món Moncada: "l’esmolet Aristides"

“Va acabar la transmissió. Els capitostos s'aixecaren per anar a dormir.

—Un esdeveniment que passarà a la història — salmejava el rector amb veu de baix.

—I a nosaltres ens ha tocat l'honor de presenciar-lo —afegí l'alcalde en to de transcendència.

—Sublim, sublim! Em sento emocionat —deixà anar el secretari, entre dos badalls.

—Ens en podem sentir orgullosos. El mèrit no és tan sols dels americans. És una empresa de tota la humanitat.

—Molt ben dit, senyor rector. I els russos que es fotin! —solfejà l'alcalde.

—Senyor alcalde, senyor alcalde! —renyà, paternal-ment, el capellà—. Es pot dir el mateix amb paraules que sonin millor a l'orella...

—Dispenseu-me. És que...

—Ja, ja, estimat. Us comprenc. Sou una d'aquelles ànimes generoses i apassionades, entre les quals —i això no us ho hauria de dir perquè no caigueu en la vanitat— l'església sempre ha trobat els més fidels col·laboradors.

—Exagereu, senyor rector...

—Guaiteu, quina modèstia! I ara que parlem de l'església: us heu fixat en l'escala de la trona? Hi ha quatre graons baldats...

—No en parlem més. Demà mateix us faré enviar el fuster —concedí, afalagat, l'alcalde.

—Cal deixar ben endreçat aquest món, abans d'estrenar el nou.

—Estrenar un món! Quina frase sublim, senyor rector —badallà el secretari mentre el grup sortia del Central. Fora, a la plaça, els va bordar el gos de sota els porxos.

—Ho heu sentit, Gòdia? Ho heu sentit? —preguntava Aristides, excitadíssim.

—El què?

—Això que ha dit el senyor rector! Un món per estrenar, novet de trinca!

—Sí, sí, però no us entenc... Ei, Aristides! On aneu tan de pressa? Aristides! Aristides!

—Deixa'l anar —va remugar Sàssola—. A aquest tipus, sembla que li falta un bull.

—Em permets que et digui una cosa, molt seriosa-ment, Sàssola?

—Avant.

—Ets un cretí.

Des de la porta de la pallera es veia el cel i, al cel, la lluna.  Aristides, ajagut a terra, se la mirava.

—Ja t'ho deia abans,  Aristides:  això de no tenir feina no podia durar gaire. Un món per estrenar, nou de trinca! La d'eines que deu haver-hi per esmolar! No te les acabaràs. Renoi, quins tips de treballar et podràs fer, fins i tot els diumenges! És clar que ho hauràs de dir als companys, cal no ser avariciós. Pobres! Quina alegria els donaràs! Vols dir que no enyoraràs tot això d'aquí? Bé hauràs de venir de vacances alguna vegada, dic jo, encara que només sigui per veure els amics... Un món per estrenar!

Se sentien els grills. El cel era com de fum i, per la banda del poble, semblava que volia clarejar el dia. Aristides,  somniós, es mirava el carretó arrambat a la paret de la pallera.

—Hauràs de fer un pensament i canviar les moles. Estan molt gastades. I pintar el carretó. No et pots presentar a la lluna fet un safarós.”

“La lluna, la pruna” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada