"L’Alfons creix entre la foscor moral d’una Figueres en què els rics són franquistes i contrabandistes i la llum de la badia de Roses, on gaudeix d’una vida familiar plena i plàcida. Aquella claror il·lumina dues fotografies. Hi són ells dos. Ningú més. El pare i el fill. En Josep i l’Alfons. Tots dos i ningú més. En una, drets en un extrem del vaixell, amb el cos de l’un enganxat al de l’altre, apujant la vela abraçats, somrient a la càmera. El fill porta una gorra de pescador a la mà. L’hi han deixada els vells pescadors que apareixen en altres imatges. A l’altra instantània familiar, el pare sosté la mateixa gorra. Una altra vegada sols tots dos, a la platja després de banyar-se. Elegants com sempre, mostren naturalment el tors. Un gest d’amor paternal. Quants anys té? L’Alfons està a punt de complir els nou o els deu. En aquell moment, tot és radiant. O ho sembla. O pot ser-ho.
Hi ha una altra fotografia de la sèrie. Continua sent Roses, però no són ni a la platja ni al mar, sinó en un carrer. El sol impacta al front de Josep Quintà, que no pot continuar mirant-se la càmera. Té una mà a la butxaca mentre recolza l’altre braç a l’esquena del fill. Pare, fill i cotxe. El Lancia dels Quintà. Ells dos i uns amics. En un extrem de la imatge, Pla. Al centre, un home de mitjana edat que irradia plenitud. També estiueja allà. A la imatge porta un nen petit a coll i un altre fill seu al costat. És Jaume Vicens Vives, un historiador que ha decidit convertir-se en l’intel·lectual d’una societat que continua civilment segrestada. Vicens s’ha proposat que aquella societat es redescobreixi a si mateixa, que sigui conscient de les seves tares constitutives i de les seves potencialitats. Ho fa seguint el magisteri de Pla, que li encomana de manera informal aquella missió: salvar la consciència col·lectiva d’un país sepultat. La relació entre Pla i Vicens, que és fundacional, necessita un suport perquè fructifiqui. Algú de confiança que actuï al mateix temps com a amic i com a secretari. Aquella figura a l’ombra, que no apareix als llibres d’història perquè el seu lloc és la quotidianitat sense relleu, és Josep Quintà.
Quintà pare visita l’editor de Pla a Barcelona, recull el sobre amb diners i li porta el correu a l’escriptor. De vegades, l’acompanya quan té un dinar, per exemple amb Camilo José Cela, i d’alguna manera li porta l’agenda. Pla el necessita. El passa a buscar a Palafrugell perquè es trobi amb Vicens a Roses i en una ocasió coincideix amb el catalanista catòlic Josep Benet. En un altre matí lluminós, Vicens i Benet naveguen amb el veler de Quintà i l’Alfons surt a la foto. Un altre dia Quintà acompanya Pla a Sant Feliu de Guíxols perquè saludi un altre vell periodista, Gaziel, que també sopa a casa dels Quintà. De vegades el va a buscar al mas i enfilen la carretera perquè Pla es trobi amb Vicens al pis que l’historiador té a Barcelona. Els porta a Perpinyà perquè puguin parlar amb absoluta llibertat. O els convida a dinar a casa, perquè la Lluïsa cuina el peix que li han donat els pescadors de Roses. Llavors Quintà treu a taula un borgonya o un formatge francès que ha comprat en una de les seves escapades a l’altra banda de la frontera. L’Alfons mira, escolta i registra a la memòria. Un dia, Vicens explica que Franco ha demanat que tradueixin al castellà un estudi seu que es distribueix en català. Altres dies surten de casa per fer un tomb per Figueres o recórrer alguna zona de l’Empordà amb el Lancia. Parlen Pla i Vicens, i de vegades també parla Quintà.
Vicens afegeix aquella experiència de conversa i contemplació al que ha après en la seva feina com a historiador per continuar evolucionant i convertir-se en un intel·lectual. D’aquest saber es nodreix la seva visió sobre l’essència d’un país de pescadors, pagesos i comerciants. Gent que negocia, però que no governa. Gent que pacta a pobles i ciutats. Escriu un assaig que es converteix immediatament en un clàssic, Notícia de Catalunya. És el fruit de la relació de Pla i Vicens, i Quintà a les bambolines. És un diàleg de postguerra que refunda una cultura. Només d’imprimir-se els llibres, Vicenç n’envia un exemplar a Quintà amb aquesta dedicatòria: «Amic Quintà: Tu ets de les quatre o cinc persones que, si no pots qualificar de fill aquest llibre, el pots considerar com a fillol. De les teves converses ha fruitat alguna de les coses principals que es trasllueixen en aquestes planes, de la mateixa manera que la teva cordial amistat m’ha estimulat contínuament a ferles néixer». Res d’això seria possible si el seu pare no tingués cotxe. La relació entre el que condueix i el conduït pot assolir una curiosa intensitat.
Ser amic de Pla, el seu escuder o el seu cavaller servidor acaba tenint per a Josep Quintà més importància que ser marit i pare. El seu únic fill primer ho intueix amb desconcert i després ho assumeix amb dolor."
El fill del xofer
Jordi Amat
Edicions 62, 2020 (5ª)
pàgines 20-22
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada