“Va caminar pel carrer mirant els aparadors. Es feia fosc de pressa, els llums del carrer i les botigues ja eren encesos i no tenia ganes de tornar a casa, Caminant sola, examinava minuciosament les cares dels que passaven. Ja addicta a aquest estrany costum de comparar homes, les seves faccions, els seus moviments, la seva estatura, amb en Farid. Era addicta també a una cosa encara mes rara: fer prediccions i després convèncer-se de la possibilitat que esdevinguessin realitat. Mentre caminava pel carrer, podia dir-se: “Passaran tres cotxes particulars seguits per un taxi. Miraré dintre el taxi i hi veuré en Farid assegut.” Llavors es posava a comptar els cotxes que passaven i quan la predicció no es complia es mossegava el llavi superior i pensava: “Qui deia, de tota manera que seria realitat? Només es una il·lusió.” Continuava el seu camí i al cap d'una estona se li acudia una altra predicció diferent.
Al final del carrer Qasr al-Nil una multitud s'havia reunit al voltant d'un cotxe. Va sentir una veu que deia: “Ha mort un home.” Va trobar-se empenyent, panteixant i tremolosa, fins que va arribar al cos ajagut a terra. Va mirar-li la cara. No era en Farid. Lentament, pesadament, va obrir-se camí fora de la multitud.
Va deixar el carrer Qasr al-Nil i va dirigir-se cap al carrer Suleiman que estava molt animat, però no va veure ningú. Els seus pensaments eren lluny i només percebia els cossos que la rodejaven com a part dels límits exteriors que la separaven de la massa vasta i bategant del món, sabent instintivament que aquell cos ocupava aquell tros de carrer i que havia d'evitar xocar-hi.
Llavors li va semblar que algun obstacle s'interposava al seu camí. Va aixecar el cap i va veure una cua de gent al llarg del carrer; ella s'hi va afegir.
La cua va moure's gradualment endavant fins que va deixar-la davant d'una taquilla. La Fouada va comprar una entrada i va anar amb els altres cap a la porta d'un vestíbul fosc. La llum d'una llanterna va projectar-se sobre la seva entrada i va seguir-ne el cercle de llum fins que va arribar a la butaca que li pertocava.
La pel·lícula acabava de començar. A la pantalla, un home i una dona s'abraçaven en un llit. La càmera va apartar-se d'ells cap al peu d'un home que es veia sota el llit, i després va tornar cap a l’home i la dona que encara s’abraçaven i es feien un llarg petó. Alguna cosa va pujar formiguejant per la cama de la Fouada i, sense treure els ulls de la pantalla, s'ho va treure de sobre.
A la pantalla el petó es va acabar i l'home va vestir-se i va sortir. La dona va dir una cosa, l’altre home va sortir de sota el llit i l’abraçada va tornar a començar.
Va tornar a sentir el formigueig que li pujava. No es notava com una mosca, sinó mes aviat com un escarabat, ja que no voleiava sinó que s’arrossegava lentament cama amunt. Desitjant no perdre's res de la pel·lícula, va mantenir els ulls a la pantalla, allargant el brac, a la fosca per agafar l’insecte abans que s'enfilés fins al genoll. Però els seus dits van tancar-se sobre una cosa sòlida i amb terror va mirar a la seva mà i va trobar que havia enxampat el dit de l'home assegut al seu costat. Va aguantar el dit, mirant-lo a ell enfadada. Però ell no es va girar cap a ella sinó que va continuar mirant la pantalla totalment absort, com si no la veiés, i com si el seu dit no hi tingues res a veure. Ella va tirar-li el dit a la cara de manera que quasi va ficar-1'hi a l'ull, però ell va continuar mirant la pantalla com si res. Es va aixecar, va aixecar-se fent tentines i va sortir del cinema.”
La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 85-87
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada