“Els contes infantils son una font de saviesa. Si no, com es que perduren a través del temps? La Ventafocs ha de procurar anar-se'n del ball abans de mitjanit; la Caputxeta Vermella no s'ha de refiar del llop ni de la seva veu seductora; la Bella Dorment del Bosc s'ha de guardar prou d'acostar el dit a aquell fus que l'atreu irresistiblement; la Blancaneus s'ha d'allunyar dels caçadors i per res del món ha de mossegar la poma, tan vermella, tan gustosa, que el destí li ofereix...
Tot de consells que les noies farien be de seguir al peu de la lletra.
Un dels primers llibres que recordo es un recull de contes dels germans Grimm. El tenia tan fet malbé que el cosit de sota la tapa gruixuda de cartoné va comentar a esfilagarsar-se i les pagines van anar caient una rere l'altra. Aquesta pèrdua em va deixar desfeta: aquelles histories meravelloses em parlaven de llegendes eternes, però els llibres, en canvi, només eren objectes peribles, que anaven a parar a les escombraries.
Fins i tot abans de saber llegir i escriure, de llibres me'n construïa jo mateixa amb qualsevol cosa que tingues a mà: diaris, revistes, cartró, cel·lo, cordill. Com mes resistents fossin, millor. Primer l'objecte. L'interès pel contingut vindria després.
Avui me'ls miro amb desconfiança. Entre els llibres i jo hi ha una paret de vidre. Sé que poden ser un verí. Sé la càrrega tòxica que poden contenir.
M'estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis son tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidencia: enxampar el caçador amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre.”
El consentiment
Vanessa Springora
traducció de Marta Marfany
Empúries, 2020
Pàg: 9-10
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada