“Tard, aixafat per la calor i el turment interior, el
fill va sortir de la cambra. Va trucar a
la porta del davant, amb el cor en
suspens. No va respondre ningú, va obrir a poc a poc. L'habitació encara estava plena de fum, que sortia fent volutes mandroses per la
finestra amb els porticons ajustats; damunt la taula, el cendrer ple de burilles i de mistos cremats
i, al costat, en una capsa de llauna, ben endreçades, hi havia les llinyes noves, de crin negre cabdellat al voltant dels suros ,
en els quals estaven clavats els hams lluents: hi havia algun buit, potser de les que el seu pare havia triat i
s'havia endut. “He explorar
la costa i he triat un lloc per anar a pescar aquest vespre”, li havia dit a l'escull, ben dret, amb els ulls brillants.
A la tauleta de nit hi tenia les ulleres i un
llibre amb l'enquadernació negra i el tall daurat: la Bíblia. Un antic punt de pergamí miniat sobresortia
d'entre les pagines: una pàgina del llibre de Job!
“Per què em vas fer sortir de les entranyes de la
mare? Hauria mort sense que ningú em veiés.
Per ventura em queda molt temps per viure? Doncs acaba d'una vegada. Deixa'm estar i reposaré una mica, abans que me'n vagi, per no tornar, al país de la fosca i la tenebra, país d'ombres i desordre.”
Els ulls del fill, que havien anat a parar en
aquests versicles, es van entelar. No hauria pensat mai que el seu pare llegís la
Bíblia. D’ençà que l'havia seguit de
petit, amb pocs llibres l'havia vist: algun
llibre de viatges, alguna novel·la històrica.
L'habitació en què havia entrat li revelava alguna
cosa íntima de la vida del seu pare que ell no hauria sabut imaginar. Coneixia
el seu pare entre els altres homes, el coneixia en la relació amb ell; però com podia ser quan estava sol, tot just ho veia en part ara.
Després del trist dinar havien pujat a les habitacions
i s'havien acomiadat sense dir res. En obrir la porta de la seva, el seu pare li
havia somrigut, per tranquil·litzar-lo.
EJ mateix somriure d'una infinita tristesa, de resignació estoica, que li havia fet
encongir el cor al ferri. I després vet aquí que el seu pare s'havia estirat
sobre el llit i s'havia posat a fumar.
Quants pensaments desoladors s'havien enfilat per
aquelles volutes blaves de fum! Com que no podia dormir, havia agafat les ulleres, havia obert la Bíblia i havia buscat el llibre
de Job; potser havia continuat la
lectura ordinària. Aquells versicles li
havien donat una mica de pau. S'havia alçat
del lli i s'havia posat a observar les llinyes: les havia tret de la capsa
d'una en una, les havia sospesat, havia provat la resistència del crin, dels fils, les havia embolicat amb un tros de
roba i molt a poc a poc havia sortit, sense
fer soroll, per no despertar el fill que
dormia a l'altra habitado.
Així era com el fill, dolorosament, evocava i imaginava
els moments i els actes que el pare havia efectuat en aquella habitació; i no sabia apartar-se'n; gairebé com si
d'aquells simples objectes, d'aquell
fum, d e les poques empremtes que hi
quedaven, se n'hagués de desprendre una revelació encara mes profunda.”
L’illa
Giani Stuparich
traducció Anna Casassas Figueras
Minúscula, 2010
Pàgines 59-61
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada