Marta Pessarrodona,
Premi
d'Honor de les Lletres Catalanes 2019
Tal com va dir el prevere de les
Mallorques:
guaita l’horitzó de les coses futures.
Enllà de l’Atlàntida, una poeta va predicar
que també pel passat pot fer-hi via.
Sabem que tot s’hi val si res no és
mentida.
En el principi és la paraula i molt
mimada.
Un súbdit britànic ens va ensenyar
que podíem envellir als trenta anys:
la reina d’ulls metamorfosats en perles,
en un
mes de risc i crueltats variades.
A casa, un dandi ens escrivia l’epitafi:
el fred era ben a prop i un polsim de
melanconia.
L’àngel, el del sant poeta, el de la creu,
per sort, ens va assenyalar ja de petites.
Després, l’hem hagut de venerar, cercar,
per a cadascuna de les seves visites.
Ningú no ens va prevenir de l’alt risc que
corríem.
Ningú no ens va avisar que tot i tot
canviaria.
És sempre
la passió. A la prosa,
encara que florida, hi va l’amor.
És el cim de la piràmide literària i,
envejosos, la vesteixen de parenta
captiva.
Llir entre cards de la nostra tradició,
del nostre cavaller.
Rosa amb espines que fan brollar, amb
sort, sang divina.
Marta Pessarrodona
Una visió personal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada