“La Isabel es mira la pell dels braços, de les mans, tan blanca.
D’aquelles que costa tant de fer morenes per molt que prenguis el sol. De jove m’amoïnava, diu. Tantes estones de platja o piscina per estar a la moda, un estiu darrere l’altre intentant trencar aquest color pàl·lid que com a molt arribava a tenir un matís daurat i, té, ara diuen que prendre massa el sol és dolent per a la pell.
Pell clara, cabells clars, ulls clars.
Roba còmoda.
Sembla que ens vulgui fer creure que no li preocupa la seva aparença però de seguida li descobrim un punt de coqueteria i un punt de gràcia naturals que la deuen haver acompanyat des de sempre. El seu aspecte és pulcre i agradable, amb aquella senzillesa que de vegades costa aconseguir. Espontani però no improvisat. Com el caràcter. Compacte, d’una peça.
La Isabel-Clara Simó és una dona que de seguida cau molt bé o entra de través, no hi ha terme mitjà, perquè és directa. I ho sap i hi juga.
Seductora. Irònica. Mordaç.
Toca de peus a terra i ho notem quan es mou, quan parla, quan riu.
De vegades la seva seguretat ens angunieja i ens fa trontollar.
Però al darrere d’aquesta persona en què l’ha convertit la vida encara hi podem veure traces d’aquella noia prima i àgil, de faccions ben marcades, bonica i alegre, culta, diu que tímida, que parlava valencià amb tothom quan encara deien que parlar valencià feia vulgar i feia de poble. Perquè, això, hi va haver un temps que ens ho van dir.
Quan fa una estona que estàs amb la Isabel, notes que t’observa. Si no us coneixeu d’abans, et deixa parlar fins que et té confiança. Llavors no et dóna treva. Li veus els ulls esmolats i clars darrere les ulleres de mirar de lluny o de prop, mai no ho sé, provant d’endevinar cap on aniran les coses. Se les ajusta, les ulleres, es nota que són sobrevingudes, d’aquella mena de peces amb què et va cobrint l’edat sense adonar-te’n. Ulleres grosses i pràctiques, fines, aparentment impersonals, però només aparentment, perquè harmonitzen d’una manera perfecta amb la claredat del rostre i el dibuix marcat dels pòmuls.
Li han donat un aire interessant, les ulleres, un recurs de camuflatge per a la seva mirada aguda, despullada, que parla quasi d’una manera tan clara com la seva veu.
Ara hi juga, amb la mirada. Jo diria sense por d’equivocar-me que et veu a venir. Tot i així, també diria que sempre aposta per la part bona de les persones i que encara posa molt bona fe en les relacions humanes, tant amb coneguts com amb desconeguts. Potser massa i tot per als temps que corren.
La Isabel-Clara Simó té
l’agudesa de visió pròpia del periodisme, la concisió, la precisió i la recerca
de la paraula exacta de qui domina les claus i els registres dels discursos
humans, l’efervescència imaginativa que deuen donar les llums mediterrànies, la
capacitat fabuladora d’una mentalitat de novel·lista que l’ha acompanyada,
reconeix, des de sempre.
Se li nota el costum de treballar intensament, sense pausa, tota la vida, la seguretat que et van instal·lant a la mirada, al gest, els anys viscuts i les conviccions. Els hàbits.
I encara que em digui que és caòtica, no ho sé veure. És una persona afable i propera, els lectors en diuen assequible, d’afectes profunds.
Se li nota que ha estimat, que estima i ha estat estimada. I també se li nota que s’ha hagut de guanyar a pols tot el que ha tingut.”
Margarida Aritzeta
Fragment del llibre: Isabel-Clara Simó
Barcelona: AELC, col. Retrats, 2014
