20 d’oct. 2013

històries del jutge de pau Crònides

Mequinensa, poble vell
carrer Major
“... mentre resava pel Jaume, me va parèixer sentir una veu, «Berta, Berta», que em cridava. A la primeria, vaig pensar-me que m'havia confós. El fet va coincidir amb les notícies de dos quarts de tres de la tarda de la ràdio nacional d'Espanya, i, a casa, aleshores, s'ensorra el món: el pare,  sempre de conxorxa amb la minyona d'ençà que la pobreta de ma mare va pujar al cel,  que ben guanyat se'l tenia, s'enfurisma i remuga.  ¿Com és possible,  senyor,  que, tot i sent cosins germans, sigueu tan diferents: tu la santedat personificada i ell un bala?  Segons diu, el que pregonen els locutors sobre els progressos del país és un enfilall de bòfies.  La descarada de la Natàlia no solament li fa costat, «Tens raó,  Miquel, es pensen que tenim llana al clatell»,  sinó que l'esperona.  Aleshores em sulfuro però em mossego la llengua i ofereixo el meu sofriment silenciós per la salvació de les seves ànimes pecadores i corruptes. ¿Què vols que faci, oncle?  ¿Engegar-los quatre fresques a la cara? ¿Dir-los que les emissores on conten mentides a coll són les que ells i la vila sencera escolten d'amagat?

Sí, la de París, també la Bibisí dels anglesos, que més valdria que ens tornessin Gibraltar, els lladres, com diu el generalíssim, i sobretot la que anomenen la Pirenaica,  una catèrvola de rojos que es moren d'enveja i ens espelloten de viu en viu. Aquell dia, el pare va empipar-se tant que va apagar la ràdio.  «El pantà més gran d'Europa,  la fàbrica més important del món —va cridar—. Planta-me-la al clatell!  Ja en tinc fins al coll,  Natàlia, anem-nos-en a fer migdiada.»  Migdiada, diu... Si només anessin a podrir palla, rai.  El mal és que, abans d'adormir-se, es lliuren sense fre a la concupiscència.

Mentrestant, jo vaig captar la veu, «Escolta'm, Berta», amb nitidesa. Era evident que no venia del menjador sinó del mateix dormitori. De cop i volta ho vaig comprendre. Vaig quedar-me de pedra picada,  si m'haguessin punxat no m'haurien tret ni una gota de sang. De mica en mica, esporuguida, vaig aixecar el cap i vaig obrir els ulls. Mentre reso, sempre els mantinc tancats per la cosa del recolliment.  Plàcida i tendra, la veu eixia de la imatge del Sagrat Cor. (...)

(...) el Sagrat Cor va tranquil·litzar-me.  En veure'm assossegada, va dir-me que m'havia elegit per a una missió molt especial: fer brillar la glòria divina en la nostra vila d'heretges. Un encàrrec pelut, va reconèixer, n'estava al cas (imagina't si devia estar-ne), però no m'havia d'amoïnar. Ell vetllaria per mi, m'infondria la força necessària per afrontar les dificultats que, sens dubte, trobaria pel camí.  

(...) Mal m'està dir-ho tractant-se del Sagrat Cor: abans que parlés ja li havia vist les dents. Es referia, ben segur, a l'assumpte del Jaume Pedrera. Vaig encertar-ho de ple. Sabem què va fer i deixar-lo cec a la mina amb una barrinada, precisament a ell, per tornar-li la vista amb un miracle ben sonat,  era una jugada de mestre. Pel que es veu, oncle Maties,  al cel se les pensen totes; el que no se li acut a l'un ho barrina l'altre. Quan va acabar d'explicar-me la missió, la imatge va callar i jo vaig quedar-me aclaparada, sense ànim de moure'm del reclinatori.(...)

¿No trobes, oncle, que això hauria d'imposar respecte?  La vila en pes hauria de sentir-se'n orgullosa. A Fraga, a Lleida, a Seròs, en fi a qualsevol altre poble, farien festa grossa si el Sagrat Cor els escollia una filla per a un miracle.  Aquí, ja t'ho pots imaginar, ni cas. ¿Què podem esperar d'una gent que es passen per davall cama que tu siguis cardenal?  I no solament això. Hauries d'haver vist la cara de Crònides mentre li explicava l'escena aquest vespre al jutjat.  Feia l'efecte que veia, jo què sé, el butoni.  Després de preguntar-me, vés a saber per quins set sous perquè sempre et surt amb algun ciri trencat, si la veu celestial feia servir el català oriental o l'occidental, m'ha demanat proves de la conversa. Li he dit que, fora de la meva paraula, només podia invocar el testimoni del Sagrat Cor.

Com et deia, estic feta una coca i més sola que la una. «Ja tinc un cosí cardenal i una filla verge i màrtir —va dient el pecador del meu pare pels cafès—, només em faltaria un recaptador d'impostos a la família.» Però no amollaré. Si, contra el parer de tothom, començant pels de casa, vaig denunciar el Jaume per la cama trencada, el trau al front, aquesta macadura general i la senalla plena de peix que vaig deixar-me a casa seva i que no m'han tornat,  va ser perquè aquest profanador d'esglésies recalcitrant, que tant de bo que no recobri mai la vista, rebés una lliçó exemplar per desagraït.  Malauradament, he tornat a topar amb el diable. Si el judici ha estat ignominiós, el final és inqualificable.  Encara que gairebé no puc ni moure el llapis i em veuré obligada,  ja ho veig, a interrompre aquesta carta fins demà (tinc altres coses al pap i, si el franqueig ha de costar-me un ull de la cara, val la pena aprofitar-lo), faré un últim esforç:  veure-ho escrit al paper potser m'ajudarà a calmar-me, ¿Saps què m'ha dit, el poca-vergonya de Crònides, en deixar el cas vist per sentència?  Ha tingut la gosadia d'etzibar-me que, abans de ficar-se on no el demanaven,  el Sagrat Cor dels dallonses —i dic dallonses, estimat oncle Maties, perquè no vull repetir l'espantosa paraula emprada per l'heretge—,  hauria pogut fer-nos el favor de tenir un infart. “

“Amb segell d’urgència” (fragment)
relat dins: “Calaveres atònites”
Jesús Moncada


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada