Esperança Castell, ara em sé més fràgil

Compartim l'article que l’Enric Umbert ha dedicat a l'obra poètica de la nostra companya de Vespres Literaris, Esperança Castell.

Esperança Castell, ara em sé més fràgil

per Enric Umbert

“Una de les tasques més complicades d’un crític literari és la de qualificar,  posar en valor, un text.  Avaluar no és cap trivialitat. “Un dia trobaré les paraules adequades, i aquestes seran simples”,  va deixar escrit el poeta nord-americà Jack Kerouac, coneguda icona de la generació beat.  I ho deia en prendre consciència que la paraula ho és tot,  el mitjà més immediat d’expressió,  el més valuós.  L’afirmació m’ajuda a definir un patró segons el qual la virtuositat en la comunicació s’assoleix quan s’escriu amb seductora simplicitat les coses més essencials. Aquest precepte pot ser una bona vara de mesura, un referent.

Sota aquesta premissa he llegit l’obra de la poeta Esperança Castell (Sant Adrià del Besòs, 1951) que es concreta en quatre poemaris propis i alguns de col·lectius. Com a poeta es donà a conèixer el 2011 amb la publicació de Negre i fil (Montflorit).  Poc després publicà Flames a la fosca (Meteora, 2013),  Arrels a la roca (Meteora, 2016)  i recentment,  l’excel·lent Blau Argila (Meteora, 2018).  Una obra tardana d’una doctora en medicina i psicoanalista que ha trobat en la poesia un mitjà en el qual mai  “no m’hauria imaginat / que els incidents fortuïts de joventut / reviscolessin com les fulles a les branques”.

A Blau Argila, Esperança Castell escriu,  amb senzillesa i molta honestedat,  poemes del fet més intrínsec,  de la nostra essència,  conscient que  “la meva màscara de cortesia ja no admet més impostures”.  És deutora de la seva passió pels estudis de l’intel·lecte,  del simbolisme oníric i de la teràpia dels desajusts emocionals. No és d’estranyar,  doncs,  que els misteris insondables que pertanyen a la nostra realitat més pregona siguin la matèria singular d’uns poemes que transmuten aquestes circumstàncies vitals en imatges. Una tasca gens senzilla que la poeta resol amb destresa i claredat.

Esperança Castell escolta tant el que aflora com el que rau submergit en les aigües solitàries de la ment i dels records,  de tal manera que la responsabilitat terapèutica i la creació poètica es nodreixen mútuament.  Dos camins de vida i d’aprenentatge indestriables.  “Entre la molsa i les roques del marge / trio el silenci / per covar-hi el sentit de les paraules”.  Emprèn una autoanàlisi quan ens parla dels fets passats que resten arrelats a la roca o al món vegetal per posar en evidència les sensacions més ocultes:  “La memòria escombra cap a les habitacions més allunyades de la casa”.  Alhora es deixa acaronar per la bellesa del camí desplegant una poesia plena d’elements naturals, tots ells simbòlics. Un correlació d’emocions, sovint punyents, suggerida amb senzillesa expressiva: “Les xemeneies endrecen el dolor fent-lo fonedís”.

En un dels pròlegs, Jordi Llavina diu que Esperança Castell és una “poeta de la consciència”. Reblo aquesta afirmació quan observo que del joc de correspondències i vinculacions d’elements intestins emergeix una poesia reconfortant. Una poesia que acull al lector amb bellesa i serenor entre versos que diuen i d’altres que en són el seu eco.  “El paisatge és nou,  refet,  després de tantes nits”.

A Blau argila l’ús extensiu del vers lliure s’entén com una manca de subordinació a les formes tradicionals amb l’objectiu de ressaltar el discurs.  La música de fons neix del ritme intern farcit de paral·lelismes gramaticals,  recurrències fonètiques,  juxtaposicions d’imatges amén d’escollides metàfores.  Una melodia lligada per la sintaxi que reprodueix el tempo emocional i els impulsos afectius.  La música del sentit.

Estableix, així, el centre de gravetat en aquest peculiar imaginari on el pensament brolla en total llibertat a l’aixopluc d’un vers homogeni i sense estridències.

Esperança Castell o la simplicitat poètica del que és essencial.”

Enric Umbert

29/10/2018

a Núvol, el digital de cultura