“..., l'Elisenda, segons acaba
d'explicar-me, passa bugada al Segre. Tenim dos rius i podem triar. El fet que ella hagi escollit el Segre resulta
irrellevant per al cas. Som a l'estiu i,
els mesos de calor, l'aigua de l'Ebre es torna molla i no fa sabonera. La
tercera circumstància és que, quan és divendres i l'Elisenda renta la roba, la sogra té per costum donar-li un cop de mà
en les feines de la casa. No se
m'embali, descarti conclusions precipitades. Si creu que ens trobem davant d'un
sarau tòpic entre nora i sogra, deixi-ho córrer, desenganyi's. Aquestes dues
mantenen una relació cordial, afectuosa i tot.
Avui, doncs,
la sogra s'ha presentat a punta de dia a cal fill. Feia estona que el xicot, l’Arseni,
havia baixat als molls on l'esperava el llaüt, curull de lignit, per emprendre
viatge a l'estació de ferrocarril de Faió. (...) Mentre l'Elisenda se n'anava a fer la bugada,
la sogra ha començat a feinejar; més tard, ha despertat els dos néts, els ha
rentat i vestit, els ha donat l'esmorzar i els ha enviat a escola. Quan s'ha
fet l'hora, s'ha posat a preparar el dinar. Així, quan l'Elisenda tornés del
riu i els petits d'estudi, trobarien la taula parada i el menjar a punt. Ara
apareix el quart element del trencaclosques: l'arròs. (...)
L'Elisenda ha
descobert el nyap a l'hora de dinar. El comentari de la sogra mentre deixava la
cassola a sobre la taula del menjador, "Em sembla que l'arròs se m'ha cuit
massa", l'ha deixat clavada a la cadira. Arròs... "¿Arròs? —diu que li ha
preguntat—. ¿Que n'has anat a comprar?" "¿Comprar-ne? , ¿Per què
havia de fer-ho si me n'has deixat un pot de vidre ple a sobre de la taula de
la cuina? —li ha respost la sogra—. Tens ben bé el cap a tres quarts de quinze!
¿l ara què dimonis et passa? ¿Puc saber per què rius com una bleda? ¿Què té de
graciós que hagi fet arròs i se m'hagi covat?" (...)
Imagini's,
però no passi de ratlla, perquè
l'Elisenda és una dona esplèndida i no vull que vostè se'm trasbalsi i
m'inscrigui el casament d'aquest matí al registre de defuncions o faci algun
desastre semblant; imagini's, dic, que
cada cop que l'Elisenda i l'home fan l'amor, ell fica un gra d'arròs en un pot
de vidre, i que això dura d'ençà de la boda. L'Arseni no se'n descuida mai i el fa feliç
escampar el contingut del pot a la taula del menjador, fer el recompte dels
grans, substituir-ne els corcats i cantar-li el total a la dona... ¿Oi que, a
hores d'ara, vostè ja comença a entendre la reacció de l'Elisenda en veure què
tenien per dinar?
«Després de
fer-se un tip de riure, ha hagut de tranquil·litzar la sogra. Amb tanta
hilaritat, la pobra ja tenia la mosca al nas. Li ha dit que acabava de recordar una
xafarderia que corria aquell matí per la vora del riu entre les bugaderes. Les
rialles no tenien res a veure amb l'arròs. Lluny de ser una argamassa, estava deliciós. (...)
Mentre dinaven
en pau i harmonia, la xicota reconstruïa mentalment l'escena d'anit: l’Arseni
havia tornat encès del cafè i se n'havien anat al llit de seguida. Enllestida la feina, sobre la qual no disposo
d'informació detallada, l’Arseni havia
afegit el gra d'arròs preceptiu al pot de vidre, però s'havia descuidat el recipient
a la taula del menjador. Li passa
sovint. L'endemà, ella el fica al fons de l'armari raconer. Avui, tot i que
l'ha vist i ha pensat que el desaria, enfeinada amb els preparatius de la
bugada li ha caigut de la memòria. La sogra l'ha trobat i ja sabem la resta. Quin àpat, senyor secretari. A cada cullerada
d'arròs, l'Elisenda, en imaginar-se el que s'estava empassant, havia de fer
esforços per no tornar a esclafir de riure. En fi, controlem la imaginació.
Veig que vostè comença a trasbalsar-se a desgrat dels meus advertiments. Valdrà
més que ens decantem per la banda seriosa de l'assumpte. Si bé reia per dintre,
l'Elisenda també estava preocupada pel marit. L'Arseni es disgustaria en assabentar-se que
la comptabilitat amorosa se n'havia anat a can Pistraus. Són matrimoni però pareix que s'estimen,
senyor secretari.
Recordant, com
recordava l'Elisenda, que, fa quinze dies, l'home havia repassat el contingut
del pot i li havia dit, cofoi, que passaven sis grans dels tres mil, una collita
prou galdosa si tenim en compte el temps que fa que van casar-se, algú amb nocions elementals d'aritmètica no
hauria tingut cap problema per resoldre la situació. Per compensar la pèrdua,
només li hauria calgut comptar els grans que quedaven al pot i afegir-hi la
diferència més els corresponents a les vegades que havien fet l'amor des de
l'últim control. Ara bé, com molts súbdits d'aquest gloriós imperi, espill, segons
la propaganda oficial, de la resta del món, l'Elisenda no sap de lletra. La
guerra va enxampar-la quan començava a anar a estudi. El pare va morir, ella va haver de deixar de banda l'escola i va
tocar-li pencar des de molt jove. No sap
ni les quatre regles. Com que les hores
passen de pressa i no vol que l’Arseni, que
tornarà d'un moment a l’altre, tingui la
pensada de repassar el contingut del pot i s'adoni del desastre; i com que
tampoc no s'ha atrevit a demanar el favor a veïnes i a amigues per por de la
xafarderia (imagini's el rebombori), l'única solució que li ha passat pel cap
ha estat recórrer a un amic de confiança del seu pare, que en pau descansí. És a dir, a mi.
Se li ha fet
una mica costa amunt, és clar, sobretot
quan ha hagut de recordar les vegades que havien fet la cosa després de l'últim
recompte. A més, no acabava d'aclarir-se perquè l'Arseni està boig pel futbol i
no li ve d'una rebolcada els diumenges que el nostre equip guanya el partit de
la lliga. Com que ni ella ni jo recordàvem els darrers resultats hem decidit
arriscar-nos i fer-ne un capmàs. Tres mil divuit. Per si de cas, val més que en sobri que no que en falti. A propòsit, senyor secretari, ja sé que, de casos com aquest, no li'n van
parlar mai a la universitat, no deuen ni
figurar al programa d'estudis, però, ¿què li sembla si, en lloc d'encantar-se, perdut en unes cabòries
fàcils d'endevinar, agafa una almosta
d'arròs i em dóna un cop de mà abans l'Elisenda no torni a recollir el pot? Ja no tinc la vista tan fina com abans i vaig
més lent que no em pensava.”
“Assentament comptable” (fragment)
relat dins: “Calaveres atònites”
Jesús Moncada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada