08/11/2020

l'autora del mes

 


“La Isabel es mira la pell dels braços, de les mans, tan blanca. 

D’aquelles que costa tant de fer morenes per molt que prenguis el sol. De jove m’amoïnava, diu. Tantes estones de platja o piscina per estar a la moda, un estiu darrere l’altre intentant trencar aquest color pàl·lid que com a molt arribava a tenir un matís daurat i, té, ara diuen que prendre massa el sol és dolent per a la pell. 

Pell clara, cabells clars, ulls clars. 

Roba còmoda. 

Sembla que ens vulgui fer creure que no li preocupa la seva aparença però de seguida li descobrim un punt de coqueteria i un punt de gràcia naturals que la deuen haver acompanyat des de sempre. El seu aspecte és pulcre i agradable, amb aquella senzillesa que de vegades costa aconseguir. Espontani però no improvisat. Com el caràcter. Compacte, d’una peça. 

La Isabel-Clara Simó és una dona que de seguida cau molt bé o entra de través, no hi ha terme mitjà, perquè és directa. I ho sap i hi juga. 

Seductora. Irònica. Mordaç. 

Toca de peus a terra i ho notem quan es mou, quan parla, quan riu. 

De vegades la seva seguretat ens angunieja i ens fa trontollar. 

Però al darrere d’aquesta persona en què l’ha convertit la vida encara hi podem veure traces d’aquella noia prima i àgil, de faccions ben marcades, bonica i alegre, culta, diu que tímida, que parlava valencià amb tothom quan encara deien que parlar valencià feia vulgar i feia de poble. Perquè, això, hi va haver un temps que ens ho van dir. 

Quan fa una estona que estàs amb la Isabel, notes que t’observa. Si no us coneixeu d’abans, et deixa parlar fins que et té confiança. Llavors no et dóna treva. Li veus els ulls esmolats i clars darrere les ulleres de mirar de lluny o de prop, mai no ho sé, provant d’endevinar cap on aniran les coses. Se les ajusta, les ulleres, es nota que són sobrevingudes, d’aquella mena de peces amb què et va cobrint l’edat sense adonar-te’n. Ulleres grosses i pràctiques, fines, aparentment impersonals, però només aparentment, perquè harmonitzen d’una manera perfecta amb la claredat del rostre i el dibuix marcat dels pòmuls. 

Li han donat un aire interessant, les ulleres, un recurs de camuflatge per a la seva mirada aguda, despullada, que parla quasi d’una manera tan clara com la seva veu. 

Ara hi juga, amb la mirada. Jo diria sense por d’equivocar-me que et veu a venir. Tot i així, també diria que sempre aposta per la part bona de les persones i que encara posa molt bona fe en les relacions humanes, tant amb coneguts com amb desconeguts. Potser massa i tot per als temps que corren. 

La Isabel-Clara Simó té l’agudesa de visió pròpia del periodisme, la concisió, la precisió i la recerca de la paraula exacta de qui domina les claus i els registres dels discursos humans, l’efervescència imaginativa que deuen donar les llums mediterrànies, la capacitat fabuladora d’una mentalitat de novel·lista que l’ha acompanyada, reconeix, des de sempre.

Se li nota el costum de treballar intensament, sense pausa, tota la vida, la seguretat que et van instal·lant a la mirada, al gest, els anys viscuts i les conviccions. Els hàbits. 

I encara que em digui que és caòtica, no ho sé veure. És una persona afable i propera, els lectors en diuen assequible, d’afectes profunds. 

Se li nota que ha estimat, que estima i ha estat estimada. I també se li nota que s’ha hagut de guanyar a pols tot el que ha tingut.”

Margarida Aritzeta

Fragment del llibre:  Isabel-Clara Simó

Barcelona: AELC, col. Retrats, 2014


novetat editorial

 



A partir de demà, nou de novembre, trobareu a les llibreries el nou llibre del nostre amic i company Miguel Pajares: Refugiats climàtics, un gran repte del segle XXI.

“Miguel s’endinsa en el dilema sobre la consideració de refugiades de les persones expulsades dels seus països pel canvi climàtic. Inicia el llibre amb dos capítols sobre la crisi climàtica que responen fins i tot a les més ferotges teories negacionistes. La seva anàlisi també indigna per la inacció dels nostres governs que des de fa dècades coneixen la situació i han actuat de manera irresponsable. Les conseqüències devastadores ja es comencen a produir en els països pobres, tot i que la principal causa és la sobreproducció i el sobreconsum dels països rics.

La Covid-19 ens ha mostrat el vulnerables que som. No obstant això, l’amenaça que ha suposat està en una escala molt inferior a la que representa el canvi climàtic. L’autor ens amplia els detalls de la catàstrofe per diverses regions de l’Àfrica, l’Àsia i l’Amèrica Llatina, i analitza els desplaçaments humans que produirà.

Refugiats climàtics exigeix canvis en les polítiques globals que no depenguin de lobbies ni multinacionals, i formula propostes tant per a la lluita contra el canvi climàtic, com per a la gestió de les migracions.”

 



07/11/2020

nubosidad variable, final

 


“Las dos mujeres se habían levantado y estaban recogiendo a toda prisa, aunque con gestos armoniosos, sus cuadernos y carpetas, y metiéndolos en una bolsa grande de lona. Pero ni aun ahora aquellos rostros, por los que empezaba a resbalar la lluvia, daban muestras de cansancio, contrariedad o apuro, sino que parecían, más bien, iluminados por un resplandor interno de serenidad.

 

Recibieron con afectuoso alborozo la llegada de aquellos dos ayudantes espontáneos, entre los cuatro despejaron rápidamente las mesas y enseguida emprendieron regreso a paso vivo hacia la zona cubierta del chiringuito. Ellas iban las primeras, tapándose la cabeza cada cual con su chaqueta, sonriendo, atentas a los bultos que porteaban.

 

De una de las carpetas, mal cerrada, se escapó un folio y salió volando en remolinos. Paquito, que escoltaba el grupo, dejó en el suelo una bandeja con tazas y vasos que traía, y salió corriendo por las escaleras que bajaban a la playa en persecución de aquel papel fugitivo, azotado por la lluvia.

 

Lo repescó, bastante sucio ya y mojadísimo, al borde del último escalón, tras dos intentos fallidos de ponerle el pie encima.

 

Estaba recién escrito y la tinta se había desteñido sobre una de las palabras en letra mayúscula. No eran más que dos. La primera, NUBOSIDAD, casi no se leía.”

 


la cuina de vespres literaris

 


Marmitako de atún

 por Juan Mesa

 

 INGREDIENTES: 

Atún fresco

Patatas

Tomates

Pimiento verde

Ajos

Vino blanco

Caldo de pescado

Pimiento choricero

Pimentón dulce

Guindilla

Laurel

Aceite de oliva

Sal

  PREPARACIÓN:



  a- En una cazuela ponemos aceite y agregamos la cebolla y el ajo. Sofreímos.

 


b- Añadimos los pimientos y sofreímos a fuego muy bajo.

 


c- Pelamos y desgajamos las patatas a trozos.

d- Cuando el sofrito este pochado, añadimos la guindilla, el pimiento choricero y el vino blanco, que ha de reducir. Ponemos el pimentón y añadimos las patatas.

e- Reogamos las patatas y añadimos el caldo y las hojas de laurel. Dejamos cocer hasta que las patatas estén tiernas.



f- Añadir el atún y lo cocemos durante unos tres minutos.



g- Apagar el fuego y dejar reposar.


 

Bon profit….

 

 

 


la cuina de vespres literaris

 



Focaccia

por Montse Prim

 

 INGREDIENTS:

 

300 grams de farina

150 cl.,  d’aigua tèbia

1 cullerada rassa de llevat sec

Un polsim de sal

30 cl., de oli d’oliva

Romaní en pols

Orenga

Olives

 

ELABORACIÓ:

 

a-Barrejar en un recipient l'aigua tèbia amb el llevat i l'oli. Afegir la barreja a la farina amb sal.

 

b-Amassar enèrgicament, afegint oli i / o farina si fos menester.

 


c-Un cop pastada, deixar en repòs durant dues hores la massa, protegida per paper film i un drap de cotó.

 


d-Greixar un safata de forn amb oli d'oliva i estendre la massa sobre la mateixa. Un cop estesa, amb un dit incidir en punts regulars al llarg de la massa; escampar el romaní i l'orenga i posar les  olives a les incisions practicades en la massa.




Deixar reposar la massa estesa i preparada durant un mitja hora més.

 


e-Coure al forn a 200 graus durant dotze, quinze minuts.

 f-A l'acabar la cocció, afegir sal gruixuda i servir temperada.

 


Bon profit!



06/11/2020

nubosidad variable, 6

 

Carmen Martín Gaite


Écfrasis y experiencia estética. El tiempo derretido de 'Persistencia de la memoria' en 'Nubosidad variable' de Carmen Martín Gaite

por Arlett Cancino

 (La écfrasis​ es la representación verbal de una representación visual)

“(…) en el mundo narrativo de la novela, la pintura de Dalí posee un sentido trascendental para la etapa existencial por el que pasa Sofía y que finalmente resuelve a través de un fuerte proceso reflexivo y autocrítico. Con ella descubre que la memoria derretida del recuerdo construye una ética con base en la subjetividad personal, ética más acertada porque se enriquece con las anécdotas vitales del ser humano y abandona la objetividad del discurso racional, algo por lo que abogan autores como Henry Giroux, Paul Ricoeur y Jorge Larrosa.

Cada una de las obras a las que hace referencia Gaite dentro de esta novela implican una identificación de sentidos que permite una transformación positiva, cada una representa una explosión catártica o purificación interior. Al final la rememoración del pasado, al lado de las experiencias estéticas que se padecen con estos textos culturales, conduce a una revaloración de la subjetividad para la construcción de una identidad más sincera.

La mayor parte de la producción narrativa de Carmen Martín Gaite apela a estas ideas. Responde a la contemporaneidad cuando construye personajes que confrontan su existencia a través de las interpretaciones que hacen de la textualidad cultural. Para ella la identidad se configura con las lecturas del mundo, el ser humano debe apelar a su bagaje para comprenderse y definir su realidad. El arte se convierte, de esta manera, en el vehículo adecuado para interpretación del yo.”

 

Leer el artículo completo…


05/11/2020

nubosidad variable, 5

 



Carmen Martín Gaite y Nubosidad variable en el canal LÉEME

 

“La idea original de Léeme fue un programa sobre libros para televisión por internet. Con esto en mente, grabamos una primera temporada compuesta por 12 episodios de media hora de duración. Cada capítulo tiene como protagonistas a un libro y a su autor. Nos adentramos contigo en su universo y relacionamos cada una de sus piezas con tu vida cotidiana. ¿Para qué? Para que te identifiques con lo que te estamos contando y, al acabar el programa, tengas muchas ganas de leer el libro. ¿En qué se diferencia Léeme de una reseña normal? Léeme está pensado como un programa de televisión… sólo que, en vez de en la tele, emitimos en internet. Grabamos en distintas localizaciones, incluimos conversaciones con otras personas, rodamos secuencias alocadas… En resumen: no se trata sólo de dar una opinión sobre un libro, sino de crear una experiencia completa alrededor de ese libro y su autor.”