Compartim l'article que l’Enric
Umbert ha dedicat a l'obra poètica de la nostra companya de Vespres Literaris, Esperança Castell.
Esperança Castell,
ara em sé més fràgil
per Enric Umbert
“Una de les tasques més complicades d’un crític literari és la de
qualificar, posar en valor, un text. Avaluar no és cap trivialitat. “Un dia trobaré
les paraules adequades, i aquestes seran simples”, va deixar escrit el poeta nord-americà Jack Kerouac, coneguda icona de la
generació beat. I ho deia en prendre
consciència que la paraula ho és tot, el
mitjà més immediat d’expressió, el més
valuós. L’afirmació m’ajuda a definir un
patró segons el qual la virtuositat en la comunicació s’assoleix quan s’escriu
amb seductora simplicitat les coses més essencials. Aquest precepte pot ser una
bona vara de mesura, un referent.
Sota aquesta premissa he llegit l’obra de la poeta Esperança Castell (Sant Adrià del Besòs, 1951) que es concreta en
quatre poemaris propis i alguns de col·lectius. Com a poeta es donà a conèixer
el 2011 amb la publicació de Negre i fil
(Montflorit). Poc després publicà Flames a la fosca (Meteora, 2013), Arrels
a la roca (Meteora, 2016) i
recentment, l’excel·lent Blau Argila (Meteora, 2018). Una obra tardana d’una doctora en medicina i
psicoanalista que ha trobat en la poesia un mitjà en el qual mai “no m’hauria imaginat / que els incidents
fortuïts de joventut / reviscolessin com les fulles a les branques”.
A Blau Argila, Esperança Castell escriu, amb senzillesa i molta honestedat, poemes del fet més intrínsec, de la nostra essència, conscient que “la meva màscara de cortesia ja no admet més
impostures”. És deutora de la seva
passió pels estudis de l’intel·lecte, del simbolisme oníric i de la teràpia dels
desajusts emocionals. No és d’estranyar, doncs, que
els misteris insondables que pertanyen a la nostra realitat més pregona siguin
la matèria singular d’uns poemes que transmuten aquestes circumstàncies vitals
en imatges. Una tasca gens senzilla que la poeta resol amb destresa i claredat.
Esperança Castell escolta tant el que aflora com el que rau
submergit en les aigües solitàries de la ment i dels records, de tal manera que la responsabilitat
terapèutica i la creació poètica es nodreixen mútuament. Dos camins de vida i d’aprenentatge indestriables.
“Entre la molsa i les roques del marge /
trio el silenci / per covar-hi el sentit de les paraules”. Emprèn una autoanàlisi quan ens parla dels
fets passats que resten arrelats a la roca o al món vegetal per posar en
evidència les sensacions més ocultes: “La
memòria escombra cap a les habitacions més allunyades de la casa”. Alhora es deixa acaronar per la bellesa del
camí desplegant una poesia plena d’elements naturals, tots ells simbòlics. Un
correlació d’emocions, sovint punyents, suggerida amb senzillesa expressiva: “Les
xemeneies endrecen el dolor fent-lo fonedís”.
En un dels pròlegs, Jordi Llavina diu
que Esperança Castell és una “poeta
de la consciència”. Reblo aquesta afirmació quan observo que del joc de
correspondències i vinculacions d’elements intestins emergeix una poesia
reconfortant. Una poesia que acull al lector amb bellesa i serenor entre versos
que diuen i d’altres que en són el seu eco. “El paisatge és nou, refet, després de tantes nits”.
A Blau argila l’ús extensiu del vers lliure s’entén com
una manca de subordinació a les formes tradicionals amb l’objectiu de ressaltar
el discurs. La música de fons neix del
ritme intern farcit de paral·lelismes gramaticals, recurrències fonètiques, juxtaposicions d’imatges amén d’escollides
metàfores. Una melodia lligada per la
sintaxi que reprodueix el tempo emocional i els impulsos afectius. La música del sentit.
Estableix, així, el centre de gravetat en aquest peculiar imaginari on el
pensament brolla en total llibertat a l’aixopluc d’un vers homogeni i sense
estridències.
Esperança Castell o la simplicitat poètica del que és
essencial.”
Enric Umbert
29/10/2018
a Núvol, el digital de cultura
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada