 |
| Mequinensa, poble vell carrer Major |
“... mentre resava pel Jaume, me
va parèixer sentir una veu, «Berta, Berta», que em cridava. A la primeria, vaig
pensar-me que m'havia confós. El fet va coincidir amb les notícies de dos
quarts de tres de la tarda de la ràdio nacional d'Espanya, i, a casa, aleshores,
s'ensorra el món: el pare, sempre de
conxorxa amb la minyona d'ençà que la pobreta de ma mare va pujar al cel, que ben guanyat se'l tenia, s'enfurisma i
remuga. ¿Com és possible, senyor, que, tot i sent cosins germans, sigueu tan
diferents: tu la santedat personificada i ell un bala? Segons diu, el que pregonen els locutors sobre
els progressos del país és un enfilall de bòfies. La descarada de la Natàlia no solament li fa
costat, «Tens raó, Miquel, es pensen que
tenim llana al clatell», sinó que l'esperona.
Aleshores em sulfuro però em mossego la
llengua i ofereixo el meu sofriment silenciós per la salvació de les seves
ànimes pecadores i corruptes. ¿Què vols que faci, oncle? ¿Engegar-los quatre fresques a la cara? ¿Dir-los
que les emissores on conten mentides a coll són les que ells i la vila sencera
escolten d'amagat?
Sí, la de
París, també la Bibisí dels anglesos, que més valdria que ens tornessin
Gibraltar, els lladres, com diu el generalíssim, i sobretot la que anomenen la
Pirenaica, una catèrvola de rojos que es
moren d'enveja i ens espelloten de viu en viu. Aquell dia, el pare va
empipar-se tant que va apagar la ràdio. «El
pantà més gran d'Europa, la fàbrica més
important del món —va cridar—. Planta-me-la al clatell! Ja en tinc fins al coll, Natàlia, anem-nos-en a fer migdiada.» Migdiada, diu... Si només anessin a podrir
palla, rai. El mal és que, abans d'adormir-se,
es lliuren sense fre a la concupiscència.
Mentrestant,
jo vaig captar la veu, «Escolta'm, Berta», amb nitidesa. Era evident que no
venia del menjador sinó del mateix dormitori. De cop i volta ho vaig
comprendre. Vaig quedar-me de pedra picada, si m'haguessin punxat no m'haurien tret ni una
gota de sang. De mica en mica, esporuguida, vaig aixecar el cap i vaig obrir
els ulls. Mentre reso, sempre els mantinc tancats per la cosa del recolliment. Plàcida i tendra, la veu eixia de la imatge
del Sagrat Cor. (...)
(...) el Sagrat Cor va tranquil·litzar-me.
En veure'm assossegada, va dir-me que
m'havia elegit per a una missió molt especial: fer brillar la glòria divina en
la nostra vila d'heretges. Un encàrrec pelut, va reconèixer, n'estava al cas
(imagina't si devia estar-ne), però no m'havia d'amoïnar. Ell vetllaria per mi,
m'infondria la força necessària per afrontar les dificultats que, sens dubte,
trobaria pel camí.
(...) Mal m'està
dir-ho tractant-se del Sagrat Cor: abans que parlés ja li havia vist les dents.
Es referia, ben segur, a l'assumpte del Jaume Pedrera. Vaig encertar-ho de ple.
Sabem què va fer i deixar-lo cec a la mina amb una barrinada, precisament a
ell, per tornar-li la vista amb un miracle ben sonat, era una jugada de mestre. Pel que es veu, oncle
Maties, al cel se les pensen totes; el
que no se li acut a l'un ho barrina l'altre. Quan va acabar d'explicar-me la
missió, la imatge va callar i jo vaig quedar-me aclaparada, sense ànim de
moure'm del reclinatori.(...)
¿No trobes,
oncle, que això hauria d'imposar respecte? La vila en pes hauria de sentir-se'n
orgullosa. A Fraga, a Lleida, a Seròs, en fi a qualsevol altre poble, farien
festa grossa si el Sagrat Cor els escollia una filla per a un miracle. Aquí, ja t'ho pots imaginar, ni cas. ¿Què
podem esperar d'una gent que es passen per davall cama que tu siguis cardenal? I no solament això. Hauries d'haver vist la
cara de Crònides mentre li explicava l'escena aquest vespre al jutjat. Feia l'efecte que veia, jo què sé, el butoni. Després de preguntar-me, vés a saber per quins
set sous perquè sempre et surt amb algun ciri trencat, si la veu celestial feia
servir el català oriental o l'occidental, m'ha demanat proves de la conversa.
Li he dit que, fora de la meva paraula, només podia invocar el testimoni del
Sagrat Cor.
Com et deia,
estic feta una coca i més sola que la una. «Ja tinc un cosí cardenal i una
filla verge i màrtir —va dient el pecador del meu pare pels cafès—, només em
faltaria un recaptador d'impostos a la família.» Però no amollaré. Si, contra
el parer de tothom, començant pels de casa, vaig denunciar el Jaume per la cama
trencada, el trau al front, aquesta macadura general i la senalla plena de peix
que vaig deixar-me a casa seva i que no m'han tornat, va ser perquè aquest profanador d'esglésies
recalcitrant, que tant de bo que no recobri mai la vista, rebés una lliçó
exemplar per desagraït. Malauradament,
he tornat a topar amb el diable. Si el judici ha estat ignominiós, el final és
inqualificable. Encara que gairebé no
puc ni moure el llapis i em veuré obligada, ja ho veig, a interrompre aquesta carta fins
demà (tinc altres coses al pap i, si el franqueig ha de costar-me un ull de la
cara, val la pena aprofitar-lo), faré un últim esforç: veure-ho escrit al paper potser m'ajudarà a
calmar-me, ¿Saps què m'ha dit, el poca-vergonya de Crònides, en deixar el cas
vist per sentència? Ha tingut la gosadia
d'etzibar-me que, abans de ficar-se on no el demanaven, el Sagrat Cor dels dallonses —i dic dallonses,
estimat oncle Maties, perquè no vull repetir l'espantosa paraula emprada per
l'heretge—, hauria pogut fer-nos el
favor de tenir un infart. “
“Amb segell d’urgència” (fragment)
relat dins: “Calaveres atònites”
Jesús Moncada
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada