“Va apagar el fogó, es va treure la bala blanca i va sortir al carrer. El moviment de braços i cames la relaxava, alliberava aquella energia tancada dintre seu. Va veure un telèfon en una botiga i va aturar-se de cop. Per què no posaven els telèfons en llocs menys visibles? Per què havien d'ensenyar-los d'aquesta manera? Si no hagués vist el telèfon, no se n'hauria recordat. Va allargar la mà i va despenjar, va posar el dit en un forat i va començar a marcar. El senyal va ressonar a la seva orella agut, fort i ininterromput. En silenci, va tornar a penjar i va fer uns quants passos, i després va aturar-se sobtadament, dient-se: “Es en Farid? Es l’absència d'en Farid la raó? Per què ha canviat tot? Per què s'ha tornat tot tan insuportable?” Quan en Farid hi era, la seva vida era la mateixa però en Farid ho feia tot més amable. Ella mirava als seus ulls brillants i marrons i sentia que les coses mundanes no tenien valor. El ministeri s'havia transformat en un petit edifici antiquat, la recerca s'havia tornat només una altra il·lusió buida i el descobriment, sí, fins i tot el descobriment s'havia tornat un altre trist somni infantil.
En Farid sempre absorbia el seu dolor i els seus somnis, de manera que amb ell no tenia ni dolor ni somnis. Amb ell, la Fouada era una altra. La Fouada sense passat ni futur, , la Fouada que vivia per l’instant, mentre en Farid esdevenia tots els seus instants.
Com havia esdevingut tots els seus instants? Com havia esdevingut un home tota la seva vida? Com podia una persona consumir tota la seva atenció? No sabia com havia passat. No era la mena de dona que entrega la seva vida a algú. La seva vida era massa important per donar-la a un home. Per sobre de tot, la seva vida no li pertanyia, sino que pertanyia al món, que volia canviar.
Va mirar al voltant ansiosament. La seva vida pertanyia al món que volia canviar. Va veure gent afanyant-se, cotxes a tot drap, corrent al món sense parar. Només ella s'havia aturat i la seva aturada no significava res per a aquell moviment que l'empenyia i la precipitava. Què significava la seva aturada? Què pot fer una gota a l’oceà? Era una gota a l’oceà? Era una gota? Sí, ho era, i al seu voltant hi havia l’oceà, amb les onades debatent-se, entrexocant i competint les unes amb les altres. Pot una gota vèncer una onada? Pot una gota canviar un oceà? Per què vivia d'aquesta il·lusió?
Va aguantar l’alè i va encongir-se dintre l'abric, caminant absorta en pensaments amb el cap cot fins que va arribar a casa. Va entrar i es va estirar al llit tota vestida.”
La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 97-98
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada