03/2019

mujeres

Enero
8


No digo adiós


“En 1872, por orden del presidente de Ecuador, fue fusilada Manuela León.
En su sentencia, el presidente llamó Manuel a Manuela,  para no dejar constancia de que un caballero como él estaba enviando al paredón a una mujer,  aunque fuera una india bruta.

Manuela había alborotado tierras y pueblos y había alzado a la indiada contra el pago de tributos y el trabajo servil. Y por si todo eso fuera poco,  había cometido la insolencia de desafiar a duelo al teniente Vallejo, oficial del gobierno,  ante los ojos atónitos de los soldados, y a campo abierto la espada de él había sido humillada por la lanza de ella.

Cuando le llegó este último día,  Manuela enfrentó al pelotón de fusilamiento sin venda en los ojos. Y preguntada si tenía algo que decir, contestó,  en su lengua:

—Manapi.

Nada.”

Los hijos de los días
Eduardo Galeano
Siglo XXI, 2012
pág: 22



Febrero
3



El carnaval abre alas


En 1899, las calles de Río de Janeiro enloquecieron bailando la música que inauguró la historia del carnaval carioca.

Esa gozadera se llamaba O abre alas: un maxixe, invenciónmusical brasileña que se reía de las rígidas danzas de salón.

La autora era Chiquinha Gonzaga,  compositora desde la infancia.

A los dieciséis años, los padres la casaron,  y el marqués de Caxias fue padrino de la boda.

A los veinte,  el marido la obligó a elegir entre el hogar  y la música:

—No entiendo la vida sin música—dijo ella, y se fue de la casa.

Entonces su padre proclamó que la honra familiar había sido mancillada,  y denunció que Chiquinha había heredado de alguna abuela negra esa tendencia a la perdición. Y la declaró muerta, y prohibió que en su hogar se mencionara el nombre de la descarriada.”


Los hijos de los días
Eduardo Galeano
Siglo XXI, 2012
pág: 51



  


 […] “Otra japonesa, Sei Shōnagon compartió con Murasaki el raro honor de ser elogiada un milenio después.  Su Libro de la almohada dio nacimiento al género zuihitsu, que literalmente significa al correr del pincel.  Era un mosaico multicolor,  hecho de breves relatos, apuntes, reflexiones, noticias, poemas: esos fragmentos, que parecen dispersos pero son diversos,  nos invitan a penetrar en aquel lugar y en aquel tiempo.

Eduardo Galeano
Mujeres

“Con estas palabras resume el escritor Eduardo Galeano, dentro de unos de los relatos de su obra póstuma Mujeres,  el proceso creativo que dio lugar al nacimiento de la novela moderna. Y aunque dentro de esta recopilación de textos llenos de heroínas anónimas no haya hueco para el azar debido al minucioso trabajo con que se han organizado sus páginas, el lector puede advertir una vez avanzada su lectura, que aquella cita inicial es realmente una clave para llegar a comprender el estilo narrativo de una de las voces más influyentes de la poesía y narrativa social de las últimas décadas. Con más de cuarentas obras escritas a sus espaldas, Eduardo Galeano es a día de hoy un referente para los miles de conciencias lúcidas y críticas que intentan brillar sobre las sombras de un mundo que sigue llamando, parafraseando al autor, “nivel de vida al nivel de consumo” y de la cual su población es, en ocasiones, manejada “por el automóvil, programada por el ordenador, comprada por el supermercado y mirada por el televisor”

Leer la tesis completa La perspectiva femenina en Eduardo Galeano a través del del análisisliterario de su obra Mujeres, de Esperanza Torres Martín, Universidad de Lyon 2

09/03/2019

por qué escribo





“Escribo con la esperanza de ayudar a la gente a redescubrir el arcoíris humano,  sus espléndidos colores y su brillo.  Ese arcoíris, nuestro arcoíris,  ha sido mutilado por el racismo, el sexismo, el elitismo y tantos otros ismos que nos impiden vernos a nosotros mismos en nuestra belleza potencial.


 Mi escritura se podría definir como un intento de acabar con las fronteras en el mapa y el calendario.  Me gustaría utilizar lo que he vivido para hablar de la universalidad de la experiencia humana.  Lo confieso,  soy un amante de la gente de otros tiempos y lugares,  que son una respuesta a la globalización obligatoria de este mundo.  Trato de contrarrestar la globalización regida por el dinero,  mis historias tratan de reclamar un internacionalismo que nació hace muchos siglos.”
Eduardo Galeano

07/03/2019

una poeta




Marta Pessarrodona,  
Premi d'Honor de les Lletres Catalanes 2019

Tal com va dir el prevere de les Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.

Sabem que tot s’hi val si res no és mentida.
En el principi és la paraula i molt mimada.

Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un  mes de risc i crueltats variades.

A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de melanconia.

L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.

Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot canviaria.

És sempre  la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta captiva.

Llir entre cards de la nostra tradició, del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb sort, sang divina.

Marta Pessarrodona
Una visió personal

ser escritora




“Ser escritora no siempre ha sido una tarea fácil ni mucho menos reconocida. Desde tiempos inmemoriales, las mujeres han formado parte de un modo u otro del mundo de la literatura y no fue hasta el siglo XIV cuando una mujer, Christine de Pizan , pudo ganarse la vida escribiendo de forma profesional. Sin embargo, hasta el siglo XX, muchas mujeres tuvieron que poner pseudónimos para poder publicar sus propias obras. Y, aunque en menor medida, sigue sucediendo. La misma J. K. Rowling firmó algunos de sus relatos como Robert Galbraith y también reconocía que, en sus inicios, sus editores prefirieron que firmara con sus iniciales, para dar ambigüedad a su sexo. Algo que continúa haciendo a día de hoy “por cuestión de marca”.”