diàleg amb Vincent

"cercant la llum", crònica de la ruta van Gogh a la Provença, i 3

Palais des Papes, Avinyó

En aquest, el nostre tercer i últim dia a la Provença,  visitem el “Palais des Papes”,  a Avinyó. La immensa plaça que s'obre als peus del Palau ens condueix a un dels més grans edificis gòtics europeus.

Avinyó es va convertir en residència papal a 1309. El palau es va construir en un aflorament rocós natural a la vora nord d'Avinyó, per sobre del riu Roine, anomenat “Rocher des Doms”. Allí estava el vell palau episcopal dels bisbes d'Avinyó, i va ser residència papal fins a l'any 1377, quan els Papes van tornar a Roma. Això va provocar un cisma papal, i va ser l’època dels antipapes Climent VII i Benet XIII, que  van fer d'Avinyó la seva seu fins l’any 1408.

Des de 1947 el Palau és un lloc central del Festival de teatre d'Avinyó (aquest any té lloc la 67ª edició del 5 al 26 de juliol).

Després de la visita al Palau, ens dirigim al Roine per visitar el mundialment conegut Pont d'Avinyó. Actualment queden quatre dels vint arcs que va tenir. Sobre un d'ells hi ha una petita capella romànica, anomenada de sant Bénézet o de sant Nicolau.

Construït entre 1171 i 1185, amb una longitud original d'uns 900 metres. Va ser destruït l'any 1226 pel setge a la ciutat  durant la croada albigesa. Posteriorment va ser reconstruït diverses vegades, ja en pedra, patint nombrosos ensorraments durant les crescudes del riu. Conforme passaven els segles, s'anava fent cada vegada més perillós, els arcs s'esfondraven i eren reemplaçats per seccions en fusta desmanegades. Al final, després d'una forta crescuda del riu, en 1660, el pont va quedar en les condicions que presenta actualment

Després de visitar la ciutat, emprenem el camí de tornada aturant-nos a admirar el Pont du Gard, una meravellosa obra d'enginyeria civil romana.

Construït en tres nivells, el Pont té 49 metres d'alt i el nivell més llarg té 275 metres de longitud. Sobre el tercer nivell discorre un camí i un conducte d'aigua de 1,8 m d'alçada i 1,2 m de gruix i un pendent de 0,4% de grau. Va ser construït per complet sense emprar argamassa. Les pedres de l'aqüeducte es mantenen unides per grapes de ferro. Es va construir una complexa bastida per aguantar l'aqüeducte mentre es construïa. La façana encara té les marques de la seva construcció en forma de protuberàncies per les quals s'unia a la bastida i cavallets en els pilars que sostenien els marcs semicirculars sobre els quals es van construir els arcs.

Volem destacar, al final d'aquesta crònica, l'impacte i el debat viu que va causar en tot el grup l'exposició: "Les Papesses",  

una gran exposició sobre l'obra de cinc escultores i artistes contemporànies: Camille Claudel, Louise Bourgeois, Kiki Smith, Jana Sterbach i Berlinde de Bruyckere, en dos llocs emblemàtics d'Avinyó: el Palau dels papes i la Col·lecció Lambert.

l'edat madura, Camille Claudel

Maman (mare), Louise Bourgeois

llit de pa, Jana Sterback

dona de genolls en una pira II
Kiki Smith

El sentir general va ser que l’exposició no deixa indiferent a ningú, destacant, especialment, la sensació de rebuig i neguit de la proposta artística de la belga Berlinde de Bruyckere.

009, Berlinde de Bruyckere

Investigant una mica, hem trobat la informació següent:  la investigació formal de Berlinde abasta la llana, la fusta, la cera i les evocacions que del treball sobre les mateixes i l’espai, puguin sorgir. Amb aquests materials, i la figura humana com a centre, suggereix temes universals com el sofriment, la solitud, el naixement, la mort o el record.

Berlinde de Bruyckere

En les seves escultures,  l'aspecte mòrbid és el primer que impressiona a la mirada. De Bruyckere va començar a treballar amb la figura humana en la dècada de 1990, primer amb dones cobertes quasi totalment per mantes de llana, de les que només els seus peus eren visibles. Després, prenent el cos humà com a punt de partida, unint diverses parts o fraccions de la mateixa, per conformar un nou cos, una nova unitat. En el seu treball utilitza la mateixa tècnica que utilitzaven els escultors del segle XIV , aquestes fraccions de cos provenen de motlles presos tant de models humans com d'animals morts. Destacar que en totes aquestes representacions la cara roman sempre oculta, quan no totalment absent.

"cercant la llum", crònica de la ruta van Gogh a la Provença, 2

entrada a Carrieres de Lumières

La nostra primera parada, en aquest segon dia, és en "Carrieres de Lumières", unes antigues mines de pedra calcària reconvertides en el suport de grandiosos espectacles audiovisuals.

Les mines van ser excavades per extreure la pedra calcària blanca utilitzada per construir el castell i la ciutat de Les Baux - a uns 500 metres de la mina-.  El 1935 la pedrera va tancar per la competència dels materials moderns. Després d'anys d'abandonament, l'any 1959 les va descobrir l'escenògraf, novel · lista, poeta, dramaturg, cineasta i pintor Jean Cocteau, que va decidir gravar en les mateixes la seva pel·lícula "El testament d'Orfeu", de la qual s'ofereix un petit fragment en una sala de les mines.

S'inicia la pel · lícula amb aquestes paraules del poeta:

"L'avantatge del cinematògraf és que permet que un gran nombre de persones somiïn, juntes, el mateix somni. A més, ens mostra, amb el rigor del realisme, els fantasmes de la irrealitat. En suma, és un admirable vehicle poètic. La meva pel·lícula no és més que una sessió de striptease, que sostreu, a poc a poc, el meu cos i revela la meva ànima nua. Perquè hi ha un considerable públic de l'ombra, àvid de degustar quelcom més real que la realitat que serà, un dia, el signe dels nostres temps. Heus aquí el llegat d'un poeta als successius joves que sempre li han donat suport. "

A "El testament d'Orfeu", Cocteau exposa el seu manifest poètic, la seva teoria estètica, davant un tribunal que el jutja per voler viure més enllà de la realitat humana, per voler tocar allò que només està reservat als déus.

"- Som la comissió d'un tribunal davant el qual haurà de respondre per alguns dels seus actes. El tribunal desitja saber si es declara culpable o innocent. Procediu a la lectura dels fets que se li incriminen. Un, està acusat d'innocència, o sigui, d'atemptar contra la justícia, per ser capaç i culpable de tots els crims i no d'un de sol, apte per quadrar en una pena que depèn de la nostra competència. Dos, està acusat de voler penetrar en un món que no és el seu. Es declara vostè culpable o innocent?

- Culpable en ambdós casos. Reconec que em aguaiten les faltes que no he comès i reconec haver volgut saltar la misteriosa quarta paret sobre la qual els homes escriuen els seus amors i els seus somnis.

- ¿Per què?

- Per tediós d'aquest món i per rebuig a la rutina. També per la rebel · lia que l'audàcia s'oposa a les regles i per posseir una naturalesa creativa, perfecta expressió de l'esperit de contradicció propi a l'ésser humà.

- Si he entès bé, ¿fa vostè de la desobediència un sacerdoci? "

- Sense ella, què farien els nens, els herois, els artistes?"

el subratllat és nostre

L'espectacle que ofereix aquesta temporada Carrieres ... és: "Monet, Renoir ... Chagall. Voyages en Méditerranée ", un homenatge als pintors que es van inspirar en aquesta llum del sud de França.

I aquest és el de la temporada passada, dedicat a Gauguin i van Gogh.

Llàstima, fem tard!

 

Després de les fortes emocions viscudes en Carrieres, vam visitar el Castell i el poble de Les-Baux-de-Provence, que es troba als peus del mateix. I, ja a la tarda, vam visitar la famosíssima Abadia de Sénanque, on, tot i no trobar les lavandes en flor, vam prosseguir amb les lectures de les cartes de van Gogh al seu germà Theo.

castell i poble de Les-Baux-de-Provence

Abbaye Notre-Dame de Sénanque, prop del poble de Gordes

Per finalitzar la ruta per avui, recalem al poble de Saint-Rémy. En el hospital psiquiàtric d'aquesta localitat va estar internat van Gogh després de sortir de l'hospital d'Arles (ón va ser internat  després de tallar-se un tros d'orella). Van Gogh és incapaç d'organitzar la seva vida o la creació d'un nou estudi: ha trencat definitivament amb Gaughin i el somni de crear una colònia de pintors a Arles s'ha esvaït.

galeria d'art al poble de Saint-Rémy

Així, temorós de patir una nova recaiguda, al maig de 1889 marxa voluntàriament a l'hospital psiquiàtric Saint-Paul-de-Mausole, en la localitat de Saint-Rémy, a 15 quilòmetres d'Arles. Ens diu Van Gogh: "desig romandre tancat tant per a la meva pròpia tranquil·litat com per els altres. "El metge d'admissió, el Doctor Théophile Peyron, assenyala que Van Gogh pateix de" mania aguda amb al·lucinacions de la vista i l'oïda. "

arbres al jardí de l'hospital de Saint-Paul-de-Mausole
oli sobre tela
Saint-Rémy, 10/1889

A Saint-Rémy, Van Gogh converteix una cel·la adjacent en un estudi, i encara que subjecte a atacs intermitents, produeix 150 pintures durant l'any d'estada. El seu metge, inicialment, limita els seus moviments; per aixó, pinta el món que veu des de la seva habitació. Al jardí emmurallat de l'asil pinta lliris, liles, i els arbres coberts d'heura. Més tard se li permet aventurar-se més lluny, i pinta els camps de blat, oliveres i xiprers dels voltants. Assenyala en les seves cartes a Theo: "Em sento feliç amb la feina, m'he après hàbits regulars i en el llarg termini, el resultat serà més ordre en la meva vida."

De tornada, ja de nit, com no podia ser d'una altra manera, vam celebrar l'arribada del solstici d'estiu cremant tot el no desitjat i rentant-nos amb aigua infusionada en plantes aromàtiques i refrescada per la rosada del matí.

Sense alè

L'obra Sense alè, de Josefa Contijoch, ha rebut la setmana passada el premi Crexells, a més del Serra d'Or i el Ciutat de Barcelona, convertint-se en la novel · la de la temporada.

Avui el suplement Quadern, del diari "El País", ofereix una entrevista a l'autora, realitzada per Ricard Ruiz Garzón, de la qual, donat el seu interès, transcrivim uns fragments:

"Pregunta. En 75 anys, el Crexells només ha distingit sis dones: Maria Teresa Vernet, Mercè Rodoreda, Maria Barbal, Carme Riera, Maria Mercè Marçal i vostè...

Resposta. La societat encara és molt patriarcal. Els homes es reserven el millor, i sempre que hi ha un home mitjanament esclarit assoleix totes les dignitats. Si hi hagués hagut un finalista al Crexells amb cara i ulls, un homenet que sortís als diaris i tingués consideració social, li haurien donat el premi sense valorar si literàriament era o no millor.

P. Vol dir que encara seguim lluny de la igualtat?

R. Al segle XXI, malgrat tot el que hem pedalat, encara ens barren les rodes. Interessa poc que les dones arribin gaire enllà. De tant en tant alguna dona obté poder: la Merkel, la Lagarde, la Rousseff, la Cospedal... Són les dones que juguen el joc dels homenets. (…)

P. Com a poeta, després de moltes obres, l'any passat va publicar una antología, Ganiveta, i encara és l’hora que n’aparegui alguna resenya…

R. La poesia no interessa. I l'antologia no l'ha fet un aficionat, l'ha fet la Montserrat Rodés, que en sap un niu. I el pròleg, la Dolors Miquel. Però ningú no n'ha parlat. Si ets una dona burrota i escrius cosetes romàntiques, potser et faran la gara-gara, però si vas contra les normes... No m'ho prenc com una ofensa, però ens passa a moltes autores.

P. Una d'elles, a la qual torna a homenatjar a Sense alè, va ser Maria Mercè Marçal...

R. Érem molt amigues. Jo era més gran i tenia més llibres publicats, però vam establir moltes complicitats quan em va convocar al Comitè d'Escriptores del PEN Club. No va influirme literàriament, però va treure'm al carrer i això li he agraït sempre. Crec que li hauria agradat Sense alè, com a mi el Crexells que ella va guanyar, La passió segons Renée Vivien, un llibre que cal reivindicar.

P. Potser caldria posar a lloc les escriptores que van sobreviure ajudant-se i estimant-se mentre se les empenyia a la invisibilitat.

Josefa Contijoch

R. La Mercè deia: "Jo m'he de fer el meu búnquer". I ens el vam fer. Vam ajudar molt a la recuperació d'autores oblidades, com Maria Antònia Salvà. Sí, teníem una certa idea de comunitat, teníem la intuïció que ens havíem de protegir.

P. Però de la cambra pròpia de Virgínia Woolf a aquest búnquer que diu...

R. La cambra pròpia? Allò era la descoberta de la llibertat privada, i el búnquer és una defensa. Hi ha un salt, sí. Però a les dones ara ens calen búnquers, a les autores ens calen amigues per mantenir el refugi. La Mercè parlava de búnquers perquè calia actuar."

JAPONISME

La Gran Ola desde la costa de Kanagawa Katsushika Hokusai

Després de la visita a la Provença de van Gogh, avui hem visitat l'exposició "Japonisme. La Fascinació per l'art japonès ", al CaixaForum de Barcelona (fins el 15 de setembre del 2013)

L'exposició il · lustra amb més de 300 obres, la influència que va deixar l'art oriental en l'obra d'artistes de l'impressionisme, del postimpressionisme, del simbolisme,  fins arribar a les avantguardes.

Molt recomanable

Gerro
 Adolf Beckert

Del programa de mà:

“El japonisme;  l'atracció i la influència que l'art japonès va exercir a Occident a partir de mitjan segle XIX, és undels fenòmens artístics i culturals més rics i fructífers de les relacions entre Orient i Occident.

Nascut a partir de l'obertura dels ports del Japó durant la dècada del 1860, el japonisme va esdevenir un dels ingredients més importants i essencials de la modernitat artística de l'Europa de la segona meitat del vuit-cents. Més enllà d'una primera lectura epidèrmica, basada en la difusió de formes exòtiques i temàtiques orientalistes, el japonisme va aportar temes, motius, composicions, tècniques, formats i, en definitiva, una imaginació poètica i una visió de l'art que van fer canviar els gustos i van desvetllar tot un món de noves idees, formes i colors, d'on beure i renovar l'art occidental de la segona meitat del segle XIX i d'inicis del XX. (…)

Les obres seleccionades són el testimoni d'una fascinació compartida; testimoni de la descoberta d'un art, d'una estètica, d'una cultura i d'una visió del món aparentment distants però que van captivar els artistes del 1900 i van entrar en diàleg, ric diàleg, amb la societat de tota una època.”

 SadayakkoRamon Casas

Sadayakko
Pablo Picasso

Retrato de Enric Cristòfol Ricart
Joan Miró

"Viure únicament el moment present, entregar-se completament a la contemplació de la lluna, de la mar, de la flor, del cirerer i la fulla de auró (...) flotar a la deriva com una carvassa en el riu: aixó es el que anomanem món flotant"

"Llegenda del món flotant"

Asai Ryor 

(escritor japonés del segle XVII)

 La butteSantiago Rusiñol

"cercant la llum", crònica de la ruta van Gogh a la Provença, 1

El primer dia de la ruta el vam iniciar amb un recorregut en barca pels canals de la "Petite Camargue". La ciutat de la que partim,  Aigues Mortes, fou manada erigir l’any 1240 pel rei Lluís IX per tal d'obrir un accés comercial i militar a la Mediterrània, després de set segles de la seva construcció,  fa molt de temps que ha perdut la posició de port comercial a favor de Marsella,  però segueix dominant un país fet de pantans, sorra i aigua d’una salvatge bellesa. Aigues Mortes segueix avui dia embolcallada per una muralla medieval magníficament conservada.

Després del passeig en barca, reposem forces al museu de la Camargue, on s'ha erigit l'obra "Horizons", primera etapa del projecte "Camins de l'Aigua" .El seu autor, Tadashi Kawamata ha creat una obra que s'assembla a un niu o la proa d'un vaixell.

Després de recórrer els espais naturals de la Camargue, ens encaminem a una primera trobada amb l'objectiu principal d'aquest viatge: resseguir les passes de van Gogh a la Provença. Arribem a Arles, on va fixar la seva residència el pintor entre  febrer de 1888 i maig de 1889. En Arles i els seus voltants, Vincent Van Gogh realitza al voltant de 300 dibuixos i pintures. A la ciutat, recorrem aquests llocs: la plaça del Fòrum on va pintar el “Cafè nocturn”, la plaça Lamartine on s'erigia casa seva,  la Casa groga, o el jardí del bulevard de Lices, on realitzem lectures de fragments de les cartes de van Gogh al seu germà Theo.

ici repose...

"Mi querido hermano:

Gracias por tu buena carta y el billete de 50 francos que contenía. Ya que esto va bien, que es lo principal, ¿por qué insistiré sobre cosas de menor importancia? ¡A fe mía!... antes de que haya oportunidad de hablar de asuntos con la cabeza más reposada, pasará probablemente mucho tiempo.

Los otros pintores, piensen lo que piensen, instintivamente se mantienen a distancia de las discusiones sobre el comercio actual.

Porque aunque, la verdad es que sólo podemos hacer que sean nuestros cuadros los que hablen, mi querido hermano, añado que siempre te he dicho – y te vuelvo a decir otra vez con toda la gravedad que pueden dar los esfuerzos del pensamiento asiduamente fijo para tratar de hacer tanto bien como se pueda - te vuelvo a decir que yo consideraré siempre que tú eres algo más que un simple marchand de Corot, y que por mediación mía tienes tu parte en la producción misma de ciertas telas que aun en el desastre guardan su calma.

Porque nosotros estamos aquí y esto es todo o por lo menos lo principal que puedo tener que decirte en un momento de crisis relativa. En un momento en que las cosas están muy tirantes entre marchands de cuadros de artistas muertos y de artistas vivos.

Pues bien, mi trabajo; arriesgo mi vida y mi razón destruida a medias – bueno - pero tú no estás entre los marchands de hombres, que yo sepa; y puedes tomar partido, me parece, procediendo realmente con humanidad, pero, ¿qué quieres?"

Carta que Vincent van Gogh tenía sobre sí, 

el 29 de julio, día en que falleció.

Campo de trigo con cuervos
óleo sobre tela
Auvers-sur-Oise, julio 1890
Museo van Gogh, Amsterdam

“Para 1914, Jo Bonger (esposa de Theo) ya había vuelto a casarse y a enviudar por segunda vez. La publicación de las cartas de Vincent y las grandes ventas de sus obras la convirtieron en centro de atención mundial. Para compartir esa vindicación con su marido y, sin duda, para borrar los terribles sucesos acaecidos en París y en Holanda en los seis meses que mediaron entre las muertes de ambos hermanos, Jo hizo llevar los restos de Theo desde Utrecht a Francia y los enterró junto a los de Vincent, en la meseta que se eleva sobre los trigales de Auvers. 

Colocó làpidas idénticas sobre ambas tumbas y en ambas hizo grabar la misma inscripción: ICI REPOSE VINCENT VAN GOGH e ICI REPOSE THEODORE VAN GOGH.

Vincent había logrado, por fin, su reencuentro en el brezal.”

Van Gogh,la vida

Steven Naifeh y Gregory White Smith

Pág. 831

"el color lo es todo" (cercant la llum, 7)

La casa amarilla
ólero sobre tela
Arlés, septiembre 1888
Museo van Gogh, Amsterdam

“Vincent plasmo en pintura estás ideas sobre la vida. En un lienzo enorme (más de 60 x 90 cm) transformo la humilde vivienda del número 2 de la Place Lamartine en un monumento amarillo. Al situar su pequeña casa en medio del lienzo entre dos perspectivas a plomo, la afianzó en el soleado Midi tan inamoviblemente como a la vieja torre de Nuenen en el negro suelo del brezal. Su amarillo color “mantequilla fresca” y el brillante cielo color cobalto repelían a los monstruosos grises de la torre y sus nubes bajas, al igual que las bulliciosas multitudes de la Avenue Montmajour (parejas con niños, bebedores de cafè) se burlaban de las tumbas sin vida al pie de la torre, incluida la de su padre. La Casa Amarilla surge, atractiva y eterna, del brillante campo circundante como un haz de luz, un rayon blanc que contrastaba con el rayon noir de la torre de la iglesia.

En otro gran lienzo pinto el único lugar de la casa donde podía soñar en paz: su dormitorio. Abajo, la realidad siempre tendía a entrometerse: acreedores que le perseguían, modelos que le rechazaban, prostitutas que no querían acostarse con él o colegas artistas que tampoco le querían. Pero en su dormitorio podía cerrar la puerta a todo aquello y leer sobre las ideas religiosas de Tolstoi o la música de Wagner. “AI fin y al cabo”, cavilaba, “todos queremos vivir más musicalmente”. Podía quedarse despierto hasta altas horas de la noche, dando vueltas a ideas de ese tipo o musitando himnos, como solía hacer en Inglaterra. Flotaba sobre el “cinismo”, el “escepticismo” y las “patrañas” del mundo entre nubes de humo de pipa y sueños.

Para captar la música que le daba serenidad, colocó su caballete en una esquina de su pequeña habitación y cubrió el lienzo con su santuario interior. En el pasado había pintado a menudo espacios vitales de su interior para regalar a la familia como souvenirs o guardarlos para el recuerdo. Sin embargo, ahora contaba con una nueva forma de registro: “El color lo es todo”, decía alardeando de su cuadro incluso antes de que estuviera terminado, ”pues simplifica y da más estilo a las cosas”. También tenía una nueva razón para pintar. Al igual que en su cuadro de la Casa Amarilla, en La habitación, con unos muebles demasiado grandes y una perspectiva exagerada, transformaba lo mundano en monumental. Las formas simplificadas y los colores saturados convertían una escena doméstica en una vidriera de colores (“en tonos mate”, escribió reafirmando el mantra del cloisonismo), toda una celebración en tonos complementarios vivos y muebles con los que decoro la santidad de la vida interior. “Contemplar este cuadro debería dar reposo al cerebro”, decía, “o a la imaginación”.

La habitación
ólero sobre tela
Arlés, octubre 1888
Museo van Gogh, Amsterdam

En Nuenen había pintado Naturaleza muerta con biblia para reivindicar su desafiante vida en los brezales. En La habitación recordaba las ilimitadas posibilidades que le ofrecían sus sueños en el Midi. El suelo de tarima es como un libro abierto que contuviera no el deprimente texto de su padre, sino el joie de vivre de las novelas de Zola: una cama lo suficientemente grande para dos personas, hecha de madera de pino color naranja, tan maciza como un barco, y un par de sillas con el asiento de color rojo encendido. Sobre el cabezal, el humo turquesa del fumador y su sombrero de paja colgando de un clavo. Sobre la cama los retratos del desaparecido Boch y de un Milliet a punto de irse, que, decía, “daban vida a la casa”. La luz amarilla del sol se colaba por entre las contraventanas cerradas arrojando una luz color limón sobre las fundas de las almohadas y las sábanas. Las desafiantes pinceladas de color que había utilizado para las páginas de la biblia, escapan de su prisión de gris y llenan el lienzo de un cúmulo de contrastes: una palangana azul sobre una encimera naranja, un suelo rosa con algo de verde; el fondo amarillo y las puertas color lila, una toalla verde menta apoyada contra una pared turquesa y, sobre la cama, una colcha color escarlata. En la parte trasera de la pequeña habitación, junto a la ventana, colgaba de la pared un pequeño espejo para afeitarse. No refleja una imagen sino un color, el mismo sereno verde Veronese que irradiaba de la cabeza afeitada del bonzo y se reflejaba en sus ojos.”

Van Gogh,la vida

Steven Naifeh y Gregory White Smith

Pág. 600-601

22 de juny: dia de la música

la vida sense música seria un error

Friedrich Nietzsche

ruta van gogh (cercant la llum,7)

entrada en el parque de Arlés con paseantes, 1888
óleo sobre tela (72x91 cm)
Natinal Gallery, Washington

"En un cuadro yo quisiera decir algo consolador, como una música. Quisiera pintar a los hombres o a las mujeres con un no sé qué de eterno, de lo que en otro tiempo estaba simbolizado por la aureola en la cabeza y que nosotros buscamos transmitir por el centelleo mismo, por la vibración de nuestros coloridos.

Estoy así, siempre, entre dos comentes de ideas. Primero, las dificultades materiales, volverse y resolverse para ganarse la vida. Después,  el estudio del color. Siempre tengo la esperanza de encontrar algo allí dentro. Expresar el amor de dos enamorados por medio de la unión de dos complementarios, su mezcla y sus oposiciones, las vibraciones misteriosas de los tonos aproximados. Expresar el pensamiento de uno frente a otro por medio del resplandor de un tono claro sobre un fondo oscuro.

Expresar la esperanza por medio de una estrella. El ardor de un ser por medio de la radiación del sol poniente. Cierto que esto contradice los cánones del realismo, pero, ¿no es algo que también existe en realidad?"

Carta a Theo

Arlés, agosto 1888

la aventura de enseñar

LA AVENTURA DE ENSEÑAR

un texto de Francisco Jesús Galindo Sánchez

"Enseñar, explicar a quién quiere escuchar y aprender es una de las experiencias más gratificantes.....,  y todo ocurre mientras el señor del paraguas celeste se mueve por la camiseta negra del profesor, como transeúnte de paso que anda perdido en sus pensamientos.

El reloj se acerca ya a las 6,30 de la tarde. Aún no es de noche, pero,  aún así, es fácil mostrar la luna a quienes miran entusiasmados desde aquel otro lado del pupitre.

¿Cómo explicar, desde una mesa rodeada de colores, que la magia está en cada uno de nosotros... cada vez que ponemos en marcha nuestra imaginación?... y el maestro lo explica mientras otros se preguntan … ¿Qué se siente... rodeado de tantas manos cogiditas a palillos que son pinceles, a pinceles que son palillos... Qué se siente ante tantos ojillos que siguen esos trazos de tus manos?

Se siente, contesta el maestro, que todo ha merecido la pena.

Parecen postres, pero no lo son, son platos, y en cada uno un color básico, y frente a ellos, unas primeras manos de seda y de mago, y.... justo al lado.... lo mejor de todo: las manos de todos los niños del mundo... caminando a tu paso maestro y artesano.

Paso a paso, punto a punto, van naciendo corazones de colores, y flores, muchas flores, y nombres, y lunas y soles,... así de sencillo es crear entre todos un mundo inmenso.

Así de sencillo es decir que con la letra D :  Decido el camino.

Así de fácil es contar que con la letra I :   Improviso con mis amigos.

Así de especial es saber que  la letra A es :  Alegría para nunca dejar de ser niño.

Unos platos, unos colores, manos de niños-manos de ángeles, cuanto talento,  

cuanto interés por aprender jugando a crear algo tan serio como es hacer de un espacio pequeño.... un universo.

Manos de maestro, manos que hablan mostrando su ingenio.

17 obras maestras a tamaño pequeño,

acompañan las obras de Carlos el Extremeño,

en ese juego eterno de quien aprende y enseña al mismo tiempo.

Y al final... lo mejor,

la satisfacción,

la sonrisa ancha

de Carlos,

mi amigo.

De ese niño infatigable

incapaz de cambiar..

con el paso del tiempo."

Francisco Jesús Galindo Sánchez

explorador del sur (cercant la llum, 6)

La esquina de la Plaza Lamartin de Arlés, donde estuvo ubicada la casa de Van Gogh antes de ser destruida por un bombardeo en 1944.

”Trabajo en un nuevo tema”, escribió a Theo, “campos verdes y amarillos hasta donde alcanza la vista”. En un lienzo de más de un metro por medio metro, mayor que ninguno de los anteriores de Arlés, la imaginación de Vincent transformó el tablero de ajedrez de los cultivos, pedregoso y cocido por el sol, en una exuberante Shangri-La.  La luz del sol cae suave y uniformemente, no existe ni una sombra, los campos recién segados parecen arder y saturan cada esquina de la planicie en forma de mosaico de un color vívido: sendas de arena blanca, vallas con juncos color lavanda, techos de azulejos naranjas y todo un espectro de campos amarillos y dorados, entreverados con esquinas de vegetación verde menta recién nacida. Arboledas verde bosque y montecillos que se yerguen tímidamente en la distancia, hasta las rocas rojizas del Montmajour y, en el horizonte, los Alpilles lilas bajo un cielo sin nubes, implacable.

Vista de la llanura de La Crau o "La cosecha"
Arlés, 1888
óleo sobre tela (73x92cm)
Museo van Gogh, Amsterdam

Como si se tratara del triunfo del evangelio cloisonista (1) sobre la realidad observable compuesta de calima y resplandor, la atmósfera es cristalina desde el recinto cercado de cañas situado en primer plano hasta la línea dentada de los montes a muchos kilómetros de distancia. Cada fragmento de color, desde el pequeño carro azul lleno de heno en el centro del lienzo hasta la ciudadela blanca de las ruinas de Montmajour cerca del horizonte, resplandece traslúcidamente, sin que el polvo o la distancia los difumine. En este paisaje, vasto y sereno, hay pequeños campesinos que se dirigen a cumplir con sus labores, como si se tratara de un cómic de la vida rural. En uno de los campos, un sembrador termina su tarea, un carro tirado por un caballo trota en la esquina más alejada de otro; en la distancia vemos una pareja que vuelve a casa andando, mientras que, no lejos de allí, hay un granjero en la parte trasera de su carro que lanza el trigo en su pajar. En primer plano vemos los antiguos aperos de labranza exponiendo su silencioso testimonio: una escalera apoyada contra un almiar, el carro azul vacío y unas ruedas de repuesto pintadas de un rojo brillante.

Tras completar la imagen en un solo día bajo el sol abrasador, Vincent volvió a casa rebosando confianza en su nuevo arte (“esta imagen mata a todas las demás”) y sus nuevos argumentos a favor de su misión en el Midi. “Voy por buen camino”, exclamaba. “Si Gauguin quisiera unirse a mí... nos convertiríamos en exploradores del sur”.

Van Gogh,la vida

Steven Naifeh y Gregory White Smith

Pág. 560

cercant la llum, 5

Vincent van Gogh mostra molt de  interès pel Japó i, especialment, pel gravat japonès.

Us recomanem, per això, la visita a l’exposició que fa el CaixaForum , del 13 de juny al 15 de setembre: Japonisme, la fascinació per l’art japonès al tombant del segle XIX.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Ahir, en el jardins del museu de Ca n’Ortadó, Maria del Mar Bonet va cantar, acompanyada per Lautaro  Rosas, una selecció de poemes musicats per la cantautora mallorquina. 

Una part del concert va ser un homenatge al poeta mallorquí  Bartomeu Rosselló-Pòrcel .

Rosselló-Pòrcel va néixer el 13 d'agost de 1913 a Ciutat de Mallorca.   Becat per la Diputació de les Illes, es va traslladar a Barcelona per estudiar Filosofia i Lletres i va viure a la Residència dels Estudiants de Catalunya, on va organitzar la biblioteca i la va dirigir. L'any 1931 va ser delegat de la Federació Nacional d'Estudiants de Catalunya al Congrés d'Estudiants Hispànics de Madrid.

A la Universitat va fer dues amistats decisives: Carles Riba, del qual va ser deixeble, i Salvador Espriu. L'any 1933 va participar en un creuer pel Mediterrani amb el grup d'universitaris. Alguns dels seus poemes són fruit d'aquesta experiència per terres d'Egipte, Palestina i Grècia.

Quan va començar la guerra civil espanyola, va tornar a Barcelona i va col·laborar en diverses tasques culturals a la rereguarda fins que va haver d'incorporar-se a l'exèrcit, però, llavors, sobtadament va patir una tuberculosi i va ser traslladat al sanatori del Brull, al Montseny (Osona) on va morir al cap de pocs dies, el primer de gener de 1938. 

Pluja en el jardí de L'Ateneu

Breus vermellors subtils en llamp.

Cercles menuts de verd i blanc.

Corbes gracioses de l'herbam,

ajupides en el quadrat.

Una pedra, al mig, posa argents

i ploms en lluita.

I damunt tot,

vellut i negre de palmeres

mai no agitades per cap vent.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel

Poques paraules surten

de les boques en calma.‎

Els arbres del parc, sembla

que es perdin en llunyana

visió de vell gravat,‎

tota plena de màgica

dolçor que fa pensar

en velles enyorances.‎

Quan s’acosti la fosca,‎

les bruixes i les branques

s’aferraran com serps

en lluita de fantasmes.‎

Tancarem la finestra

i voltarem la flama.‎

El foc allargarà

ombres esvalotades.‎

Bartomeu Rosselló-Pòrcel