món Moncada: "l’oncle Sebastià"

“L'endemà, una hora abans de la cosa, la gent es va abocar pels carrerons que baixaven al riu, i el mur que donava a l'Ebre, els molls i els llaüts amarrats a la vora van quedar atapeïts de personal.  Jo vaig anar-hi sense la dona.  Li havia agafat por i va quedar-se a casa. A més, estava de quatre mesos i ja se sap. Em vaig ajuntar amb els meus peons i vam seure a la sarna del nostre llaüt.  No bufaven ni el cerç ni la garbinada i el riu estava planet, igual que una bassa. Tothom discutia amb passió i jo no feia més que treure'm el rellotge de la butxaca de l'armilla i mirar l'hora.

A les quatre en punt, el xiular del coet va tallar en sec l'avalot de la gent i l'explosió ens va sotragar. Durant tres o quatre minuts vam quedar immòbils, el mateix que estàtues, però quan vam veure els dos llaüts, després que van passar el colze que fa el riu a l'altura del pont, un udol immens va retrunyir per la vall i va sacsejar fins i tot els codissos de les gleres.

—Ara veurem què passa! —vaig exclamar amb tota la meva ànima.

La puta d'oros! Feia deu anys que l'oncle Sebastià havia perdut un correguda de llaüts de manera miserable! Anava el primer,  però a mitja correguda li van petar tres rems, que això li passa al patró més fi, i se li va destarotar la tripulació. Els peons van perdre el ritme, els rems van començar a topar i allò semblaven les matraques de la Quaresma! I com se'n va aprofitar el Roca, que anava segon i sempre estava a matar amb l'oncle Sebastià! El va passar amb quatre estropades!  Però, tot hauria quedat en un cas de mala sort si el Roca no hagués estat un pinxo.  No en tenia prou de guanyar! A més, va voler escarnir el seu rival, i uns metres abans de la meta va cridar als seus tripulants:  “Nois, fora rems;  per guanyar segons qui no em fan cap falta!”  I el seu llaüt, només amb l'impuls que portava, va arribar el primer. Després, ell i els seus partidaris, que també en tenia, perquè, de rucs, n'hi ha més que peixos, tot era gallejar. Però al vell Sebastià no li roncava qui volia;  la jugada dels rems li havia arribat a l'os, i va desafiar Roca per a la carrera de l'any vinent. “Quan vulguis”, va contestar aquell poca-solta. Però la correguda no va arribar a celebrar-se.  Al cap de dos mesos, mal comptats, unes febres estranyes van consumir el Roca i se'l van endur al fossar en quatre dies.  L'oncle Sebastià va anar a les misses i a l'enterrament, que una cosa no treu l'altra, però al cementiri va dir ben clar que el repte seguia en peu, perquè la mort no tenia res a veure amb una correguda de llaüts, i que quan es trobés Roca a l'altre barri li exigiria la revenja. Deu anys havia tardat a cruixir el vell Sebastià, i ara, l'endemà del seu enterrament, ell i el Roca se les tenien!

Ondéu, quines estropades,  quina força, i quin servar! Cosa com aquella no s'havia vist mai des que el riu és riu! Roca, amb el mocador nuat al cap, aucava igual que un boig; ni deu anys de mort li havien pogut esmolar el posat de pinxo!  Sebastià, en canvi, patronejava amb la mateixa força, però sense bullanga. I els vint-i-vuit remadors de cada nau —els llaüters més fins de tots els temps,  que havien eixit de les tombes per participar en la carrera— es tibaven a cada estropada com si volguessin arrencar els llaüts de la pell del riu i aixecar-los enlaire.

—Au! Au! Au! —avalotava el Roca per marcar el ritme. El devien sentir des de mar, al badoc.

Mentrestant nosaltres ens desfèiem. El que hauria donat jo per córrer aquella correguda. Les proes dels llaüts anaven emparellades; després va semblar que Roca s'avançava,  però Sebastià va forçar i quan faltaven un centenar de metres per a la meta,  ja portava a l'altre un llaüt d'avantatge.  Roca ja no tenia res a fer. Aleshores Sebastià es va treure la boina i, sense girar-se;  la va llençar a l'aigua per damunt de l'espatlla alhora que cridava:

—Ja me la portaràs, cullerot de bassa!

I, entre l'avalotar de la gent, va guanyar. Tanmateix, ningú no va tenir ocasió de felicitar l'un ni de plànyer l'altre, perquè, de forma sobtada, tripulants i patrons van desaparèixer, talment com si els hagués arrabassat un cop de vent.”

“Revenja per a un difunt” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada