“— Aviat eixirà el sol. He d’anar
a la feina. (...)
— A
la mina?
— És
clar. (...)
— Enrera,
dic!
La veu de l'home anava forta de
ràbia. Tanmateix el matxo no es movia. Amb les quatre potes ertes, clavades a
la terra que el carbó endolava amb pellams de nit, cap alt, ulls esverats, no
feia una passa en direcció als vagons aturats a la via que s'embotia dins de la
mina.
—Tira enrera!
El miner es va ajocar —la suor
espessa, que regalimava del pelatge de l'animal com la mel de la bresca, va
mullar-li la galta; agafà una pota del matxo i provà d'aixecar-la. El Negre es
va tibar, l'home sentí l'esbategar violent del cor de la bèstia.
—Què hi ha, Tomàs?
—Res, que aquest dimoni deu voler
que m'enganxi jo als vagons.
I Tomàs d'Atura es va dreçar, tot
clavant punyada al costellam del Negre.
—Està espantat. Deixa'l tranquil
una estona i li passarà —digué Alexandre.
—Ha d'entrar ara, així li hagi
d'arrencar la pell. De mi no se'n fot ningú, i menys un matxo.
Alexandre no va contestar; amb
Tomàs no hi havia res a fer. Va deixar a terra el pic i el llum de carbur i es
posà a fer el cigarret.
—Enrera!
En sentir la puntada de peu al
ventre, el Negre, bruscament, ajocà el cap i disparà una potada. Amb un bram,
Tomàs d'Atura va anar a caure contra els vagons buits.
—Tomàs! —va cridar Alexandre.
—Deixa'm; no em toquis...!
Premia les dents, Tomàs, i
s'aixecava entre renecs. La sang li sortia a galls de l'ull esquerre i
s'ennegria —per la galta, el coll, la samarreta— de pols de carbó suat.
—Matxo malparit!(...)
—Matxo malparit!
Tomàs va agafar el pic
d'Alexandre; l'aixecà i el deixà caure com un llampec. El Negre es va plegar
bruscament amb el ferro clavat al mig del front i espeternegava per terra, per
la terra que el carbó cobreix amb una nit que mai no acaba d'anar-se'n. (...)
Van ressonar les barrinades per
les galeries. S'aturà la porgadora. Escoltaves el rodar dels darrers vagons.
Veies eixir els miners amb el cansament als ossos, carregats amb pics i pales i
carburs, d'aquella fosca tràquea d'on semblava que t'arribés un baf de sang, gorgolls d'aigües perdudes i el gemec de la
terra llepant-se les ferides.
Migdia de dissabte. Allà dins es
quedaven —arran del pa i del vi de la quinzena següent— la glapa que el dilluns
havia d'enfonsar les costelles a Cosme Santapau, l'espurneta de pedra que tres
setmanes després es clavaria a l'ull dret de Toni Sansa, les boires minerals de
la silicosi, la humitat que acabaria de cruixir al vell Ventura.”
“L’ull esquerre de Tomàs d’Atura” (fragment)
relat dins: “Històries de la mà esquerra”
Jesús Moncada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada