cuines literàries

 

L'ESMORZAR

    "Personalment, he estat sempre partidari que la gent s'organitzi la vida al seu gust i segons la seva manera de pensar. Sento dir que es sagrat. Està be. Donem-ho per sagrat. Deu ésser per aquesta raó que davant el sistema de menjars generalment establert en aquest país, com davant el que s'ha convertit en tradició i realitat, es una mica difícil de parlar. Es com moure's en el buit mes literal.

    De tota manera, i sobretot en les poblacions grans i industrialitzades, ens trobem davant grans transformacions; els nuclis urbans son cada dia mes vastos, les distancies son cada vegada mes llargues, els horaris de treball son, per a la gran majoria de la població, el mòdul de la seva vida. Vivim d'una manera molt distinta de la d'altres països, tot i que hom aspira que la manera de treballar sigui a tot arreu igual — sobretot pel que fa referencia al rendiment i a la productivitat.

    La nostra manera de viure, particularment pel que fa a les hores de menjar, es la conseqüència d'un procés social molt llarg que ha donat per resultat el que tenim davant: aquests horaris i la concepció que en tenim no corresponen, de cap manera, a l'horari del treball que a tot arreu s'ha implantat. Hi ha una connexió molt visible entre aquests dos horaris: el de treballar i el de menjar. De tant en tant es parla, en aquest país, del nou horari. La gent hi diu la seva uns quants dies, i després tot queda com abans. Al cap d'uns mesos se'n torna a parlar... ¿Implantaran algun dia el nou horari? Si l'implanten, caldrà canviar les hores de menjar.

    Parlant en general, en aquest país, sobretot a les poblacions grans, els esmorzars son escarransits. La gent, després de llevar-se, no té gaire gana. Un humorista amic meu sol dir que el que agrada mes, en aquesta hora, es fumar.

    En aquest punt, la concepció que, per entendre'ns anomenarem nòrdica, i que funciona en molts països considerats importants, es totalment oposada. L’èxit (en tant que rendiment) d'aquesta concepció es molt visible. Ací, en general, s'esmorza amb una tassa de cafè negre o amb un bol de cafè amb llet i una torrada; també hi ha persones a qui agrada beure un vas de llimonada més o menys ensucrat. En molts altres països, en aquesta hora, la gent s'asseu a taula davant tots els coberts posats i un panorama de vitualles respectable: una bona sopa, generalment espessa, o bé ous al plat amb pernil i pa torrat amb mantega, confitures — diré tot passant que, en aquesta hora, les confitures de taronja poden ésser excel·lents — de vegades un iogurt, a part el cafè o te amb la llet habitual. En general, doncs, el nostre esmorzar és, en el millor dels casos, un petit piscolabis més aviat arriladet i escàs, mentre que en molts altres llocs es abundant i considerable. No vull pas dir, amb això, que en aquests rodals no hi comenci d'haver algú que no consideri aquests vells prejudicis amb una certa ironia. Ara, el seu nombre es extremament minoritari, molt reduït. En conseqüència, els efectes d'una o altra manera de fer son absolutament diferents, per no dir oposats.

    Amb el magre desdejuni que absorbim, arribem a les dotze o a la una de la tarda — depèn de la feina i dels hàbits personals — desinflats i defallits, cosa que per necessitat ens obliga a examinar les condicions del dinar, que, atès el nostre estat, ha d'ésser gros, variat i suculent. Excepte l'escassíssima gent que en el nostre país dina al restaurant — a Barcelona, per exemple—, el costum és d'anar a dinar a casa, que sovint és situada molt lluny del lloc on treballem, la qual cosa ens fa perdre molt de temps. Jo recordo perfectament quan es dinava a hores plausibles. Ara es dina tardíssim.

    En la concepció que hem anomenat nòrdica de la vida — per entendre'ns—, el gros esmorzar que hom ingereix dona una gran resistència física, absolutament oposada a la d'ací, i així, en aquells països, el dinar es pot fer al despatx mateix o a l'establiment o a la barra del bar més pròxim o mes adient, menjant una fotesa — uns sandvitxos — i bevent un vas de cervesa. Recordo alguns dinars a Nova York d'aquest tipus, consistents en dotze magnifiques ostres, una mica de pa amb mantega i un cafè. Aquesta concepció del dinar representa un gran estalvi de temps; la interrupció del treball es mínima, i el parèntesi, tan curt, permet d'escurçar les hores del treball de la tarda al mínim.

    La concepció que hem implantat ací respon a l’època de les idees i de la vida burgesa més senzilla i esquemàtica, agreujada per la vida burocràtica de Madrid, que ha tingut tanta importància en els espais que semblaven mes refractaris després de la darrera guerra civil. A Madrid hi ha concentrada una immensa quantitat de gent, però el Madrid central, burocràtic i actuant, es manejable i limitat. En la concepció a què al·ludíem, les poblacions eren molt mes petites. Les distancies entre el taller, les fabriques o l'oficina i el domicili eren fàcils de salvar, les comoditats eren indubtables, en tots els ordres de la vida. Comparar la manera de viure d'avui amb la d'aquells temps tan plàcids i tranquils es impossible. Avui, aquella manera d'existir ens sembla una vidassa, i els qui la poden realitzar — que cada dia son i seran menys — es poden donar per satisfets. Però els qui òbviament no ho poden fer, ¿per què estan tan obstinats a copiar el que, de tota manera, representa per a ells tota mena d’incomoditats absolutament gratuïtes? És incomprensible.”

Josep Pla

“El que hem menjat”

Obra completa, XXII

Destino, 2004

pàgines: 21-24