món Moncada: "el vell Ibars"

“Els cinc vellets van fer cercle. Gairebé es tocaven les viseres de les gorres.

Aquella migdiada, quan el vell Ibars anava al cafè de Silveri,  havia ensopegat els de la colla de l'estanquer. Estaven asseguts a les escales de la porta de l'església i escoltaven amb la boca oberta el Negre, un xofer que feia sovint viatges a Barcelona, a dur carbó de les mines. El camioner explicava una nit de gresca a la ciutat. El vell Ibars va plegar el discurs amb fils i filets i li havia faltat temps per arribar al cafè i contar-ho als amics amb  les inevitables afegidures de collita pròpia. Tot havia anat bé fins que toparen amb la paraula «buat», justament quan el Negre hi entrava...

—El Negre diu que el lloc era més aviat petit —va continuar el vell procurant esquivar la maleïda paraula—. A dins no s'hi veia un sacre. Només hi havia uns llums vermells d'allò més escarransits, que ni mataven la fosca ni res; havies d'anar gairebé a palpons. El Negre i el seu ajudant van seure en una taula prop de l'escenari i van demanar per beure una cosa que ara mateix no en recordo el nom. De camí van tenir dues paies enganxades a roda! I apa!  Al cap d'una estona comença a tocar l'orquestra i vet aquí que surt a l'escenari una noia rossa d'allò més bonica... Resulta que l'escenari representava un dormitori. La noia fa veure que té son i es comença a treure la roba. Molt a poc a poc.

—Davant de tothom? —va esverar-se el Remigi.

—És clar! —va replicar el narrador—. On seria la gràcia, si s'amagués? Aleshores la gent no hi aniria. Això ho entén qualsevol!

—Hòstia, noi! —va exclamar el Blanc.

—Ho feia a poc a poc. Ara em trec una mitja, ara l'altra; això em fa nosa, allò també. Es veu que va llançar les lligacames al públic! Al Negre li va faltar poc per agafar-ne una!

—I es va despullar del tot?

—De pèl a pèl?

—Només es va quedar amb unes calces petitones, però ensenyava el melic i les anques! Tenia la cuixa ferma i una pell...! El Negre ja no hi veia de cap ull! No us dic res si la noia arriba a treure's les calces; allò s'acaba... Però es veu que els tenen manat que no es despullin del tot. I és el que jo dic: que se n'hi fum a ningú si la noia rossa es vol quedar com el dia que va néixer? No és ben seu tot el que té? I si ho vol ensenyar, què? El Negre diu que això de les calces és cosa del govern. Tanmateix, jo ficaria la mà al foc i no em cremaria que també en té la culpa el bisbe!

—Es veu d'una hora lluny! —va reblar Sagarra—. Els joves encara no saben amb qui se la juguen.

—D'això que fa la noia en diuen un «estripis» —va afegir Ibars amb suficiència—. Es veu que a l'estranger ho fan tot sovint.

Els vellets van emmudir, encauats en les seves cabòries. Va ser Ibars qui va trencar el silenci al cap d'una estona.

—Prou! —va amollar.

Els altres el van mirar amb inquietud.

S'havia posat dempeus, els ulls li lluïen d'una manera estranya.

—No em mireu com si fos un boig! El que sóc és una somera, el mateix que vosaltres! La mar salada! A Barcelona passen aquestes coses i nosaltres ens estem aquí, igual que una colla de pepets! Qualsevol dia ens morirem i adéu-siau! El que hauríem de fer és aprofitar el temps i anar a veure la noia rossa! Què diríeu si un dia d'aquests fotíem tots plegats el camp a Barcelona? Eh? No us agradaria veure això de l'«estripís»?”

“Strip-tease” (fragment)

relat dins: “Històries de la mà esquerra”

Jesús Moncada