els invisibles, final

 

“—Doncs he estat rumiant.

—En la Viqui?

—Sí. En tot el que va passar. No puc viure sense tenir almenys una teoria. Plausible. Una teoria que s’aguanti dreta.

Silenci.

—Jo també hi he pensat. Ho he repassat fins i tot obsessivament. I res.

—Saps què, Maurici? Que l’única cosa que pot haver passat és que algú se l’emportés.

—Però com?

—No hi ha altra possibilitat, com ja vaig apuntar al principi, que una bicicleta.

Silenci.

—Els pares estan descartats del tot, no?

—Del tot.

—És que podrien haver dit que no havien sentit cap cotxe, i en canvi…

—I les rodes? Deixen senyals claríssims. A nosaltres no se’ns pot enganyar.

Silenci.

—De vegades penso que l’ofici de policia i el de metge s’assemblen. Volem salvar vides…

—Ha!

—…i mirem els indicis com microbiòlegs escrutant el portamostres.

Silenci.

—No s’assemblen en res, metges i policies. Queda més tabac?

—Sí, però havíem dit de no passar d’una pipa, cada nit que ens trobem. I menys després d’un puret.

—Ha! Farem el que voldrem! O és que no som lliures?

—Mira que ets americà! Un pacte és un pacte.

Silenci.

—Bé, doncs una bicicleta. On la van portar i per a què? Per què no va cridar, la nena? On és la bicicleta?

—No m’atabalis amb tantes preguntes alhora!

Silenci.

—La cervesa està calenta.

—Doncs ja no tinc més gel.

—Vols que travessi la carretera, que em jugui la vida, que entri d’esquitllentes al meu propi hospital i que em robi a mi mateix un paquet de gel?

—No, vull que t’aguantis com un home.

—Aguantar és viril? No és més aviat cosa de dones?

—No emprenyis, tio.

—Tio?

—No siguis llepafils.

Silenci.

—Doncs, sí senyor, he estat rumiant. I actuant.

—I?

—Només podia ser una bicicleta. Però amb la batuda que vam fer i l’enrenou que es va aixecar, aquella bicicleta no aniria massa lluny. No, amb una criatura morta o desmaiada a sobre.

Silenci.

—Sí, tens raó. I una bicicleta no corre massa.

—No, no corre massa. I hi havia els gossos i l’helicòpter i tot plegat.

—Així doncs?

—Així doncs, o bé era la bicicleta d’algú que viu a la vora i va poder arribar a casa amb la nena abans que comencés la batuda…

—O?

—O…

Silenci.

—O què? Encara estàs rumiant-ho?

—No, no. És que explicat sona més imbècil encara que pensat.

—Acostuma a passar, això. Ho observo amb els malalts: quan et volen explicar símptomes, s’ataranten, es fan un embolic. Fins i tot es contradiuen.

—O la van tirar a l’abocador.

—La nena? Van tirar la nena a la deixalleria?

—No, home: la bicicleta. L’abocador només està a un parell de quilòmetres del lloc dels fets. I està en la direcció en què, si hi va haver un ciclista, per força havia de seguir. Rere la filera de roures.

—I els gossos? No haurien ensumat una bicicleta que conservés l’olor de la nena?

—Pensa: si tu fossis el propietari d’una bicicleta i tinguessis una nena, morta o sense sentits, i sentissis bordar gossos, què faries?

—Doncs abocaria qualsevol cosa que en matés l’olor.

—A una bicicleta?

—Sí, a una bicicleta. Oli de màquina, per exemple. O pintura.

—Això mateix vaig pensar jo.

—I?

—I vaig fer un mapa i hi vaig marcar tots els habitatges que estiguessin en una àrea on es pogués amagar una nena, viva o morta, i una bicicleta empastifada del que sigui.

Silenci.

—Ho vas investigar?

—Sí, és clar. Eren disset cases, comptant les inhabitades i tot. Les vaig recórrer d’una en una.

—Vas trobar la bicicleta?

—En vaig trobar tres. Les vaig requisar.

—Requisar? Amb quina excusa? Tenies una ordre judicial?

—Que americà que ets! No: vaig dir me l’emporto, perquè hem de comprovar una cosa.

—I quina cara posaven?

—La primera era una velleta que es diu Maria Desdeu. Cus roba i fa aquella cosa que posen sobre el llit fet amb trossets de tela.

—Pachwork?

—Sí, crec que es diu així. No l’havia usada ningú en una pila d’anys. Fins i tot tenia teranyines. La seva bicicleta, vull dir.

—I la segona?

—La segona era d’un nen. La hi havien portat els Reis. Era de segona mà i quasi de la mida de les de grans. El nen es diu Òscar Bosch i els seus pares treballen, tots dos, a la Cooperativa de l’Oli.

—I el resultat?

—Completament nul. Quan la vaig tornar vaig veure que el nen estava furiós amb mi, per haver-me emportat la seva bici. Em va fer una puntada de peu quan no miraven els pares.

—T’ho mereixies, no?

—Sí, m’ho mereixia.

Silenci.

—Has parlat de tres bicicletes.

—La tercera era la meva.

—Tens una bicicleta?

—Era a la casa, quan la vaig comprar, i m’he entretingut posantla en forma.

—No t’hi he vist mai, amb bicicleta.

Silenci.

—No, no m’hi has vist mai. Si vols, te la puc ensenyar.

—Per què no la fas servir?

Silenci.

—Em fa vergonya dir-ho.

—A tu? A tu et fa vergonya? Fora de quedar-te esbalaït quan veus la meva dona, no t’he vist mai nerviós ni desenfocat ni…

—Desenfocat?

—Potser no és aquesta la paraula. Però sempre t’he vist amo de tu mateix. Excepte quan abuses de la cervesa, i aleshores no sóc un bon jutge, perquè jo també estic passat de rosca.

Silenci.

—No sé anar amb bicicleta.

—No fotis! Em prens el pèl o què? No hi ha ningú que no sàpiga anar amb bicicleta.

—Jo. No en vaig aprendre mai. Volia aprendre’n ara, i per això he posat a punt la bicicleta que hi havia a la casa.

Silenci.

—Àlex: no podries ser tu el raptor de la nena, i per això ara fingeixes amb mi que no saps fer anar una simple bici?

—De debò penses el que dius o és la cervesa?

—Home, es tracta d’analitzar totes les hipòtesis.

—Jo no podia estar corrent amb la bici, encara que n’hagués sabut, perquè estava cercant la Victòria. Amb un munt de gent.

—Cert. Però la recerca va començar quan feia més o menys una hora que la nena havia desaparegut.

Silenci.

—Tens raó. Però no he estat jo. No sols no sé anar amb bicicleta, sinó que no se m’ocorre cap lloc on amagar una nena.

—El raptor devia tenir el mateix problema.

Silenci.

—Només quedava l’abocador. Hi he anat a diari. Quinze o setze vegades, no n’estic cert. He remenat tot el que es pot remenar. Fins i tot vaig anar a comissaria a sol·licitar un gos.

—Quin rastre seguia el gos?

—Tenim coses de la nena. De quan la recerca. Es conserven quan un cas no s’ha tancat. Després, queda en un fosc magatzem o senzillament es llença.

—Vas trobar alguna bicicleta a l’abocador?

—Cap de sencera.

—L’assassí podia haver-la desmantellada.

—Qui ha parlat d’assassinat?

—Ni jo ni ningú creu que la nena estigui viva.

—Bé, doncs hi havia una roda, una manxa, que vaig robar per a la meva bici…

—Jesús!

—Era en un abocador d’escombraries, collons!

—I?

—Resultat: zero. I això que vaig remenar moltes andròmines, molta merda, i vaig trepitjar tifes i condoms plens de semen, i agulles hipodèrmiques i tots els detritus que generem.

—T’ho admeto només com a metàfora: no segreguem agulles hipodèrmiques.

—No siguis torracollons!

—I tu, no siguis tan fotudament malparlat, hòstia!

—Guaita quin un.

Silenci.

—Àlex, m’estàs dient que la hipòtesi de la bicicleta no s’aguanta?

—Sí, això t’estic dient. I ho dic amb una certesa del noranta-nou per cent, que és la màxima certesa. Ja saps que la veritat absoluta no existeix.

—Així doncs, has descartat aquesta hipòtesi?

Silenci.

—Sí, del tot.

—En tens alguna altra d’alternativa?

—No. Cap ni una. Hi he dedicat moltes hores, he fet molts diagrames, he…

—Has rumiat.

—Sí, he rumiat.

Silenci.

—L’última cervesa?

—Amb una condició: que repetim el puret.

—Havíem quedat que no passaríem d’un. Mai.

—Què ets? La mare superiora del convent?

—No tinc ni idea de què em parles.

—Ha, ha, ha! Va, curandero dels collons, fem el puret de la pau.

—Això tampoc no ho entenc.

—Ja ho crec que ho entens. Només per conviure amb l’Ethel, ets una mica savi.

—Si després fem pudor, diré que has estat tu. Que jo només era fumador passiu.

Silenci.

Els dos homes encenen amb delectança una altra «señorita» i es reclinen en els respectius respatllers. L’Àlex posa els peus sobre la barana que circumda en porxo i el balancí xerrica fort, queixant-se. El grill ha callat. La nit és fosca.

—Escolta —fa el doctor.

—Mmm?

—Hi ha una hipòtesi final.

—Sí? Una que jo no hagi pensat?

—Sí: una hipòtesi que ho explicaria tot.

—Vomita-ho.

—Espero que això també sigui una metàfora.

—Pots pujar-hi de peus, que ho és.

Silenci.

—Sé que sona estrany, però tot encaixaria.

—Vinga, digue-ho d’una puta vegada.

—M’encanta el teu llenguatge. Fa que aquestes vetllades amb tu siguin més pintoresques.

—Escup-ho ja, doctoret!

Silenci.

—És molt senzill: que la nena no ha existit. Mai. Si no ha existit, no ha desaparegut. Saps què fan les ombres? Només hi ha ombres quan hi ha llum. Sense llum, és a dir, quan tot és ombrívol, no hi ha ombres. Ho entens?

—Que no ha existit? La Viqui?

—Això mateix.

—Però si tu la coneixies! I jo! I tot el poble.

—Qui sap què és l’existència?

—Però…

Silenci. Silenci llarg.

—Maurici.

—Sí?

—Potser tens raó. Potser tu i jo tampoc no existim.

Silenci.

—Potser.”

Els invisibles

Isabel-Clara Simó

Amsterdam Llibres, 2013

pàgines 255-267