els invisibles, fragment

 

“Des del moment de la seva curació, el doctor Hight (Maurici per a tothom) i el capità Frei es feren bons amics. Un parell de cops a la setmana, quan en Hight acabava la feina, i amb el telèfon a la butxaca de davant de l’americana, ben a la mà, per si el necessitaven, travessava la carretera, ajudat per una lot, i s’encaminava a casa del capità Frei. A menys que fes mal oratge, aquest l’esperava al porxo de sa casa, amb una galleda plena de gel on suraven unes quantes cerveses enllaunades. Seien tots dos en balancins de fusta i miraven el darrere de l’hospital, que encara era més lleig des d’aquest angle, i conversaven de totes les coses d’aquest món: de la política i la societat, la llengua i el cinema, les dones i els malsons… Era molt agradable.

—Aquest hospital teu sembla un d’aquells que es veuen a les pel·lícules, dels missioners a l’Àfrica. Només hi manquen les mosquiteres penjant d’una barra perquè les mosques no vagin a les ferides.

—Aquesta policia a la qual pertanys tampoc és molt marcial. Us diuen «mossos».

—Això és una tradició. La lletjor del teu hospital és premeditada.

—Sé un acudit sobre les tradicions. Però em fa mandra explicar acudits.

—És veritat que no gasteu altra electricitat que la que produïu vosaltres mateixos?

—Si ho sabien, els diaris, ens farien reportatges que pegarien la volta al món. Aquest hospital, que, en efecte, és molt lleig, és un autèntic prodigi.

—Jo en sóc testimoni.

—No: tu ets testimoni de les meves bones mans —per a què serveix la falsa modèstia?— i de la generositat dels veïns del poble. Ara portes una barreja de fluixos que confondria qualsevol genetista si et fessin una prova d’ADN.

—Tothom deia que un dia seria víctima de la carretera. I ja ho veus: un tiroteig com si això fos Bassadora! O Nova York!

—De debò que no hi ha res a fer? Com és possible que ni tan sols us vulguin construir un simple pont?

—L’alcalde ho ha intentat tot, sembla.

—I per què no us el construïu vosaltres? Jo he construït un hospital. Es podria fer una recapta.

—Per a què? Ara només hi visc jo.

—Però els propietaris d’aquestes terres podrien tornar a conrearles. I en traurien beneficis.

—Crec que ara el poble viu bé. Les dues cooperatives marxen. Si calgués, la gent s’espavilaria. És quan no cal que ens fem indolents.

Silenci.

—A tu et calia, construir l’hospital?

—Imperativament.

—Però per què aquí? A Volterà? A davant d’una ominosa carretera?

—Era un lloc barat. Això va ser fruit de l’atzar.

—És veritat que a dins el soroll no se sent?

—No. Ni hi arriba la pol·lució. Però no acabo d’entendre que els governants no facin res per vosaltres.

—Els veïns, de vegades, tallen les baranes. Però al cap d’unes setmanes vénen uns operaris i les tornen a aixecar.

—He vist gent que hi passava en cotxe. Quan les tallen, vull dir.

—Està prohibit. Però sobretot són els motoristes, quan són joves, si els fa mandra sortir per la carretera de llevant, la d’Espirany, passen per aquí. Bé, quan hi ha les baranes, costa molt més. Però hi ha gent que ho fa. És qüestió d’anar amb compte.

—Hi ha hagut víctimes?

—Sí. Algunes. Una en especial. Una de doble. Va ser terrible.

Silenci.

Els dos homes rumien sovint. Fan aparatoses pauses, i sembla que estan d’acord. Quan toca callar, callen tots dos. Si algú reprèn la conversa, l’altre el segueix,

—Maurici.

—Què?

—Em vas salvar la vida.

—És la meva professió.

—Hi ha una cosa que no entenc.

—Només una?

—Va venir la televisió. Van anar a Espirany, i a la meva caserna els van enviar aquí. Fins i tot vas deixar que em fessin una breu entrevista. Ser policia és notícia, si algú et fot un tret.

Silenci.

En Hight allarga la mà i agafa una altra cervesa. Mira com s’apaguen alguns llums, a l’hospital.

—Vas fer una feina que per si sola era notícia.

—Exageres.

—L’hospital cridaria l’atenció d’un periodista què sé jo, esportiu o d’internacional. És una passada.

—Bah.

—Van ser aquí. Van dir la notícia de l’atemptat. Van retratar l’agressor i aquella xicota.

—I?

—Ningú no va fer esment de tu i el teu singular staff: tots nordamericans, entre els quals hi ha quatre dones negres, cosa que, en aquest país, no és freqüent. Ningú no va reparar en l’hospital. Ningú.

—Buscaven el morbo de l’atemptat i res més.

Silenci.

—És com quan mires i no veus.

Silenci.

—Maurici.

—Què?

—T’has fixat en una cosa?

—No ho sé. Passa’m una cervesa.

—Té.

Silenci. En Hight obre la cervesa i xarrupa.

—Doncs és estrany. El que passa al teu hospital.

—Què hi passa, al meu hospital?

—Que no hi mor ningú.

Silenci.

—He tingut dos casos de càncer. Al poble. I tots dos van preferir anar a ciutat, als hospitals sofisticats on tenen fins i tot psicòlegs de la mort.

—I ja fa temps que ets aquí.

—Vols dir que sóc un mag, un taumaturg? Un àngel baixat del cel?

—No diguis bestieses! Estic dient que ets un metge molt bo.

—Ho dius per tu? Perquè realment va ser una operació complicada; alguns metges no se n’haurien sortit.

—Ho dic per tothom. Tothom.

Silenci.

—També hi ha la sort.

—I tanmateix…

—Què?

—Que aquells reporters no van dir ni un mot, ni una sola persona ha escrit una carta als diaris, ni la revista de la comarca, Rona actualitat, n’ha fet mai esment. Ni tan sols els ecologistes d’arreu del país, que estan molt ben organitzats i fiquen el nas en tots els afers.

No és estrany?

Silenci.

—Sí. Una mica estrany sí que ho és.

—No t’empipa?

—No massa. De fet, si em deixen tranquil, faré millor la meva

feina.

—Potser sí.”

 

Els invisibles

Isabel-Clara Simó

Amsterdam Llibres, 2013

pàgines 107-112