"«Un rústic sofisticat...» Pla es un «pagès». El combinat de bon sentit, empirisme i sornegueria que els homes de ciutat envasen en l'estampa del pagès té la seva versió literària en Josep Pla. L'escriptor s'agrada d'aquesta vinculació camperola, i ell es el primer a fer-la veure o a simular-la com una genealogia. El Pla pagès té una autenticitat clara, i es diria que una mena de saviesa ancestral, heretada o apresa, regeix la seva ploma. L'empelt culte, la sofisticació, la seva dependència dels llibres i del constant experiment viatger, mai no desvirtua del tot aquell substrat rústic, i en tot cas, si el sotmet a prova, es per depurar-lo amb un ingenu procés dialèctic. Quan ens proposem de precisar l'esquelet d'idees que articula la seva literatura, això ha de ser tingut en compte. Molt sovint, els lectors de Pla —lectors burgesos— no saben com acceptar el que li llegeixen: hi ha enunciats i observacions que tan aviat els semblen una «pagesada» com un llampec de «clarividència intel·lectual». De vegades, ho absolen tot amb un terme que no compromet a res: «humor». El burgés català ha trobat una manera còmoda de llegir el seu estimat Pla, i consisteix a prendre'l per humorista. Però, en Josep Pla, ni d’humorisme no és innocent. Per rústic i per sofisticat, Pla presenta una complexió ideològica ben especial, i caldrà escatir-la.
En diríem «filosofia»? La paraula és massa ostentosa, i ell ens la desaconsellaria. Però tothom que circula pel món, qualsevol persona adulta i sensata, transporta un petit assortiment d'«idees» bàsiques, entorn de les quals organitza la seva visió de les coses i dels fets. Els alemanys ho anomenen Weltanschauung, i d’això es tracta: no més. Pla s'afanyaria a prevenir-nos que les seves idees son idees corrents, arran de terra, sense espinguets teorètics ni profunditats premeditades: vulgars. Els jocs d'enginy no l'han temptat mai, ni l'impressionen. Aquelles idees corrents —corrents i vulgars— innerven els seus papers de cap a cap, s'hi endevinen a cada ratlla, son com un basso continuo sobre el qual s'allarga la descripció d'un paisatge o d'una escena. Pla no es un pensador, i altra feina té; però tota la seva obra obeeix a un pensament perfilat i rotund. Des del primer dia Carles Riba no ho volgué veure. «Per un mot bell, maliciós o sensible, Josep Pla es vendria l’ànima o l'escrit al diable», deia Riba. I no. No era una qüestió de mots, sinó d'idees. Les idees de Pla resultaven xocants, potser insuportables, per a Riba, i per això no gosava concedir-los bel·ligerància. [...]
Pla no vol veure el món sinó encabit en aqueixa «mesura humana». Fins i tot físicament. Els panorames que son mera geologia grandiosa, els espais immensos i desmoblats, els horitzons massa amples, l'aclaparen: «davant de l'espectacle us penetren de mica en mica les idees mes lamentables», i es allí on se sent «una bola de fang» abandonada. «Per això ve de primera sentir tot passejant el soroll de sofregit que surt d'una casa, la riallada d'una noia rossa, el martell d'algú que clava una caixa, la cançó d'una dona que té sobre el pit una boca que mama»: després d'un cel o d'una mar imponents, «aquestes coses menudes i dibuixades us tornen a la vida i a l’esperança». Els paisatges que Josep Pla busca i descriu son, en general, paisatges «humanitzats» i, en certa manera, «fets» per l'home. ¿No es el pagès un «inventor» de paisatges? «Contemplant el pla de les vinyes us sentiu tant el cap sobre les espatlles, se us fa tan estrangera tota imatgeria de monstres, tota visió metafísica, que arribeu a veure la vida i el desenfrenament de tota forma humana sota el plec del treball i de l’ànsia ordenadora de les generacions passades, de l'ambició considerable i obscura dels avis.» La cultura —aquí, el cultiu— exorcitza la naturalesa, això sembla orsià. «Decididament», agrega Pla, «els paisatges que m'agraden mes son els ondulats, amb cafès, restaurants, caixes d'estalvi i senyoretes amables i fines...»
I en la mateixa «mesura humana» s'inclou el precepte d'«acostar-se al gust terrenal de les coses». «Mengem una mica de pollastre, bevem una ampolla de vi per esquivar l'angoixa metafísica...»[...] Les esperances de Josep Pla només poden ser terrenals. I, sens dubte, amb tot això hauríem de lligar alguns trets de la literatura de Pla: la seva morositat en la descripció del que veu, morositat goluda, d'ulls que tenen sensibilitat de paladar; la seva inclinació als temes de gastronomia; el seu materialisme, tan espontani; la desimboltura de les referències eròtiques —mínimes, malgrat tot—; la seva inquietud de viatger... La vida es això, també.”
Notes per a una introducció a l'estudi de Josep Pla
per Joan Fuster
Obra completa de Josep Pla
Volum I
Destino, 2004
pàg: 48-55
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada