“Al cap de cinc dies, el laboratori estava a punt. S'esqueia dimarts a la tarda i la Fouada baixava pel carrer Qasr al-Nil cap al laboratori portant un paquet amb provetes i tubets de goma. Va parar a la vorera esperant amb altres el senyal per creuar el carrer.
Mentre esperava que es poses verd, va mirar cap a la façana de l’edifici del davant. Les finestres, els balcons, les portes i els espais de les parets eren plens d'anuncis, que portaven els noms de metges, advocats, economistes, sastres, massatgistes i altres professionals. Els noms, en grans lletres negres sobre blanc, semblaven, va pensar, la pàgina d'esqueles d'un diari. Va veure el seu nom —Fouada Khalil Salim— en lletres negres a dalt de tot d'un rètol... i el cor li va fer un salt, com si el que llegís fos la noticia de la seva mort. Però sabia que no havia mort; estava paada al semàfor, esperant que es poses verd, podia moure els braços. Quan va moure els braços, un va colpejar a un home que era al seu costat amb tres homes mes. Tots quatre miraven la façana de l’edifici, llegint els anuncis. Va imaginar-se que miraven concretament el seu nom i va encongir-se incòmoda dintre l'abric. Li va semblar que ja no era el seu nom el que estava escrit en lletres amb pintura negra sinó una cosa íntima, com ara els membres del seu cos. Davant dels ulls dels homes mirant el seu nom, va sentir, de manera confusa, que li examinaven el cos despullat exhibit en una finestra. Quan van canviar els semàfors, va esquitllar-se entre els altres vianants per dissimular i va recordar un incident del primer any de primària. El professor de religió, amb el nas prim i de ganxo com el bec d'un ocell, era davant la classe de nenes entre sis i vuit anys exposant els coneixements religiosos que s'escauen a la modèstia femenina. Aquell dia va dir que la dona havia de tapar el seu cos perquè era privat i no havia de parlar en presencia d'homes desconeguts perquè la seva veu i tot en la dona era privat. També el seu era privat i mai no havia de ser pronunciat en veu alta davant un home desconegut. Posant un exemple, va afegir: “Quan, i només en cas d'extrema necessitat, he d'esmentar la meva dona en presencia d'homes, mai no pronuncio el seu nom real.”
La Fouada, la nena, l'escoltava sense entendre un borrall del que deia però en canvi llegia les faccions del professor mentre parlava. Quan va dir la paraula “privat”, ella no va entendre'n el significat, però va sentir per l'expressió d'ell que volia dir una cosa lletja i obscena, i es va encongir en la cadira, afligida per la seva pròpia feminitat. El dia podria havia passat tranquil·lament, com qualsevol altre dia, però el professor de religió va decidir preguntar-li a ella el significat del que havia dit... Ella va aixecar-se tremolant de por i, un cop dreta, no sabia com, se li va escapar l'orina entre les cames. Els ulls de totes les noies van girar-se cap a les seves cames molles, ella volia plorar però tenia massa vergonya”
La dona que buscava
Nawal El Saadawi
traducció: Agustí Balaguer
Proa, 1998
pág: 70-72
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada