el fill del xofer i 2

 

Bacants, de Nicolas Poussin

El xofer, el fill i Freud

El 'fill del xofer' (Edicions 62) de Jordi Amat és tan imprescindible com inoportú

per Xavier Vega i Castellví

Diari Ara

07/03/2021

    "Amb El fill del xofer (Edicions 62), Jordi Amat ha assolit un innegable i probablement inesperat èxit editorial, que també comparteixen els seus lectors en castellà (Tusquets). La lectura, intensa i apassionant, ens suscita el dubte raonable de fins a quin punt és possible que un llibre sigui, al mateix temps, imprescindible i inoportú, modèlic i demolidor, font de coneixement i origen de l’error. Perquè conta la història exemplar i terrible d’un periodista que també va ser un psicòpata, un relat que obre en canal la Catalunya de la segona meitat del segle XX i ens mostra les vísceres del fracàs del Règim del 78 i la gènesi del Procés. De forma que, enmig de la batalla desigual entre el tiris i els troians, la biografia d’Alfons Quintà omple de malenconia els uns i de joia orgiàstica els altres, els qui han acollit el llibre amb crits d’Evoé!, com les Bacants en els seus rituals dionisíacs.

    Un dels personatges que hi apareix fugaçment és Manuel Vázquez Montalbán. El fill del xofer podria ser l’argument –potser una mica massa recargolat- d’una aventura de Carvalho, amb les intrigues polítiques del Camelot constituït al Mas Pla, amb Vicens Vives, Joan Fuster, Ibáñez Escofet, Tarradellas, Manuel Ortínez, Carles Sentís, Raimon, els Quintà, pare i fill -el xofer i el gripau-, els Pujol, pare i fill- l’evasor i l’ídol caigut-, els Carreras, pare i fill –el banquer i el rancuniós. Hi ha unes giragonses argumentals inconcebibles, amb Banca Catalana, la Caixa, Enciclopèdia Catalana i TV3, amb goles profundes i xantatges, amb Cebrián i Jesús del Gran Poder, amb tot el clavegueram espanyol i un no gens menyspreable clavegueram catalanesc, amb la llegenda àuria dels convergents que el temps convertiria en la llegenda negra catalana.

    Hi són totes les dones maltractades i tots els homes traïts. Hi ha Lluís Prenafeta i el fiasco d’El Observador, Joan Raventós, Raimon Obiols i el malaguanyat socialisme català, Joan Sardà i Fabià Estapé, els economistes del desarrollismo, Miquel Roca i Florentino Pérez amb l’operació fallida d’un centre perifèric, l’irreductible Jordi Carbonell, Trías Fargas i l’amic Jaume Ferrús, que dissenya el model tecnològic de la televisió nacional. També hi ha Jaume Miravitlles, l’autor de l’article definitiu sobre Alfons Quintà. “És un gran periodista, en el sentit que els anglosaxons defineixen el reporter, és a dir, l’home que capta les notícies i les interpreta a la seva manera”, escriu a l’Avui a finals de 1979. No dubta a considerar-lo “el millor reporter de Catalunya i probablement de tot Espanya”. Quintà no havia rebut mai un elogi tan gran i mai més no el rebrà. És estrany, perquè Miravitlles ha estat objecte dels seus tripijocs mafiosos. Es coneixen de fa temps, han col·laborat i tots dos són de Figueres, com Dalí.

    De sobte, apareix el pintor i la seua relació personal amb Freud. “Era, i és, un subjecte freudià”, algú que trenca amb el pare i el seu marc mental. “Mentalment, Dalí és un parricida, matà el seu pare i la seva germana”. Dalí, Freud, Èdip, …i un altre cop Quintà. “En la meva opinió el cas Quintà és, per comparació menor, una reacció parricida semblant a la de Dalí”. El vell republicà ha trobat la clau de la personalitat turmentada del personatge, l’etiologia del cas Quintà, com diria el fundador de la psicoanàlisi. Necessita matar el pare i les figures paternes que successivament l’han acollit, Miravitlles, Sentís, Ibàñez Escofet i el matrimoni Tarradellas, en una repetició de patró que mostra la seua psicopatia i que tornaria l’abril de 1980, quan Jordi Pujol acaba de guanyar les primeres eleccions catalanes i Quintà li salta a la jugular des d’El País, amb el cas Banca Catalana.

    Tot havia començat vint anys abans, l’abril de 1960, amb una carta a Josep Pla. Quintà té 16 anys i vol un carnet de conduir i un passaport per fugir als Estats Units. Sembla impossible, però impossible is nothing per a Pla si el fill del seu xofer li escriu que “imagino que tan desagradable li serà a vostè rebre aquesta carta com a mi escriure-la”, diu el pervers adolescent, que necessita l’autorització paterna. Ha descobert fins a quin punt la informació és poder i amenaça el lletraferit d’explicar a l’inspector Creix els seus contactes amb Tarradellas i Serra i Moret, dels quals en té constància fotogràfica. Poca broma, amb Creix. És el cap de la temible Brigada Social i el torturador més sàdic de Via Laietana, un personatge de llegenda que persegueix preferentment els militants del PSUC, la bona gent com Miguel Núñez, Joan Comorera, López Raimundo, Gabriel Ferrater o Vázquez Montabán, i que Antoni Batista ha retratat magistralment a La carta. Historia de un comisario franquista (Debate, 2010), amb materials aportats per un fill del policia, avergonyit pel sadisme del pare. Pares i fills, fills i pares.

    El pare d’Alfons Quintà signa a contracor les autoritzacions reclamades. És Josep Quintà, el fantasma que persegueix, abandona, menysprea i maltracta el fill, que li marca l’esquena amb la sivella del cinturó, explica una de les amants. És el xofer i el majordom de Pla i deixa dona i fill per viure una altra vida amb una altra família. Això explica la “reacció parricida”, com diu Miravitlles, l’impuls de destrucció que manifesta precoçment amb la carta a Pla. Fa com Karajan: comença dalt de tot i després segueix amunt. Els xantatges se succeeixen a mesura que acumula informació i, per tant, poder, mentre viu una vida professional envejable: oficial de la Marina Mercant, creador del primer programa en català a Ràdio Barcelona, corresponsal del New York Times i de France Presse, assessor científic de la Gran Enciclopèdia Catalana, delegat d’El País a Barcelona, primer director de TV3, primer director d’El Observador.

    Tothom li filtra coses, convergents i anarquistes, tarradellistes i socialistes, comunistes i peperos. De sobte, la seua estrella comença a declinar i s’arrossega per Intereconomia, El Mundo, Crónica global i totes les tribunes de l’unionisme més radical. El juliol de 2014, escriu un article on es permet el luxe d’apel·lar al lirisme hegemònic de Gramsci i la banalitat del mal de Hannah Arendt, fins i tot a l’Hakuna matata de Disney, per projectar la seua còlera bíblica contra el darrer Pujol, vençut, confés i patètic. Quintà és la veu de la moralitat que clama al desert de la corrupció, però definitivament ha perdut els papers. Malalt i desesperat, crida la seua ex, una metgessa exemplar que l’acompanyarà i el consolarà a l’hospital i al pis del carrer Fígols, fruit d’una enginyosa extorsió a La Caixa dels seus anys jovenívols.

    El 19 de desembre de 2016, mata la dona d’un tret. “No li perdonarà haver-lo cuidat”, escriu Amat. Després es dispara a la cara, potser per esborrar la seua màscara de Silè, la criatura obscena, etílica i cruel que, segons recull Nietzsche, interrogada per Midas, respon: “El millor de tot és no haver nascut, i el segon millor, morir aviat”. Aquest pessimisme ontològic defineix la vida del fill del xofer i la seua capacitat d’influir tan decisivament en la societat catalana durant tant de temps. Només podia ser possible en un país on el pas des del franquisme a la Generalitat va ser poc exemplar, lampedusià, des de l’engany i l’oblit.

“Silè borratxo” (1618), de Rubens

    “Hi ha un Règim del 78 català”, conclou Jordi Amat. La mentida i el silenci han estat moneda d’ús corrent entre nosaltres des de la dictadura. Els carcellers i els torturadors han caminat lliurement pels carrers, mentre els líders independentistes han estat empresonats o s’han hagut d’exiliar. És per això que El fill del xofer és un llibre tan imprescindible com inoportú, perquè ens enfronta al mirall i ens provoca la ganyota del disgust i la vergonya, mentre els adversaris hi suquen pa, còmodament instal·lats en el seus mites."